Pluja nostàlgica d'un dia de tardor

Un relat de: Carme

Plou.
Hauria de fer sol però plou.
I t'agrada. Et ve de gust, a tu, a tu que la pluja et fa tanta ràbia…

Avui et ve de gust que plogui, perquè pots permetre't el luxe de mirar-t'ho des d'una finestra, sense necessitat de pensar en els pantalons que t'hauries de posar per no arrossegar-los molls tot el dia, ni haver de passar-ho malament cada cop que has d'agafar un autobús que arriba tard simplement perquè plou, ni obligar-te a tenir converses d'ascensor amb tothom (« quina manera de ploure… »), ni et fa mandra enfrontar-te a la nostàlgia que és l'essència de la pluja i dels dies grisos.

Avui fins i tot tens ganes de somriure mentre sents ploure i et prens un cafè que potser fins i tot crema massa de tan calent, tot recordant alguna anècdota de l'estiu, o de més enllà, tan se val. Acceptes que la tardor és aquí, acceptes que l'estiu ja fa dies que no hi és, però que els dies grisos d'octubre, i de novembre, també són plens de projectes, d'il·lusions, d'històries per inventar-te i endinsar-t'hi...

Plou,
i somrius,
i penses que potser ara entens perquè li agradava tant que plogués.

Comentaris

  • segons a on ens trobem[Ofensiu]
    Lèvingir | 14-02-2010 | Valoració: 10

    ens mirem les coses des de diferents punts de vista però el bon temps és relatiu.

    Lèvingir

  • Psique* | 11-11-2005

    El cafè i la pluja; una combinació excel·lent.
    Maco.

    Fins aviat.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Carme

Carme

18 Relats

75 Comentaris

36979 Lectures

Valoració de l'autor: 9.25

Biografia:
De la primavera del 86, potser per això esperi aquesta estació amb una il·lusió especial...

Amant de la música, del cine, de llegir, d'escriure, de xerrar, de riure, de cantar, de somiar… Confio (de vegades massa) en el poder d'una melodia en l'instant adequat i m'agrada recrear-me en jocs de mirades que parlen (encara que soni a tòpic) més que les paraules buides que de vegades fem servir per amagar silencis que ens espanten.

Acostumo a perdre-ho tot i mai aconsegueixo recordar on he deixat el que acabo de fer servir, m'estresso amb la mateixa facilitat amb què em desestresso i potser faig servir massa la imaginació quan les coses no surten com voldria.

Miro d'apreciar cada petit detall, cada instant màgic que ens permet entendre què és allò que pocs cops afirmem conèixer (segurament pq ho magnifiquem massa): la felicitat. Mirant d'aprendre dels (tants...) errors, espero continuar vivint amb il·lusió: aprenent més, coneixent nous móns i noves mirades, noves històries.

D'aquesta manera, quan un dia el temps s'aturi i decideixi que és la meva hora, sabré que viure (que no existir) haurà valgut la pena.