No éS uN cOnTe dE fAdEs.....

La imatge d'un paisatge idíl·lic envolta a dos ànimes que intenten trobar-se, els rajos de llum d'aquesta tarda que ja comença a caure juguen a perseguir les seves pròpies ombres per uns moments. El propi silenci calla per escoltar el que diuen.

Dos cors fugissers que s'han trobat per un moment per no seperar-se ja més. La imaginació els envolta a on un tros de fusta, una branca ja mig morta recobra vida una altra vegada per esdevenir una vareta màgica, d'on els polsims de fusta seca ajudaran a que la princesa obri el seu cor al seu príncep blau.

I potser les faules diuen que amb un petó dolç la princesa converteix un gripau innocent en un príncep desencantat; però avui en aquest somni dolç, és el príncep qui ajuda a la princesa temorosa dels seus propis sentiments, presonera dels seus propis pensaments, de les seves pors infantils, d'alliberar-se de la pell aspre i verda que fins ara l'ha acompanyat i no cal un petó tímid per desfer l'encanteri, a la princesa només li cal mirar els ulls de cel del seu príncep per saber que ja no serveix de res amagar-se darrera d'aquesta imatge poruca i frágil.

I es deixa caure en aquests braços oberts, sap que l'aguantaran, sap que s'hi vol deixar lliscar, vol caure-hi i tanca els ulls i tot esdevé real.