Parlar per parlar (per omplir silencis)

Un relat de: Carme

Una altra vegada. Ara passeja el gos. Últimament me'l trobo per tot arreu, aquest noi. Als llocs més inesperats. Casualitats. És una situació curiosa. Mai no ens diem res, però ens mirem. I quan un dels dos ja ha girat la cara, jo somric. No sé si ell deu fer el mateix. Tomba per una cantonada, aquest cop no m'ha vist.

Diverses converses que de tant en tant s'uneixen en algun comentari general que provoca uns instants de rialles col·lectives. La taula és llarga, vint-i-cinc anys s'han de celebrar com cal (I vint-i-quatre per què no?). Hi ha molta gent. Gent que feia temps que no veia: el Gerard intenta deixar-se barba, la Laura s'ha canviat d'ulleres, la Marina surt amb un noi que em sona de cara... Gent que veig sovint: la Gina encara no m'ha tornat la faldilla que li vaig deixar (després li ho diré), el Pau sembla més animat (més tard li preguntaré si sap res de la Clara)... I enmig de tots, el Ferran, l'homenatjat. Me'l miro i tampoc sembla més content que els altres. És el paper principal d'una trobada on tots ens sentim una mica protagonistes, tots volem dir-hi la nostra, alhora que tenim ganes de saber dels altres. Potser volem fer massa coses, sense adonar-nos que, sent on som, fem més del que ens pensem. Al Ferran se'l veu content, però no més que a la resta. Ell fa anys, però els celebrem tots.

Un regal, un somriure, un "no m'ho esperava" assajat, uns quants "a veure si l'haurem encertat...", aplaudiments que callen el que el Ferran diu, alhora que arriba un cambrer amb un pastís de xocolata i vint-i-cinc espelmes. Cantem una cançó típica i el que fa anys bufa amb fruïció, seguit de crits d'alegria. Semblem nens petits. No sé si realment estem tant contents que deixem enrere prejudicis absurds o si tot és una disfressa que ens hem posat quan hem entrat a celebrar l'aniversari d'algú a qui, ja fa temps, havíem considerat amic.

Cafès. Alguna copa. Comentaris pujats de to, l'alcohol ja fa efecte. Primers intents de marxar, abans que la màgia de conte de fades s'espatlli a mida que passin les hores. Converses més disgregades. Records que tenim oblidats.
- Sí... Aquella amb qui estava sortint quan feia el viatge... Sabeu? La vaig veure no fa gaire, està més canviada...
- I d'aquella altra... Marta, crec que es deia. Una que sempre es ficava en merders... En sabeu alguna cosa?
- Doncs no sé... Abans coincidia perquè vivíem a prop, però ara fa temps que no l'he vista.
- Es veu que se n'ha anat a treballar a Madrid. L'altre dia em vaig trobar amb un que la coneixia i m'ho va explicar. Sabeu qui m'ho va dir? Aquell que va tenir una enganxada amb el cap d'estudis... Era d'un altre curs. Marc no sé què, no me'n recordo... No sabeu de qui us parlo?
Jo sí que el recordo:
- Sí, que tenia un germà més gran que va estar amb la cosina de l'Anna...
Aconsegueixo aclarir alguns dels dubtosos, i el Pau continua la seva explicació, però ara se'm dirigeix a mi:
- Per cert, saps que em va donar records per tu? -l'última frase deixa entreveure que el vi li ha pujat massa al cap, la veu li surt tremolosa.
- Au, va, si no sabia ni qui era...
- Hahaha... Sentiu què diu? Com no t'havia de conèixer si eres la més guapa del curs? -la conversa comença a derivar en una d'aquells moments pesats, quan uns comencen a estar massa contents i tu no et sents així -De veritat, Júlia, em va dir que tenies una mirada especial, que no et coneixia personalment, però que li agradaves... Però, a qui no, eh?
Molts, veient l'estat en què es troba el Pau, han iniciat un nou tema o s'han ficat en alguna altra conversa, però jo ara vull continuar-lo sentint. No pels ridículs afalacs que deixa anar, no és això.
- I... vols dir que no t'ho inventes?
- Que no, Júlia, jo a tu mai no et mentiria! Si vols li dic que et truqui el pròxim dia que me'l trobi i digui que no m'ho estic inventant... Li vaig dir que soparia amb gent de l'institut, i quan vaig dir el teu nom, em va dir això... Que com t'anaven les coses i tot el que t'he dit abans. Vaig dir-li que estaves bé, però potser després d'aquesta nit estaràs millor... -intenta agafar-me la mà però l'esquivo a temps. Faig veure que no em crec res del que ha dit i simulo unir-me a la discussió sobre una pel·lícula que critiquen tots menys el David. Però no els escolto, ja no sóc amb ells, per mi el sopar s'ha acabat.

