Embús als lavabos

Un relat de: Carme

Piiiip-piiip, meeeeeec, piiip!!!! Absolutament tots els cotxes que s'esperaven al semàfor de l'avinguda van fer sonar el clàxon per si el conductor que havia trigat unes dècimes de segon a adonar-se del canvi de color de vermell a verd, a més de curt de vista tenia problemes d'oïda, perquè, és clar, amb un de sol que l'avisés no n'hi havia prou, cadascú es pensava que necessitava fer sentir la seva veu (sí, ja sé que la unió fa la força, però tampoc cal tant!). Total, que vaig allunyar-me tan ràpid com vaig poder d'aquella avinguda, perquè no volia que res ni ningú m'espatllés aquell dia, i encara menys quedar-me sorda.
Mentre apressava el pas vaig pensar que, de moment, aquell dia havia tingut molta sort, des que havia sortit de casa no havia tingut cap incident (parlo d'aquells accidents urbans que et fan sentir tan estúpid com ara trepitjar l'excrement d'un gos, que l'autobús et tanqui la porta als nassos…), però més valia vigilar perquè... Una batuda d'ales prop del meu cap va fer-me posar en estat d'alerta i efectivament no m'equivocava: un colom rondava vora el meu cap inspeccionant-ne l'estat (fins i tot em va fer dubtar que no m'hagués quedat calba per moments, però no). I com que no em feia cap gràcia la possible taca entre verdosa i blanca que demostraria que els coloms de ciutat també fan les seves necessitats, vaig decidir anar més de pressa, no arribava al footing dels que van a comprar el diari amb xandall el cap de setmana però podríem dir que vaig fer alguns metres de marxa atlètica.
Després d'aquesta breu interferència en el meu camí vaig tombar la cantonada, ja arribava! Em faltava poc per poder distingir clarament el plat del dia en aquell bar de tapes (el més famós de la zona) on havia quedat amb un amic de l'estiu. Sí, allò era el motiu de tanta precaució, havia quedat amb un noi que no veia des de feia dos mesos i no volia que res espatllés aquella trobada. Per això encara havia d'anar amb compte en aquell tram final, qui sap què podia passar. Mentre em plantejava possibles desgràcies, vaig distingir clarament que l'especialitat del dia al famós bar de tapes eren les anxoves amb pebrot escalivat. Per fi! No sabeu la il·lusió que em va fer llegir aquella frase i comprovar que no m'havia passat res dolent de camí al bar. De debò, llegir "anxoves amb pebrot escalivat" i adonar-me que encara faltaven deu minuts per l'hora acordada em va produir el mateix plaer que et produeix veure la cara d'aquell profe que et té tanta mania quan diu que has aprovat l'últim examen, el mateix, deliciós, eh?
Després d'un llarg minut de felicitat, vaig començar a impacientar-me, a avorrir-me i a no saber què fer amb les mans. M'estava posant nerviosa, què feia el Marc que no arribava? I si havia perdut el tren? Potser li havia passat alguna cosa? O potser jo m'havia confós de dia...? Prou! Necessitava tranquil·litzar-me i, com que entrar al bar i prendre'm una til·la entre clients que consumien anxoves escalivades no em va semblar una bona idea, vaig decidir que el que necessitava era anar al lavabo.
Com que no volia que em miressin malament si entrava al lavabo del bar sense consumir, vaig adreçar-me a les galeries comercials que eren a vint metres més amunt del lloc on estava. Em sobrava temps i si no, ja s'esperaria el Marc, que jo havia arribat abans d'hora!
Quan estava a punt d'arribar als lavabos vaig veure una filera de dones que feien petar la xerrada en aquell passadís.
- Mira, algú deu firmar autògrafs en alguna sala que hi haurà per aquí- vaig pensar.
Innocent! La cua era per entrar al lavabo de dones! Vaig quedar-me realment impressionada, una cosa és que els lavabos de dones sempre estiguin més plens que els d'homes però tampoc es tracta de fer la mateixa cua que fas quan vas a comprar les entrades d'un concert! Vaig intentar fer-me pas entre dones que ja s'explicaven l'edat dels fills i els problemes que aquests els causaven (mai havia pensat que una cua de lavabo donés per tant), àvies que intentaven que els néts no es deixessin anar de les seves mans arrugades, noies que escoltaven música amb auriculars (posats a esperar!) i fins i tot hi havia una mare que deia haver perdut el seu nen entre la cua i demanava a crits, sense èxit, que algú l'ajudés a trobar-lo.
Quan estava a punt d'arribar a la porta amb tota la barra del món, un sentiment de culpabilitat i de solidaritat envers les dones que portaven més estona que jo fent cua em va fer tornar al principi (és a dir, al final) de la cua on ja hi havia dues persones més esperant-se. Vaig mirar el rellotge i eren les dues en punt. Vaig pensar a marxar i deixar les meves necessitats, però no podia, l'estrès de la cua m'havia provocat encara més ganes d'anar al lavabo i a més a més ja era a la cua.
Anàvem avançant lentament i al cap d'una estona vaig tenir la "meravellosa" idea d'anar al lavabo d'homes. Vaig fer un cop d'ull a la porta que estava una mica més enllà i que estava destinada als homes. Tenia tota la intenció d'entrar-hi, però veure un parell d'homes cordant-se la bragueta mentre mantenien una animada conversa amb un altre que orinava mirant-se'ls a ells, em va fer canviar d'opinió. No suportava els lavabos de dones, però els d'homes tampoc eren el meu estil.
Total, que vaig tornar al meu lloc de la cua, alegrant-me de veure que havíem avançat una mica, quan vaig tenir la desagradable sorpresa que la dona a qui havia demanat que em guardés el lloc un minut abans no me'l va voler cedir. El "tranquil·la maca" s'havia convertit en una sèrie de crits de dona irada que pretenien animar les altre dones (talment com a la cua del semàfor) a esbroncar-me per la meva mala educació, i vaig haver de començar per tercer cop la "cua del lavabo". Perquè després us fieu dels que us diuen "tranquil·la, maca".
