Detall intervenció

Voilà!

Intervenció de: angie | 03-12-2014


Faria bé de no pensar-hi més i buscar solucions. Això com a consell barat queda fantàstic, però qui és capaç de seguir-lo?. Quan la teva vida s’ha despenjat d’un corda massa curta i s’ha esclafat contra la realitat, les cabòries apareixen tan ràpidament com els serveis d’emergència enmig del Camp Nou. O era una ingènua o potser la Charlotte – si és que es deia així - era una gran actriu.

L’armari era gairebé buit. Després de moltes tardes caloroses, quan l’estiu convidava més a passejar vora el mar, ella posava en caixes de cartró els quatre records agradables que li quedaven. Era curiós com et marca una persona just en el moment de la seva desaparició. Quan decidiren compartir pis no eren més que dues desconegudes que es volien estalviar uns calerons mentre estudiaven a la facultat. En aquells moments, asseguda davant les portes obertes del monstre de fusta, va ser conscient que la Charlotte havia burjat per cada racó de la seva vida per aconseguir l’objectiu final : apoderar-se de la seva identitat i quelcom més.

La trucada rebuda des de Lyon, els plors afrancesats d’una dona que la va rebre en arribar, les flors coronant el passadís d’entrada… tot allò havia estat una farsa. La Charlotte no havia mort ni havia viatjat a veure la família per Nadal, tampoc va patir un accident de trànsit, la mala puta havia demanat crèdits en nom seu, qui sap com, havia marxat amb els calers i no havia deixat cap rastre. I ara, amb l’aigua al coll, sense saber si la Charlotte ha existit o ha estat producte d’un malson, només és capaç de posar-se de puntetes, aixecar el braç i buscar damunt l’armari l’única cosa que pot tornar-li la seva vida. Voilà!. Baaang!.


Respostes

  • RE: Neo Repte n.3
    allan lee | 02/12/2014 a les 09:53
    nyap, algú pot tancar el strong? No sé què he fet;-((
  • Disculpes, el termini no és dimecres, sinó dijous a les 10 nit n+
    allan lee | 02/12/2014 a les 11:36
  • Puta mania
    Màndalf | 02/12/2014 a les 13:45

    M’emprenyen tots aquests sostenidors penjats i la sivella d’aquest puto cinturó quasi em treu l’ull. Per què collons tindran tan atapeït tot això? I a més aquí dins en pilota picada ja m’explicaràs quina pinta foto. I m’estic rostint, fot una calor de mil dimonis, encara m’asfixiaré en aquest puto armari! Però no deia que el Paco estava de viatge? I ara es presenta aquí amb un puto ram de flors! La mare que el va...! Que estem a l’estiu, cony, que no és primavera! I per què collons han folrat l’armari de moqueta? Que sóc al•lèrgic a la pelussa, hòsties! Fotre un esternut que em sentirà tot el veïnat! Collons, collons...

    I qui em mana a mi... qui em mana a mi provar coses noves? Au, anem a provar això, allò, allò altre... puta mania de provar! I dient a tot quisqui que sóc bisexual i model•lno... bisexual... jo! la mare que em va...! Si jo l’únic que tinc de bisexual són aquest parell d’ouets! I agafo i me’n vaig amb el Carlitos, que és més marica que els mariners de les caravel•les. I ara ve el Paco més calent que un ou ferrat i em munten el numeret aquí al davant. Cony, clar, si al Carlitos ja l’he escalfat jo...!

    Si almenys tingués el mòbil trucaria a emergències, al 112, que hi ha hagut un infart (un infart de collons) i aprofitant l’enrenou podria sortir del puto armari...

    I si obro la porta a poc a poc i surto a gatamèus?... No sé... estan enfeinats, potser no em veuran...

