La prunera borda o tankes del desencís.

O no els havia llegits aquestes/aquestos tankes.

I, si no et sap greu, em quede amb els haikús que donen origen al 'tancament'.
La idea del complement hi és, al dos versos darrers, però massa 'rítmica' (excés de rima) per al meu gust.

I ara, a veure que et sembla el treball del 'furó ensinistrat' o de la 'formigonera versaire':

"A cada branca,
espurnes d'horabaixa
dalt la prunera.
Fruit d'amargor sucosa
l'espera neix eterna"

Salut i rebolica, xicona!

I atenció a la calor!!!

Quan l'amor no respon, i neix el desamor, quina mena de tristesa ens envaeix, i quin dolor sentimental mantenim en el buit del nostre ventre...
Real i encisador, angie...

Un petó.


Sergi

Felicitats per aquestes tankes - jo no en sé fer - però per sort en puc copsar la bellesa, fins i tot el desencís té la seva cara amable quan li posem mots adients.

Versos per gaudir i no oblidar.

No és tan fàcil interpretar un paisatge com el proposat al RPV (i per això és precisament un repte) amb l'elegància i l'exquisidesa d'aquests delicats versos teus, dolços i tristos alhora, copsant coherentment la saviesa oriental que propugna l'ambivalència i la integració dels oposats, més que la dualitat contradictòria.

Em sume als elogis dels meus predecessors en els comentaris.

Hola Angie,
em sembla preciós, fèrtil com la terra ben adobada, natural i harmoniós.
En llegir-lo imagino aquest feix de paraules escollides gronxant-se...donant-se en moviment.

una abraçada.

Àngels!
Ja les vaig llegir al Repte del Bruixot, (que sempre té la gràcia d'engrescar-nos a un munt de relataires amb les seues propostes). Recorde que vas escriure, quan proposares el següent Repte, que encara no t'havies tret del damunt el tarannà japonès, referin-te als Haikus d'Olot (supose), que per cert els he llegit i m'han agradat força.
Ara les he rellegides i els hi he trobat una bellesa especial, lleu i delicada com les imatges de l'Hiroshige que les van inspirar. La darrera és la que més m'agrada (una gran pinzellada de lirisme).

Una forta abraçada!

FRANCESC

PS Jo també vaig presentar reculls al Premi d'Olot (una selecció dels que ja tenia fets), amb el pseudònim Heràclit d'Efes...

La natura salvatge esclata, i alguna cosa en el cor trencat li atribueix una capacitat de regeneració oculta, amagada en l'amargor -un desig encara no manifest de reeixir i superar el desencís-.
Tot verí és remei, d'igual manera que és certa la sentència contrària. Depèn de la dosi, el moment, la circumstància i la voluntat.
I, com no, tant el remei com el verí poden ser descrits amb bellesa i harmonia, com ho demostres en aquest bell poema, tan tendre i delicat com la flor de la prunera -que ja ha eixit en els camps assotats per aquest insistent vent de març-.
Salutacions,
franz

Trobo que el títol és molt adient.
Sobre el poema, crec que s'hi mesclen els gustos i això m'agrada, l'anhel de l'amor, somiat i el desencís. La prunera, amb la tinta dels somnis és com una planta carnívora o verinosa, una trampa per a enxampar l'amor.
Potser no funciona per aquest desesper i pel fet de creure en el fracàs abans de que passi l'acció...
El títol ho augura tot.

És interessant i original anar provant coses noves, tant amb la poesia com amb la vida.

La teva biografia també m'agrada.

Continua escrivint, jo trobo també a faltar un munt de gent de qui m'encantava llegir els seus relats però han desaparegut en la seva immensa majoria. Vés a saber, potser han canviat de nom o potser no tenen res a dir, o potser no en aquesta pàgina. Vés a saber...

Una abraçada!