Simnos selbissopmi

Un relat de: Carme

Un rostre que no identifiques amb ningú en concret se't apropa. Tu el veus i et gires, saps que algú t'observa. Però no saps qui és. Et sorprèn una mirada que sembla coneixe't des de fa temps, que amaga algun missatge que no saps desxifrar. Uns ulls bonics, penses. I somrius. Algú que no coneixes t'acaba d'alegrar el dia.

Et prens un cafè mentre a fora plou. Quan te l'has acabat, ha sortit el sol. No hi ha cap núvol, s'està bé al carrer. Corres, mentre cantes una cançó que has sentit a la cafeteria. Et trobes amb aquell algú que no saps qui és. Et mira, de lluny. I somrius.

Un munt de gent amb qui no has parlat mai són en una plaça gegant que et recorda un monument arquitectònic que només has vist en fotografies d'amics que viatgen molt. Són persones que tens vistes, però amb qui et semblava no haver-te fixat mai. I enmig de la multitud, una mirada et recorda que hi ha algú que existeix, encara que no saps qui és.

Trànsit, exàmens, cues en la caixa d'un supermercat, pantalons que no t'entren i comentaris absurds que has sentit massa vegades. Tot això en uns pocs segons, et sents mig marejada. Estàs inquieta. I tornen a aparèixer aquells ulls bonics, però ara només són els ulls. Uns ulls que et posen més nerviosa. Et mous, incòmoda. I fas un salt, despertant-te. Tot ha estat un somni. Però somrius. El somni que has tingut aquesta nit t'acaba d'alegrar el dia que ara tot just comença.

Ha passat un dia.

I quan arribes a casa, esgotada però contenta, t'acomodes, per uns minuts al sofà. Mentre descanses penses que ha estat un bon dia. Un molt bon dia. I aleshores et recordes del somni que havies tingut... Ets a punt de somriure quan t'adones que aquell desconegut d'ulls inquietants és molt a prop teu. Et mira insistentment i tu et planteges perquè és aquí, amb tu, a casa teva. Qui és? Els seus ulls et sonen...

Sobtadament, et despertes. T'havies endormiscat al sofà. Normal, estàs cansada. T'aixeques, arribes a l'habitació, et poses el pijama i t'estires al llit. Una mena de lluminositat estranya et recorda que no has abaixat la persiana. T'alces i, abans d'estirar la corda, mires per la finestra. Curiosament, des del carrer, un noi mira cap a la teva finestra. Et sona, però no saps qui és. Algun despistat, penses. Però immediatament dubtes. I si...? No, no pensis estupideses, els somnis només són somnis. O no?


Comentaris

  • I PER QUÈ NO DEIXAR-LO AIXÍ[Ofensiu]

    Tal com està construït mantens la tensió del relat in crescendo.
    Trobem prou bo el final.
    Vols dir que cal esmenar-lo?

  • Per què...[Ofensiu]
    rnbonet | 25-02-2005 | Valoració: 9

    ... "Somnis impossibles"? No existeixen, el somnis i`possible, precisament perquè són això, somnis.
    El detall de la fixació en els ulls, en la mirada que et torna alegre -o que et fa somriure- és una troballa literària efectiva. I molt apropiada per transformar en imatges. Faria un bon curt.
    Salut i rebolica! I a escriure amb força!

  • Tot queda en somnis...[Ofensiu]
    AtzaVaRa | 05-01-2005

    Qui sap si tot això és un somni, qui sap si encara no t'has despertat i fa hores que dorms..qui sap....

    M'ha agradat com narraves els somnis: ja acostuma a passar que tinguin algun punt d'incoherència que no enteguem, però que en aquell moment ens sembli normal...

    I més tard el somni torna, i més tard és a fora la finestra...com? encara somio? o tan sols era........xD

    Molt petons,
    AtzaVaRa


    P.S.: El final del relat m'ha recordat la pel·lícula "Abre los ojos". Quan no arribes a distingir frontera entre realitat i somni.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Carme

Carme

18 Relats

75 Comentaris

36976 Lectures

Valoració de l'autor: 9.25

Biografia:
De la primavera del 86, potser per això esperi aquesta estació amb una il·lusió especial...

Amant de la música, del cine, de llegir, d'escriure, de xerrar, de riure, de cantar, de somiar… Confio (de vegades massa) en el poder d'una melodia en l'instant adequat i m'agrada recrear-me en jocs de mirades que parlen (encara que soni a tòpic) més que les paraules buides que de vegades fem servir per amagar silencis que ens espanten.

Acostumo a perdre-ho tot i mai aconsegueixo recordar on he deixat el que acabo de fer servir, m'estresso amb la mateixa facilitat amb què em desestresso i potser faig servir massa la imaginació quan les coses no surten com voldria.

Miro d'apreciar cada petit detall, cada instant màgic que ens permet entendre què és allò que pocs cops afirmem conèixer (segurament pq ho magnifiquem massa): la felicitat. Mirant d'aprendre dels (tants...) errors, espero continuar vivint amb il·lusió: aprenent més, coneixent nous móns i noves mirades, noves històries.

D'aquesta manera, quan un dia el temps s'aturi i decideixi que és la meva hora, sabré que viure (que no existir) haurà valgut la pena.