Passaven vint minuts de les dues quan vaig tancar-me en un metre quadrat i vaig fer el que podeu imaginar sense que jo us en doni més detalls, oi? Doncs fins aquí tot això es podria haver convertit en una simple anècdota del dia (fins i tot ho podríem considerar accident urbà), si no hagués estat perquè vaig tenir la mala sort que no quedés paper al meu lavabo ni jo portés kleenex (sempre s'acaben quan més els necessites!), i m'envaís un sentiment d'higiene personal que em va fer sortir del lavabo per agafar paper. Vaig picar a la porta tancada del vàter del costat i, en veure que ningú contestava, vaig entrar-hi i... De poc no em moro de l'ensurt!
Hi havia una dona immòbil asseguda a la tassa del vàter. Amb els ulls tancats. Pàl·lida. Despentinada. Per les pel·lícules que havia vist (la cultura cinematogràfica sempre va bé) hauria jurat des del primer moment que era una dona morta. Ho asseguro! Tenia tots els símptomes, però ja em direu què hi feia una morta allà. Això mateix volia preguntar jo, però abans que res, el primer que vaig fer va ser un xiscle a viva veu, que m'havia sortit totalment de l'ànima. Al meu crit s'hi va afegir el d'una noia que es retocava el maquillatge i s'havia pintat malament els llavis, el de la senyora amb qui havia topat en girar-me de l'ensurt i alguns més que vaig sentir que venien de la cua de fora (avorriment, suposo).
Però aleshores es va crear una histèria col·lectiva.
Vaig obrir la porta d'aquell petit lavabo i vaig intentar explicar el que havia vist, però tothom passava de mi. Totes les dones que s'esperaven fent cua van entrar a empentes, mentre les altres intentaven sortir; la dona que havia perdut el fill continuava demanant ajuda (però ja s'anava quedant afònica) i a mi ningú em feia cas.
Finalment vaig decidir comprovar el pols de la dona del vàter (també ho havia vist a les pel·lícules) i en comprovar que era morta, un calfred em va recórrer l'espinada. Em vaig com marejar i vaig intentar fer un crit més potent que els que hi havia a dintre (cosa difícil), perquè les dones del lavabo es calmessin. Jo tenia la sensació que tothom estava histèric per la dona morta, però la crua realitat és que ningú se n'havia adonat i la gent cridava perquè no podia aguantar una cua.
Al meu segon intent de crit de guerra les dones es van tranquil·litzar una mica, excepte la mare que buscava desesperadament el seu fill (allò ja semblava Marco al revés) i vaig obrir de bat a bat la porta del lavabo on hi havia la morta per fer-los entendre el veritable problema. Quina va ser la meva sorpresa en veure que només es va immutar una joveneta amb un comentari poc adient:
- Quina barra! Dormint al vàter i nosaltres fent cua!- l'hauria estrangulada allà mateix sinó fos perquè vaig pensar que calia mantenir la calma.
- Si us plau! No us adoneu que aquesta dona és morta?
Més silencia a la sala. Una de dues: o tota aquella "troupe" era l'assassina d'aquella pobra senyora o és que realment un mort al lavabo era una cosa normal.
M'estava espantant jo, en quin món vivia que provocava més caos no poder entrar al lavabo que el fet de trobar-te algú mort quan vas a buscar paper higiènic al bany d'unes galeries comercials?
I llavors els crits d'un guarda de seguretat van tornar a provocar un escàndol entre aquelles quatre parets. Com si haguessin comès un delicte (bé, potser havien matat la dona) les dones van alarmar-se mentre l'home uniformat, sense tallar-se ni un pèl, va entrar i amb quatre crits va sermonejar-nos dient que se'ns sentia des de dalt i que si no havíem fet cap compra al seu establiment ja podíem marxar que allò no era un lavabo públic, i que calléssim d'una… (no cal reproduir paraules grolleres) vegada!!!! Aquesta última frase amb veu de tro, és clar, perquè ens quedés ben clar que l'únic que tenia dret a cridar era ell.
Les dones van fer silenci i jo, amb un filet de veu, vaig mirar d'explicar-li el que havia trobat al vàter. Abans que pogués començar, em va demanar si havia comprat res i en rebre un no com a resposta, no em va voler escoltar i em va fer fora amb més crits. La resta de les dones, evidentment, van callar i tampoc li van explicar elles que hi havia una morta en aquells lav
abos. És clar que potser quan era viva no havia comprat res i aleshores tampoc li importava.
Amb tot això ja eren tres quarts de tres, però abans de trobar-me amb el Marc volia solucionar el problema. No podia deixar les coses com estaven! Vaig dirigir-me a informació i després d'un altre quart d'hora perquè em fessin cas em va atendre una noia que m'anava dient que sí a tot el que deia mentre em mirava amb cara de pàmfila i esperava, suposo, que fos l'hora per acabar el seu torn i marxar. M'estava indignant per moments i vaig dir que volia parlar amb direcció. Però resulta que havia d'exposar una queixa per escrit. Com que m'anava posant nerviosa, van avisar al de seguretat, que em va agafar per la samarreta i em va fer fora al carrer:
- No et vull veure més per aquí.
Que fort! Tens una mica de consciència ciutadana i te la treuen perquè no has comprat res en un establiment que ingressa milions cada dia. Realment impressionant! Eren les tres i deu quan vaig trobar-me amb el Marc, assegut a la terrassa del bar de tapes i assaborint unes anxoves amb pebrot escalivat. En veure'm, va somriure però tampoc es va creure el que m'havia passat. Es pensava que era per excusar el meu retard. De debò, era depriment. Ningú em creia! A sobre, el dia va ser un fracàs, tant temps esperant aquella trobada i com que tenia els fets del lavabo al cap no havia estat gens pel Marc, que ho va notar. Em va saber greu per ell i em va fer ràbia perquè després de tanta precaució, per una estupidesa com és agafar paper higiènic, se t'espatlla tot un dia! I a sobre no havia pogut resoldre res pel que feia a la morta, però si ningú volia escoltar-me! Realment, un dia per oblidar.
Dies més tard, anava pel carrer llegint el diari i vaig veure que a la pàgina de successos explicaven la mort sobtada d'una dona, víctima d'un atac de cor, als lavabos d'un centre comercial i en feien una crítica a la societat, queixant-se de la poca consciència cívica. Vaig tancar el diari de cop i anava decididament cap a la redacció del diari; potser aquell dia tindria més sort, no? Ostres, no! Un colom acabava de cagar damunt de la meva camisa nova...