    Recollons quins culets!... aquests ja fa temps que van sortir de l’armari... Calla!... I si m’afegeixo a la festa? Potser el Paco no hi tindrà inconvenient, com que és tant així i ara que som aquí... per provar... no?
  • RE: Neo Repte n.3
    rnbonet | 02/12/2014 a les 17:53
    AVENTURA ESTIUENCA

    Esdevingué un estiu, en temps de vacances escolars. Érem joves i atrevits. Sempre havíem sentit curiositat per aquella torre abandonada des de feia anys. El casalot, vell i humit, gairebé restava ocult pels matossars i els arbres del que havia estat un jardí.
    Un bon dia botàrem la tàpia, deixant el meu germà menut a l’aguait, per una emergència.
    Avançàrem pel caminet d’entrada, esgarrapant-nos pels rosers ara sense cap flor, fins una finestra oberta i entràrem. Un silenci espès, xafogós, humit, ens envaïa. Una rata que rossegava uns trossos de drap fugí en veure’ns. Al nostre voltant, sofàs estripats, cadires trencades, ampolles per terra, algun matalàs brut i, just enfront de l’entrada al saló, el que ens va semblar un armari amb portes grans.
    -L’obrim, a veure què té? –proposà Joanet, el més valent de la colla.
    - Recorda Alícia!- exclamà la Maria, prudent.
    -Allò era un espill, no un armari- replicàrem uns quants.
    Atrevit, Joanet el va obrir de bat a bat. Una claredat ens va sorprendre. No tenia fons. Era l’accés a una sala enorme, amb llums potents, caixes amb paper i variada maquinària d’impremta.
    Fugírem acollonits, cames tocant cul.
    Dues setmanes després llegírem la notícia als principals diaris: “Descoberta banda falsificadora a un antic xalet de la costa”

  • Doble fons
    Mercè Bellfort | 02/12/2014 a les 22:16
    Feia pocs dies que s’havia girat fresca. L’estiu havia donat pas a la tardor i ja tocava fer canvis de roba. Aquesta era una de les tasques de la llar que més li agradava realitzar. Cuinava bé i planxava encara millor, però netejar i, sobretot, ordenar els armaris, li encantava. Era com una dèria, com una mena d’emergència interior que havia de satisfer amb promptitud. La polidesa era mitja vida - deia sovint -.

    Aquell dia sortí ben puntual de la feina. Passà ràpid pel súper a fer un parell de compres i s’adreçà cap a l’apartament. Al mirall de l’ascensor es retocà els cabells ben despentinats a causa del vent, i observà que feia ulleres, però pensà que un bon descans ho arreglaria tot. Primer faria un sopar lleuger i tot seguit aniria de cara al gra: endreçar l’armari. En menys d’una hora ja estava traient els pantalons de fil, les camises de flors, les xancletes... Tot fora!. Enretirà els penja-robes cap a un costat i obrí una porta corredora que donava pas a un doble fons. Calia aprofitar l’espai al màxim. D’allà va treure les jaquetes, els vestits, les camises de màniga llarga, els jerseis de llana, les sabates de pell...

    Pel que fa a les corbates decidí renovar-les totes: uns tons rosats o ataronjats li donarien més vida a la cara. Estava ben convençut que l’Eloi li ho aprovaria.
  • Gràcies! (o Emergència)(Repte DLXXIV)
    deòmises | 03/12/2014 a les 02:23
    Trencar el vidre en cas d'emergència. Ras i curt, aquest és el missatge que se sobreimprimeix a l'armari vermell que es troba a la consergeria. Abans de pensar en ell, ha regirat les prestatgeries i les taquilles, els vestidors del gimnàs i el magatzem dels mals endreços. El cor desbocat i la suor freda de l'angoixa l'aclaparen fins a la desesperació. Tot ha estat frenèticament accelerat i imprevist, mentre adobava les frontisses dels armaris de la cuina de l'Institut, per aprofitar l'estiu, abans del començament del nou curs. L'estrèpit, seguit de corredisses i d'espetec de cables, ha deixat l'edifici sense llum i el tornavís elèctric, que usava, s'ha aturat també.

