Llibretes

Va decidir que a partir d'avui apuntaria els somnis en una llibreta. Sempre li havia fet una ràbia immensa recordar el que havia somiat amb el cap sota els llençols quan encara no havia ni obert els ulls i adonar-se de que, al tornar del lavabo, ja ni recordava els personatges principals.
Li agradaven les llibretes, anotar coses que li passaven pel cap. Fragments de cançons, sobretot cançons que la feien plorar.
En alguna ocasió anotava com anava vestida la gent o com la miraven o com n'estava d'orgullosa de que avui sortís el sol.
Poemes, també escrivia poemes.
Sí, li agradaven les llibretes. Fa poc que li havien regalat una que semblava feta exprés per ella. Un encert d'un amiga. A la portada els mítics dibuixos d'en Haring.
Cansada, doncs, de com n'eren d'efímers els seus somnis decidí posar-hi remei.
S'adonà, després de molts matins escribint intentant no perdre cap detall, de que en moltes ocasions s'ajuntaven personatges d'èpoques passades amb personatges actuals. Gent que mai no s'havia conegut.
Situacions de pel·lícula. Què de pel·lícula! No! Situacions... no sabia definir-ho.
Surrealistes no era la paraula per que tohom tenia somnis surrealistes.
I els seus eren... surrealistes, també. Si, s'havia resignat a creure que eren això... surrealistes.
Però és que aquesta paraula... sí, li feia ràbia. Per que abans havia estat una paraula de culte i ara ja estava a l'abast de tothom. I això li feia ràbia.
La tasca d'anar anotant era distreta. Requeria un esforç mental que no et proposaven ni els Sudokus de nivell avançat tant de moda del moment (també li feien ràbia, els sudokus). Li agradava la sensació de quan, ja apunt de tancar la llibreta recordava un fet clau. Un fet que feia uns segons no existia i al recordar-lo s'havia tornat imprescindible.
En alguna ocasió el somni s'havia repetit i això no li agradava gaire, tot i que alhora la inquietava... quan li passava això ja no pensava en res més en tot el dia. Bé, sí, sols però en els seus espais en blanc; quan mirava per la finestra del bus, o quan sentia una cançó buida o quan sentia la lliçó d'una altra època passada ja morta pels designis del destí.
Ella no creia en el destí.
Li agradava no creure-hi tot i que li fos sumament inevitable legir els horòscops (més d'un cop encertats, i això li feia més ràbia encara) de La Vanguardia.
La tasca d'anar anotant somnis i de crear una altra vida al voltant de la seva l'exitava.
Era com si visqués dos cops.
Dormir s'havia tornat en un fet útil.

I quan no somiava...?





Morí.







Es passà catorze anys somiant, cada cada nit! Aquella primera llibreta d'en Haring es veié exhaurida ja al primer mes i mig.
Les supliren les altres moltes llibretes. Llibretes que havien estat regals d'amics propers que sabien fins a quin punt li agradaven.
Deixà de somiar.
No ho pogué suportar.
No sabia inventar històries.
Les sabia interpretar.


MORÍ.