Comentaris

  • És dura, la vida[Ofensiu]
    ciosauri | 01-03-2007 | Valoració: 10

    M'ha agradat com aconsegueixes, amb unes situacions quotidianes i una mica de sàtira, un bon exemple de com - per més que hi posem il·lusió i bones intencions- n'és de difícil tot plegat. El to del relat molt ben aconseguit, fent equilibris, i una protagonista que, malgrat tot, no perd els ànims. Molt bé.

  • molt bo[Ofensiu]
    Cau de lluna | 17-08-2006

    m'ha agradat! durant tot el relat tenia un mig somriure dibuixat. Se m'ha fet curt, esperant com es resoldria la situació!

  • per cert[Ofensiu]
    Perestroika | 27-12-2005

    se m'ha oblidat dir-te que m'agrada molt la teva biografia! Petons!!!

  • Diria que és[Ofensiu]
    Perestroika | 27-12-2005

    la primera vegada que llegeixo un relat que supera els 2 minuts! je.je.je! Digue'm breu.

    Però ha estat bé, no se m'ha fet llarg! Potser estic canviant? xD

    Estic paranoica, avui...

    Gràcies per comentar-me!!!

    Et desitjo que acabis de passar unes bones festes!

    Salut!

    Perestroika

l´Autor

Foto de perfil de Carme

Carme

18 Relats

75 Comentaris

39975 Lectures

Valoració de l'autor: 9.25

Biografia:
De la primavera del 86, potser per això esperi aquesta estació amb una il·lusió especial...

Amant de la música, del cine, de llegir, d'escriure, de xerrar, de riure, de cantar, de somiar… Confio (de vegades massa) en el poder d'una melodia en l'instant adequat i m'agrada recrear-me en jocs de mirades que parlen (encara que soni a tòpic) més que les paraules buides que de vegades fem servir per amagar silencis que ens espanten.

Acostumo a perdre-ho tot i mai aconsegueixo recordar on he deixat el que acabo de fer servir, m'estresso amb la mateixa facilitat amb què em desestresso i potser faig servir massa la imaginació quan les coses no surten com voldria.

Miro d'apreciar cada petit detall, cada instant màgic que ens permet entendre què és allò que pocs cops afirmem conèixer (segurament pq ho magnifiquem massa): la felicitat. Mirant d'aprendre dels (tants...) errors, espero continuar vivint amb il·lusió: aprenent més, coneixent nous móns i noves mirades, noves històries.

D'aquesta manera, quan un dia el temps s'aturi i decideixi que és la meva hora, sabré que viure (que no existir) haurà valgut la pena.