Cafè amarg d'una tarda plujosa

Li agradava que fos amarg. Molt amarg. La Marina va apartar el sobre de sucre de la seva tassa de cafè fumejant. Tot seguit, es va acostar la tassa als llavis però... cremava massa. No passava res, tenia temps per prendre's el cafè amb calma.
El soroll de la pluja va fer que desviés la mirada cap a la paret de vidre que tenia al seu costat. El carrer tenia aquell aspecte trist dels dies de tardor: voreres mullades, paraigües de tots colors, cotxes que s'acumulaven als carrers i provocaven llargues cues... Li agradaven els dies com aquell, un dimarts qualsevol del mes d'octubre, o de novembre. Dies com aquell li produïen la sensació que tot podia canviar, que podria confondre's entre tota la gent que caminava, de pressa, pel carrer, com ho feia ara en les taules d'aquella cafeteria. Ningú no la mirava (ni de reüll), ningú no se n'apartava (com si hagués de fer por). Era, senzillament, una més. A la Marina, li agradava sentir-se així.
Va enfonsar la cullereta dins la tassa i va remenar el cafè, tot i que no hi havia sucre, era un costum que tenia. El sorollet que feia quedava dissimulat amb la música que ambientava les converses de cada taula. Era música variada però predominaven les melodies lentes i malencòniques. La Marina n'havia comptat quatre de seguides d'aquell mateix estil. I... en seguia una altra. Aquella, però, era diferent. Li portava bons records: aquella festa una nit, gent de l'institut... Una cançó de l'adolescència. Ja devia tenir gairebé deu anys d'història... i just quan començava la tornada, aquella tornada que tants de cops havia sentit i tants d'altres havia cantat... Per la porta d'aquella cafeteria va entrar ell.
No hi havia cap taula buida i ja hi havia dues o tres persones esperant per asseure's, però aquell noi no semblava adonar-se'n. Va passar per davant de tots i, esquivant taules, cadires i abrics que li entorpien el pas, va arribar al seu destí: la taula de la Marina. I se li va plantar al davant. Aquell home jove, d'aspecte despistat, gorra que li cobria els cabells rossos que gotejaven damunt la roba humida, es va acomodar davant seu i es va presentar amb un únic: "que puc seure aquí?" acompanyat d'un somriure que no acceptava un "no" com a resposta. La Marina no va dir res, només li va retornar el somriure mentre es deixava portar per la màgia d'una cançó que duia massa records i l'agradable idea d'una conversa amb un desconegut d'ulls alegres.
No el coneixia i ell tampoc no l'havia vist mai. Van estar xerrant durant una bona estona, mentre cadascú assaboria el seu cafè (ella n'havia demanat un altre):
- No prens sucre...? Doncs si no el vols, dóna-me'l, que a mi, el cafè m'agrada que sigui dolç. Com més dolç, millor. Molt dolç.
Era un noi maco, que la feia riure i sentir-se bé. Per uns moments va fer-li oblidar qui era i va aprofitar la (sempre intrigant) ocasió de parlar amb un desconegut.
Un noi que no suportava els dies de pluja perquè l'entristien, un noi a qui li agradava cridar l'atenció de la gent que no coneixia, un noi que preferia el cafè dolç...
Un noi tan diferent de la Marina, però, amb qui, tot i això, semblava entendre's molt bé. Van ser vint-i-cinc minuts en què el temps es va accelerar i les paraules dels tots dos només van aturar-se quan ell va dir que se n'anava. Va ser un silenci breu però suficient per evidenciar que cap dels dos no volia acabar la conversa. Mentre sonava una altra balada, el noi va aprofitar per acomiadar-se:
- M'ha agradat molt conèixer-te, encara que hagi estat tant curt. Espero que les tardes de pluja que estiguis sola, et recordis d'aquell boig que va asseure's a xerrar amb tu durant el temps que pot durar un cafè ben assaborit.
I se'n va anar, travessant el mateix laberint de taules i cadires per on havia passat en arribar. La Marina seguia amb la mirada aquell noi, del qual no sabia pràcticament res però que havia aconseguit que aquella tarda fos una mica més especial. En arribar a la porta, el noi es va girar, somrient de nou, i, traient-se la gorra, va dir-li:
- Per cert, em dic Nabor!
Nabor. No havia sentit mai aquell nom. Potser no existia, potser ell se l'acabava d'inventar. Tant era. Potser la Marina no el tornaria a veure mai però, per uns minuts, ell li havia fet oblidar que era la Marina Palermo, la famosa model a qui tothom prejutjava per culpa d'uns estúpids titulars malintencionats de la premsa rosa.
I mentre assaboria l'últim glop de cafè, amarg com la incomprensió, pensava que aquell noi, Nabor havia dit que es deia, li havia demostrat que les plujoses tardes de tardor tenien un encant especial i una amargor tirant a dolça.