M'he cansat de jugar

Un relat de: Carme

Juguem…?

Juguem a dibuixar imposibles a les parets de la realitat? Traçant gargots sense sentit que parlin de projectes que només nosaltres poguem entendre; només tu i jo.


Embrutant un mur (o embellint-lo, qui ho sap) per, després, passar-hi per davant i observar, dissimulant, les reaccions de la gent, del món. Inventant-nos el que pot pensar cadascú dels qui passa i, així, enbrancar-nos en una discussió d’aquelles en què cap dels dos defensa res en concret, sinó que només mira de rebatre el que diu l’altre.

Miraré de dir-te alguna cosa que sembli intel•ligent, només pel plaer de sentir les paraules que cerques per portar-me la contrària. I, després, somriuràs. I no diràs res més, només em miraràs, esperant. Esperant, sense dir-me mai el què, jugant a deixar-m’ho endevinar.

Però potser avui em cansaré d’aquesta espera teva que no ens porta enlloc, d’aquesta por de la por de sentir que algú ens pot prendre aquests breus instants de felicitat en què tu i jo juguem a pintar un mur que ningú es mira.


Sí, potser que avui em cansi de tu, o de mi. Potser de mi, que no sé retreure’t que fas trampes perquè fas veure que no entens res, com si no t’adonessis que miro de fer-te entendre el que ja saps. Total, perquè tot forma part de les regles d’un joc que vam inventar-nos un dia, ja fa temps, per fugir de les paraules d’una realitat que ens espantava.

O potser eren les paraules el que ens feia por.

Mentrestant, continuem juguant a pintar de colors una paret grisa que ningú s’encarrega mai de netejar; juguem a dibuixar imposibles, a somiar… Sense dir-nos res del que sentim, perquè almenys així el joc no s’acaba mai. O això ens sembla.

Comentaris

  • estimar-nos[Ofensiu]
    Lèvingir | 19-08-2008 | Valoració: 10

    amb i sense paraules

    Lèvingir

  • un final...[Ofensiu]
    Noia de vidre | 19-08-2008 | Valoració: 10

    BRUTAL!!

    m'agrada i estim aquest personatge creat, té màgia... m'encanta simplement. Però el final, bufffff, és molt bo!


    "....juguem a dibuixar imposibles, a somiar… Sense dir-nos res del que sentim, perquè almenys així el joc no s'acaba mai. O això ens sembla...."


    un petó de vidre

  • Parets que cauen[Ofensiu]
    kukisu | 28-01-2006

    Molt ben trobat aquest símbol de la paret dibuixada per tots dos. A tots ens pot passar que el cansament ens venci.
    M'agrada molt com escrius i et felicito cordialment.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Carme

Carme

18 Relats

75 Comentaris

36963 Lectures

Valoració de l'autor: 9.25

Biografia:
De la primavera del 86, potser per això esperi aquesta estació amb una il·lusió especial...

Amant de la música, del cine, de llegir, d'escriure, de xerrar, de riure, de cantar, de somiar… Confio (de vegades massa) en el poder d'una melodia en l'instant adequat i m'agrada recrear-me en jocs de mirades que parlen (encara que soni a tòpic) més que les paraules buides que de vegades fem servir per amagar silencis que ens espanten.

Acostumo a perdre-ho tot i mai aconsegueixo recordar on he deixat el que acabo de fer servir, m'estresso amb la mateixa facilitat amb què em desestresso i potser faig servir massa la imaginació quan les coses no surten com voldria.

Miro d'apreciar cada petit detall, cada instant màgic que ens permet entendre què és allò que pocs cops afirmem conèixer (segurament pq ho magnifiquem massa): la felicitat. Mirant d'aprendre dels (tants...) errors, espero continuar vivint amb il·lusió: aprenent més, coneixent nous móns i noves mirades, noves històries.

D'aquesta manera, quan un dia el temps s'aturi i decideixi que és la meva hora, sabré que viure (que no existir) haurà valgut la pena.