Detall intervenció

R.K.O.R - Ràdio Filadèlfia.

Intervenció de: angie | 20-12-2014


Emparant-se en la foscor de la nit, va actuar sense vacil.lar. Forçà el pany de la porta i aquest va cedir. S’introduí en el petit rebedor de la casa d’en Coltrane i recorregué l’estança a les palpentes. No volia despertar sospites entre els veins. Durant la tarda, una colla de músics s’havia reunit a les escales de l’entrada com cada dissabte, per reivindicar l’immoble com monument a preservar. Philadelphia reclamava el record del saxofonista de la llibertat, per tal de lligar-lo al de la seva famosa campana.
L’Archie cercava quelcom més valuós. En el funeral del seu líder, per consol de la vídua i els fills, havia llegit una frase – “ell pot haver abandonat la ciutat, però sempre estarà amb nosaltres” – que no trencà el silenci familiar, però que dins el seu cap activà un resort. Les gravacions pòstumes, aquelles que no havien sortit al mercat, conduirien a en Coltrane a una altra dimensió, i a ell també. Aquelles meravelles que ell mateix amagà a la casa, el farien d’or.
Les trobà on les havia deixat. Ja marxava amb la carpeta sota el braç quan, un home de color armat amb un revòlver l’impedí la sortida. Era el fill d’en Coltrane, saxofonista com el seu pare, qui hereu de professió però no de talent, s’apoderà de les partitures i les cintes i disparà sense pensar-s’ho dos cops. L’Archie morí a l’acte. Arrossegà el cadáver, el carregà al cotxe aparcat al pati del darrere i enfilà la seva particular ruta 66 en direcció a l’ocàs. "My favourite things" sonava a la cabina del camió contra el que s'empotrà. John Coltrane, sempre present.

PS: Crec necessari fer saber que a la ràdio no volien posar peces d'en Coltrane perquè superaven els quatre-cinc minuts de durada...


Respostes

  • Represàlies (o Sanguínies)
    deòmises | 19/12/2014 a les 01:22
    Diuen que el somni americà és a l'abast de tothom. També diuen que conduir per la Ruta 66 és sinònim de llibertat, a pesar de fer-ho sovint a 60 mph. Fins i tot gosen dir que aquesta terra és cosmopolita, oberta al progrés i a les oportunitats. S'ho creuen amb canalla rebent un revòlver com a regal d'aniversari? Són bajanades, sobretot a Tennessee, on els ossos afroamericans pateixen de sol a sol a les plantacions de cotó. Inclús els meus, vinguts de terres filipines deixades de la mà de Déu, que ja s'han barrejat i criat amb ells. Aquí hi he trobat el plat a taula, gràcies a la suor i al sofriment, i a l'ajut de l'àvia, que viu amb mi. I també la marginació.

    Em queixo amb la boca petita, perquè la sang africana és la mal parada aquí, per insignificant que sigui la fracció. Això ho saben prou bé els membres del Klan. Els oloren i els persegueixen quan es denuncia la desaparició d'una noia de raça blanca, pura. Aquesta nit hi haurà sarau, ho intueixo. Pel poble es rumoreja que l'Odette, la noia més liberal i poca-solta que es pugui conèixer, fa hores que ha desaparegut. Igual que l'Ava fa un mes, o la Patricia fa mig any. Hi haurà represàlies i creus incendiades als voltants dels habitatges dels negres.

    Sort que l'àvia sordeja i no escolta la cridòria del carrer, ni els insults o les puntades de peu contra les portes i les tanques properes, on s'hi encauen famílies nombroses d'afroamericans. L'odi es respira pertot arreu, després de la llarga jornada laboral. I jo sols vull descansar una estona, recuperar-me de l'esforç. Que ningú no em destorbi, tampoc la meuca del soterrani, o seguirà el mateix camí que les altres dues. Aquesta l'hauré d'emmordassar millor...