- Ei, torna al món real!
La Gina em fa un pessic afectuós a la galta.
- Véns a fer unes copes? Volíem anar a aquell bar on vam anar fa un parell de setmanes...
- Emm... No, és que estic cansada, Me n'aniré cap a casa.
- Vols dir? Si és per ell -senyala en Pau, mig adormit al meu costat-, no et preocupis que ara el durem a casa seva. No tenim ganes d'aguantar-lo!
- No, no és això... De veritat, que no em ve de gust, ja saps que si no, vindria. Potser el vi m'ha pujat massa al cap.
- No et trobes bé? Doncs tranquil·la, t'acompanyo a casa amb un moment!
- Que no, Gina, no et preocupis. Ara aniré a dir adéu al Ferran i marxaré. Ens veiem diumenge i m'expliques què tal -i li pico l'ullet mirant de reüll el David- I em tornes la faldilla!

Em sento una mica estúpida, acomiadant-me d'en Ferran amb unes quantes paraules que potser preferiria dirigir a la Laura, o al Bernat... Però a ells només els dic un "adéu" general, fa molt de temps que no hi parlo i els tenia lluny a la taula, no tindria temps de preguntar-los tot el que voldria. En canvi, al Ferran li he de dir alguna cosa, encara que no tingui res a dir-li, perquè és el suposat amfitrió, qui ha organitzat aquella trobada.

Quan sóc a la porta, veig com van aixecant-se tots per continuar la nit. Apresso el pas i surto al carrer. M'allunyo unes quantes cantonades fins que arribo en una plaça on de dia costa trobar lloc per seure. Ara és buida. Sec en un banc i penso. Recordo. Uns quants anys enrere. Somric, amb una mica de nostàlgia i amb una mica de ràbia. Penso en el que ha anat explicant el Pau, al final del sopar. Veritats. No s'ha inventat res. Ha afegit un toc personal per veure si podia caure alguna cosa però no ha mentit quan parlava d'aquell noi amb qui s'havia trobat.

I em fa ràbia, perquè a mi també m'agradava aquell noi. Pensava exactament el que havia dit el Pau que ell li havia dit. Una mirada especial, no el coneixia, però hi havia alguna cosa que m'atreia... Em semblava que ell també formava part del joc de mirades que de vegades creuàvem, però mai m'ho vaig creure del tot. Imaginacions, pensava. I no vaig confessar-ho mai a ningú, per què, si no tenia sentit? I mai vaig dirigir-li una paraula, esperant que un cop de sort posés les coses fàcils, com passa a les pel·lícules. No vaig atrevir-m'hi, pensava que era impossible. I resulta que no. Però ara no val la pena lamentar-se, ja ens hem posat prou nostàlgics a l'hora de sopar. Somric, recordant. Però també vull somriure, mirant endavant, encara que soni a tòpic. No puc tornar enrere i dir a aquell noi coses que no sabria ni com explicar, però puc aprendre la lliçó. Saber aprofitar les oportunitats, els cops de sort, intentar fer realitat aquells somnis, per evitar que només siguin il·lusions. La teoria és fàcil. Però la pràctica és tota una altra cosa. Què hi farem. M'aixeco, fa fred. M'agrada sentir-lo, de nit, abrigada en una bufanda, però començo a caminar. Aquí no hi faig res. Potser esperava trobar-me algú, però la màgia existeix fins a cert punt. Les casualitats no poden preparar-se. Si no ja no serien casuals.

Giro una cantonada i me'l trobo de cara, el de fa uns anys no, el d'ara, el que veig cada dia en els llocs més insospitats. I penso en aquells desitjos incomplerts per culpa de la falta de valor i... M'hi acosto. Ens saludem. Somriem. I cadascú continua el seu camí. Potser no serà ningú que valgui la pena recordar en un futur però, almenys, ho hauré intentat. I demà... Demà serà un altre dia.

Comentaris

  • ohh...[Ofensiu]
    AtzaVaRa | 22-05-2005

    molt maco, molt nostàlgic..no sé, m'ha agradat. És un relat ben senzill però que se't fa proper (els típics sopars, els pensaments d'anys enrere...) i no és gens pesat de llegir-lo; és més, m'imaginava a tu explicant-lo! xD!
    Espero que ens veiem aviat!
    Una abraçada frisadora,
    AtzaVaRa

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Carme

Carme

18 Relats

75 Comentaris

36979 Lectures

Valoració de l'autor: 9.25

Biografia:
De la primavera del 86, potser per això esperi aquesta estació amb una il·lusió especial...

Amant de la música, del cine, de llegir, d'escriure, de xerrar, de riure, de cantar, de somiar… Confio (de vegades massa) en el poder d'una melodia en l'instant adequat i m'agrada recrear-me en jocs de mirades que parlen (encara que soni a tòpic) més que les paraules buides que de vegades fem servir per amagar silencis que ens espanten.

Acostumo a perdre-ho tot i mai aconsegueixo recordar on he deixat el que acabo de fer servir, m'estresso amb la mateixa facilitat amb què em desestresso i potser faig servir massa la imaginació quan les coses no surten com voldria.

Miro d'apreciar cada petit detall, cada instant màgic que ens permet entendre què és allò que pocs cops afirmem conèixer (segurament pq ho magnifiquem massa): la felicitat. Mirant d'aprendre dels (tants...) errors, espero continuar vivint amb il·lusió: aprenent més, coneixent nous móns i noves mirades, noves històries.

D'aquesta manera, quan un dia el temps s'aturi i decideixi que és la meva hora, sabré que viure (que no existir) haurà valgut la pena.