Mal de cap

Un relat de: Carme

Tenia mal de cap.
Mal de cap de pensar en idees absurdes.
Idees absurdes que no deixaven de perseguir-la.
No deixaven de perseguir-la perquè era el que pensava.
Era el que pensava sobre el món on vivia.
El món on vivia que li semblava tan llunyà… i tan proper…


Tan llunyà que es creia capaç de distanciar-se'n i, des d'un punt del seu univers, fotre-se'n de tots aquells als quals analitzava i considerava inútils.

Tan proper que sentia que ella era com tots.


Tenia mal de cap i s'adonava que creia en les mateixes imbecil·litats que criticava en d'altres.

L'espantava, adonar-se'n.


Li feia mandra pensar. I tenia mal de cap. Per això no va escriure més.

Mentides. Pors. Secrets. Silencis.



Comentaris

  • El mal de cap... la calor... o tot plegat?[Ofensiu]
    Psique* | 21-06-2005

    Què dir, JO! dels mal de caps que no sàpiga! (maleïda migranya com t'arribo a maleïr) però aquí tenim la prova de que, per que no, inspira. Mots absurds? Pranoics, segons tu? Sí, potser, i què? Mots teus, teus i només teus, de la Carme; fruït d'un estat potser una mica.. d'estrés? És el que té aquesta època de l'any... però sobretot crec q la culpa és d'aquesta desagrable calor que cada dia es fa més pal·lesa... no ho sé.

    M'hagués agradat veure't avui... el Gayo s'ha currat dues de braves!! :P

    Ens veiem aviadet... un petó. I cuida't molt!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Carme

Carme

18 Relats

75 Comentaris

36979 Lectures

Valoració de l'autor: 9.25

Biografia:
De la primavera del 86, potser per això esperi aquesta estació amb una il·lusió especial...

Amant de la música, del cine, de llegir, d'escriure, de xerrar, de riure, de cantar, de somiar… Confio (de vegades massa) en el poder d'una melodia en l'instant adequat i m'agrada recrear-me en jocs de mirades que parlen (encara que soni a tòpic) més que les paraules buides que de vegades fem servir per amagar silencis que ens espanten.

Acostumo a perdre-ho tot i mai aconsegueixo recordar on he deixat el que acabo de fer servir, m'estresso amb la mateixa facilitat amb què em desestresso i potser faig servir massa la imaginació quan les coses no surten com voldria.

Miro d'apreciar cada petit detall, cada instant màgic que ens permet entendre què és allò que pocs cops afirmem conèixer (segurament pq ho magnifiquem massa): la felicitat. Mirant d'aprendre dels (tants...) errors, espero continuar vivint amb il·lusió: aprenent més, coneixent nous móns i noves mirades, noves històries.

D'aquesta manera, quan un dia el temps s'aturi i decideixi que és la meva hora, sabré que viure (que no existir) haurà valgut la pena.