    d.
    • Represàlies (o Sanguínies)[un retoc...]
      deòmises | 19/12/2014 a les 01:28
      Diuen que el somni americà és a l'abast de tothom. També diuen que conduir per la Ruta 66 és sinònim de llibertat, a pesar de fer-ho sovint a 60 mph. Fins i tot gosen dir que aquesta terra és cosmopolita, oberta al progrés i a les oportunitats. S'ho creuen amb canalla rebent un revòlver com a regal d'aniversari? Són bajanades, sobretot a Tennessee, on els ossos afroamericans pateixen de sol a sol a les plantacions de cotó. Inclús els meus, vinguts de terres filipines deixades de la mà de Déu, que ja s'han barrejat i criat amb ells. Aquí hi he trobat el plat a taula, gràcies a la suor i al sofriment, i a l'ajut de l'àvia, que viu amb mi. I també la marginació.

      Em queixo amb la boca petita, perquè la sang africana és la mal parada aquí, per insignificant que sigui la fracció. Això ho saben prou bé els membres del Klan. Els oloren i els persegueixen quan es denuncia la desaparició d'una noia de raça blanca, pura. Aquesta nit hi haurà sarau, ho intueixo. Pel poble es rumoreja que l'Odette, la noia més liberal i poca-solta que es pugui conèixer, fa hores que ha desaparegut. Igual que l'Ava fa un mes, o la Patricia fa mig any. Hi haurà represàlies i creus incendiades als voltants dels habitatges dels negres. Sense preguntar.

      Sort que l'àvia sordeja i no escolta la cridòria del carrer, ni els insults o les puntades de peu contra les portes i les tanques properes, on s'hi encauen famílies nombroses d'afroamericans. L'odi es respira pertot arreu, després de la llarga jornada laboral. I jo sols vull descansar, recuperar-me de l'esforç. Que ningú no em destorbi, tampoc la meuca del soterrani, o seguirà el mateix camí que les altres dues. Aquesta l'hauré d'emmordassar millor...


      d.
  • Massa breakfast in America
    touchyourbottom | 19/12/2014 a les 16:24
    Un revòlver de xocolata per a un paio estrambòtic, extravagant, estrafolari. El va posar sobre un radiador per tal que es desfés per poder-lo llepar sobre la superfície: la seva llengua (i cervell) desitjaven tastar una llibertat llefiscosa i calenta. La Debra, que li havia donat com a detall de postres el dia del seu cinquantè aniversari, passava de tot, atenent el més tocats. El Dia d'Acció de Gràcies el gall d'indi havia fugit per la ruta 66 i un reguitzell de companys i companyes havia tocat el dos per atrapar-lo, enriolats i més estabilitzats que mai. Algun s’errava i es desviava a la 99, 69 o 96, molt natural en aquella gent. No van tornar ni van ser buscats. De tant en tant rebien postals descolorides, amb segells de l'any de la picor o de la febre de l'or, i es preguntaven d'on les haurien tretes.

    “Take a jumbo cross the water
    Like to see America
    See the girls in California...”
    Havia seguit les indicacions d'aquella cançó que havia esgotat cantant amb la mania de la maria i altres substàncies que seguiren del bracet i a cada cèl•lula. La cambra ínfima que li havien assignat, assèptica, sort que l'havia poguda folrar del que aquella trepa li havia pispat i que ara reenviava via correu críptic.
    Imatges de col•leccionista, antigues i no tant, de Sacramento, Yosemite, Fresno, Hollywood, Los Angeles...s'estirava les rastes podrides i serrava la dents amb les arrels prenyades de pus.
    Potser si hagués anat a Texas hauria fet fortuna en comptes d’enamorar-se de la treballadora d'aquella comunitat terapèutica que no el provava a mesura que provava de fer-se-la seva, conduït per boja voràgine.
    Encara bo que no li havien pres la targeta de la Vall de la Mort. Aquella nit hi 'viatjaria'...la Debra l’hi acompanyaria, llavors sí.


