Tots cagats

He tret la bèstia a passejar,
vestida amb espardenyes i reixeta al monyo,
la corretja anava curta per poder-la estrebar
si se li apropava algun ranci tatuat de brau, diga-li toru...
En fer tan sols el primer pas, al nas arriben jolius
perfums de cantonades pixaneres,
aires de present condicionat
a tisores esmolades i rialleres.
La impotència de no saber-me ja llevar
embolica el temps en bosses reciclades,
el contenidor, aquesta nit, l'han cremat,
sostenibilitat coixa, en diuen els que manen.
On és l’esperit d’aventura?
i els minuts de l'esmorzar?,
- la torrada escalant per l'enginy com una fura -.

Cansat de còrrer darrere de tot, faig massa aturades i,
a la cua del Servei d'Ocupació Català,
amb l’alenada eixuta i l’ànim minvat,
la pell colrada i la veu feta cendra,
arrenco nostre torn de ser humans
mentre la música ambiental transcorre al ritme
de gotes de suor, lliscant per les temples.

La falàcia d’un futur espectacular s’anuncia només
en pàgines de revistes roses -ecs, quina merda -,
tasts de fel, en gots mig escardats,
ensumem sense salut els esquitxats
per bombolles de totxo que esclataren sense donar treva,
la veritat d'un passat proper ens ha bufetejat,
algú no va fer - ni fa - la feina ben feta.