    tyb
    • Sorry, this one, hi havia un erroret.
      touchyourbottom | 19/12/2014 a les 16:42
      Un revòlver de xocolata per a un paio estrambòtic, extravagant, estrafolari. El va posar sobre un radiador per tal que es desfés per poder-lo llepar sobre la superfície: la seva llengua (i cervell) desitjaven tastar una llibertat llefiscosa i calenta. La Debra, que li havia donat com a detall de postres el dia del seu cinquantè aniversari, passava de tot, atenent el més tocats. El Dia d'Acció de Gràcies el gall d'indi havia fugit per la ruta 66 i un reguitzell de companys i companyes havia tocat el dos per atrapar-lo, enriolats i més estabilitzats que mai. Algun s’errava i es desviava a la 99, 69 o 96, molt natural en aquella gent. No van tornar ni van ser buscats. De tant en tant rebien postals descolorides, amb segells de l'any de la picor o de la febre de l'or. I Roger s'encoleritzava per no haver vigilat.

      “Take a jumbo cross the water
      Like to see America
      See the girls in California...”

      Havia seguit les indicacions d'aquella cançó que havia esgotat cantant amb la mania de la maria i altres substàncies que seguiren del bracet i a cada cèl•lula.

      La cambra ínfima que li havien assignat, assèptica, sort que l'havia poguda folrar del que aquella trepa li havia pispat i que ara reenviava via correu críptic.
      Imatges de col•leccionista, antigues i no tant, de Sacramento, Yosemite, Fresno, Hollywood, Los Angeles...s'estirava les rastes podrides i serrava la dents amb les arrels prenyades de pus.

      Potser si hagués anat a Texas hauria fet fortuna en comptes d’enamorar-se de la treballadora d'aquella comunitat terapèutica que no el provava a mesura que provava de fer-se-la seva, conduït per boja voràgine.

      Encara bo que no li havien pres la targeta de la Vall de la Mort. Aquella nit hi 'viatjaria'...la Debra l’hi acompanyaria, llavors sí


      (re-demano disculpes. No em pensava participar en aquest repte. La seva presentació amb vastitud dilatada de temàtica i subtemàtica m'ha aclaparat. El de Supertramp ha enviat un esperit foteta i m'ha animat i li he hagut de fer cas, tot i que no sé si he lligat-associat bé tot el relat. Com en el de Rússia, uf uf i més uf. M'agradaria afegir el clip de 'Breakfast in America', però si ho faig jo no ho 'puc veure' des del meu laptop. I em confon. I ja callo. Gràcies per la paciència.).
  • Apolo 11
    Màndalf | 19/12/2014 a les 17:58

    L’as de cors, impulsat per la mà triomfant, dóna voltes per l’estança com una papallona a càmera lenta, direcció a la finestreta de proa.

    - He guanyat! – crida el Mike mentre fa una tombarella d’alegria entre el seu seient i el sostre.

    Els altres dos se’l miren durant els trenta segons que triga en donar la volta, les cartes a la mà.

    - Bé, ja que t’has de quedar al Columbia conduint mentre nosaltres baixem a la glòria amb l’Eagle, trobo que és just que triïs la frase. La sort s’ha portat bé aquest cop – assegura el Buzz amb la boca petita – Encara que “Faig aquest pas petit amb una gran humilitat, saltem tots, saltem en llibertat” és molt millor que la teva, perdona que t’ho digui.

    - Doncs ho sento companys! – s’hi torna el Mike amb el rostre radiant – Ha guanyat la meva! I aquest galifardeu dirà “El que s’ha quedat a dalt no és pas un home petit, no, que té una gran humanitat!” tan aviat trepitgi el satèl•lit dels collons! Això si no vol que li buidi el revòlver al casc i li deixi com la turbina d’ejecció.

    Rient, es gira amb tota la rapidesa que li permet la gravetat zero i veu que, absort en els aparells, el tercer home no li fa massa cas.

    - Vols parar tu i els monitors dels daixonses? Ja has comprovat la ruta 66 vegades!
    - Estic neguitós, no sé si recordaré la teva cita, Mike – diu el Neil rascant-se el cap
    - Te l’apunto amb retolador al visor del casc, tocacampanes?
    - És que... jo pensava dir... “Que salti tota la humanitat al mateix pas, l’home petit ja ha arribat!”
  • RE: REPTE DLXXVII (577): EUA
    rnbonet | 19/12/2014 a les 23:13
    CARRETERA MARE.

    La Betty N’Konill i el 'Vaselina' Joe eren la perfecta parella americana. Ella, grassoneta, rossa, pitram pigat exuberant, maneres desimboltes; sempre habillada en colors càlids i alegres. Ell, pàlid, nas aguilenc, ben paregut, sempre de negre, magre i eixut com les tires de bisont secades al sol.
    Bo. He escrit 'parella' perquè n'eren dos, femella i mascle, a més a més. Però cap lligam amorós els unia; eren tan sols una 'parella de negoci'. Allò que amb el temps s'anomenaria “ comunitat de béns”, això sí, sense cap contracte establert. Màxima llibertat d'una i d'altre.

    I mentre us presente els personatges, el Buick seguía devorant milles per la ruta 66, direcció oest. Ara conduia la Betty.

    Caldrà que us explique el negociet que els unia. No era per cumplir el ‘somni americà’. Cap dels dos volia fer-se ric. Amb viure bé tenien suficient. A hores d’ara, prop dels cinquanta, cap dels dos somniava en esdevenir una estrella, com quan eren joves. Ell es guanyava la vida jugant al póquer; ella cantava als bars i ‘saloons’ per pagar-se l’hotel del poble on arribaven.
    I si al Joe no li tocaven cartes bones, la Betty, mostrava generosament, com qui no fa res, un pit generós que embadalia els altres jugadors. Sols el temps suficient perquè el Joe, ràpid de mans, pogués treure’s de la màniga la carta que necessitava per guanyar. I, per si de cas, amagava a la butxaca dreta de l’americana un vell revòlver Colt 45.
    I si no hi havia hotel al poble on pensaven quedar-se, sempre trobava el Joe una vídua desconsolada a qui demanar allotjament. I com li agradava dir irònicament a la Betty “ "prèvia una entrada per la porta trasera, amb “Vaselina”.
    Es complementaven. És per això que eren la perfecta parella americana.


  • R.K.O.R - Ràdio Filadèlfia.
    angie | 20/12/2014 a les 19:15

    Emparant-se en la foscor de la nit, va actuar sense vacil.lar. Forçà el pany de la porta i aquest va cedir. S’introduí en el petit rebedor de la casa d’en Coltrane i recorregué l’estança a les palpentes. No volia despertar sospites entre els veins. Durant la tarda, una colla de músics s’havia reunit a les escales de l’entrada com cada dissabte, per reivindicar l’immoble com monument a preservar. Philadelphia reclamava el record del saxofonista de la llibertat, per tal de lligar-lo al de la seva famosa campana.
    L’Archie cercava quelcom més valuós. En el funeral del seu líder, per consol de la vídua i els fills, havia llegit una frase – “ell pot haver abandonat la ciutat, però sempre estarà amb nosaltres” – que no trencà el silenci familiar, però que dins el seu cap activà un resort. Les gravacions pòstumes, aquelles que no havien sortit al mercat, conduirien a en Coltrane a una altra dimensió, i a ell també. Aquelles meravelles que ell mateix amagà a la casa, el farien d’or.
    Les trobà on les havia deixat. Ja marxava amb la carpeta sota el braç quan, un home de color armat amb un revòlver l’impedí la sortida. Era el fill d’en Coltrane, saxofonista com el seu pare, qui hereu de professió però no de talent, s’apoderà de les partitures i les cintes i disparà sense pensar-s’ho dos cops. L’Archie morí a l’acte. Arrossegà el cadáver, el carregà al cotxe aparcat al pati del darrere i enfilà la seva particular ruta 66 en direcció a l’ocàs. "My favourite things" sonava a la cabina del camió contra el que s'empotrà. John Coltrane, sempre present.

    PS: Crec necessari fer saber que a la ràdio no volien posar peces d'en Coltrane perquè superaven els quatre-cinc minuts de durada...
  • RE: REPTE DLXXVII (577): EUA
    manel | 20/12/2014 a les 22:15
    Pare i fill

    El pare venia del lament. Va néixer al sud, emergint des de les profunditats d’homes i dones de pell fosca que de nit es trobaven als barracons, després d’un dia extenuant, un dia més amunt i avall d’aquells camps inacabables, recollint cotó sota l’amenaça de revòlvers i fuets.
    Aquelles nits servien per conservar l’ànima, per recuperar la dignitat, per construir una comunitat a través de la música: el cant a la tristesa per la pèrdua, el cant a la soledat pel que ha quedat enrere per sempre més.
    I el pare es va fer adult i viatjà cap al nord, i el lament es convertí en crit, un crit de llibertat que va arribar arreu del país.

    El fill va néixer rebel i ben aviat arribà la fama. El crit es va rejovenir, i es tornà rebec, indomable, contestatari, i venia acompanyat del moviment del cos, marcant el ritme amb contundència i sensualitat. De bon començament va abraçar la joventut del país i va recórrer la ruta 66, conduint a tota velocitat. L’èxit el va dur més enllà, el món sencer tenia gana d’aquell esperit rebel.
    Però degut a companys de viatge com les drogues i el sexe, el crit va esdevenir desesperació i el ball obscenitat, i el fill va tenir problemes amb la societat.
    Amb el temps aquest fill s’ha fet gran, ha aprés a conviure amb la riquesa i la hipocresia, però de tant en tant encara manté aquell alè inicial, tot i que ha madurat i ampliat el missatge, i ara no només és capaç de connectar amb la joventut, sinó també amb els que ens hem fet grans al seu costat, que l’hem viscut i mamat i que en som fidels pel que ens ha donat. Perquè potser només és rocanrol, però encara ens agrada.
  • RE: REPTE DLXXVII (577): EUA
    aleshores | 21/12/2014 a les 09:51
    La meitat bona

    Contradicció és el que sento quan em fan parlar dels EUA. Admiració i rebuig. Johnny Guitar i John Wayne. Empresonament i culpabilització dels descendents d'africans i seguiment, en canvi, de la seva cultura, musical, per exemple. Tenir democràcia i fer-la compatible amb l'esclavatge.
    I, per què ens perdonen la vida? Ho veig a la pel·lícula Casablanca on l'europeu (francès) és molt noble però poc pràctic i en el cas de Wayne, arquetip del paternalisme amb el taverner mexicà, perit, poruc i panxut, no un home en tots els termes:
    "Sirvenos uns frijoles, Manuel mientras limpiamos el saloon de sabandijas! Penyau! penyau!, fa el revòlver. I després surt la senyora, molt educada i reverent: "Pues ay señor Wayne, que bueno que no salvo, gràcias, no más". I de sota del taulell, suant, apareix el senyor panxut a qui John perdona un cop més la vida per tan baixet com és, i a qui una bala ha trencat els pantalons, per exemple.
    A ell l'espera aquella noia amb un corsé, cupletista, les mans a la cintureta: Angie Dickinnson, sonrosada i futura bona ama de casa, esperant al seu vaquer, però millor pistoler (ho ha estat en la seva vida passada, ja oblidada) que els pistolers que te davant, morts. L'amor els conduirà sempre.
    Al costat d'aquesta èpica inventada, pocs saben que els pare fundadors, amants de la llibertat, serien poc menys que comunistes avui dia.
    Bona gent acollonida pel wallstreet local que sota formes aparentment democràtiques domina aquell llunyà poble de l'oest on no arriba la llei i l'ordre.
    Resolts, decidits, forjats en l'adversitat, sense por, oberts?
    Decididament, un lloc amb bona gent com en Bradley Manning i autèntics estafadors com Obama, tots dins de la mateixa ruta 66.
    Quedem-nos-en amb la meitat bona!
  • RE: REPTE DLXXVII (577): EUA
    angie | 21/12/2014 a les 10:34
    Maurici...enlloc d'empotrar ha de posar encastar...ehem...

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.