    Alerta, pel que pogués esdevenir, ha aguditzat l'oïda per detectar la intrusió. S'adona, però, que el mòbil no el duu a mà; empunya el martell i es dirigeix cap als despatxos, que sembla ser allà on escolta fressa. Tot ha estat acceleradament frenètic i imprevist. Els dos encaputxats regiraven paperassa en calaixos i lleixes; sense opció de preguntar-los res, els ha empès cap al mobiliari i els ha esberlat el cap amb dos moviments precisos i plens de celeritat. Han caigut, exànimes, al terra. La caròtide, sense un bri de batec, li ha indicat que els dos joves eren morts. No ha gosat treure'ls els passamuntanyes; els cadàvers, però sobretot la sang, sempre li han fet molt de respecte... Gràcies! He nascut amb la flor al cul, collons!, ha renegat i ha corregut passadís avall, tot cercant alguna cosa en concret.

    Trencar el vidre en cas d'emergència. I així ho ha fet, i les lletres s'han barrejat amb bocins de vidre, entre les rajoles. Ha empunyat la destral contra els incendis. Potser amb ella podrà esquarterar els cossos i amagar les proves de l'incident, abans del començament del nou curs.


    d.
  • La cara oculta de la lluna
    Carles Ferran | 03/12/2014 a les 02:28

    D’ençà que recordo m’he sentit fascinat per la lluna. Em passava hores contemplant-la amb el telescopi que m’havia regalat el padrí tot just fets els set anys.
    Les estrelles m’interessaven poc. Sempre tornava a la lluna abans de plegar, i em preguntava què hi havia al darrere, a la cara que no es veu. De vegades m’obsessionava tant que no podia dormir.
    D’adolescent m’ho vaig plantejar seriosament, i vaig començar la preparació física i mental. Era imprescindible per tenir alguna possibilitat. Entrar al grup va ser el súmmum de la joia, allò que de tan desitjat havia esdevingut un dubte permanent.
    Però allà estava, amb els millors. Un ambient rígid, autoritari, on només podies obeir ordres, perfeccionant les estratègies fins a l’extenuació. Hi havia una enorme competitivitat. A mesura que avançava la teva preparació accedies a missions cada cop més complexes.
    I finalment tocava la lluna. La meva experiència en la seva contemplació em va fer de la partida.
    A principis d’estiu estàvem en estat d’emergència: calia aprofitar la mínima oportunitat. Finalment se’ns va obrir una finestra de tres dies, els que la Marquesa anava al balneari. Introduïts a la casa, vaig poder admirar de prop aquell armari de lluna majestuós, tot ell de caoba amb incrustacions florals, de molts segles abans. Contenint la respiració el vaig forçar, accedint per fi a la cara oculta: l’interior de l’armari i la seva caixa forta encastada, tan antiga com la Marquesa, que vaig obrir fàcilment. Allà estaven les joies de què tant presumia a missa i als actes socials. Sabia que no se les enduia mai al balneari per por als robatoris.

  • Tresors
    lisboa | 03/12/2014 a les 12:27
    Obro la porta i de seguida sento la suau i familiar oloreta agredolça, una barreja de colònia fresca i de cuir adobat. Just al meu davant, una col·lecció de camises d'estiu ben planxades, en penjadors de fusta tradicionals, ordenades per tons de colors, tal com li agradava a la mare; més a l'esquerra, en penja-robes metàl·lics, tres pantalons pulcrament plegats acompanyats de diversos cinturons de cuiro amb sivelles amples; a sota, algunes capses de cartó grises, de mida mitjana, la majoria plenes de sabates, d'altres, les més interessants, plenes de tresors.

    He d'escollir ràpid, ja són les nou i el sopar és a les deu. Remeno una mica, no sóc presumit i de seguida trobo la roba adient per una cita especial. Abans de tancar la porta de l'armari, dubto: és tard, sí, però no tant com per privar-me d'un petit plaer, decideixo. M'ajupo i obro una de les capses. Està plena de flors seques ruixades amb laca, un truc de conservació de la mare, i d'alguns tresors; hi poso les mans, toco, miro, oloro amb fruïció. El petit dit índex era de la Lidia, el detall de l'ungla tan ben pintada encara m'excita cada cop que el veig. El polze, encongit com un escarabat geperut, era de la Carme, tan rodoneta ella, tan vital; com xisclava! Trempo i sospiro emborratxat pels records. A desgrat, tanco la capsa i després, l'armari. Em vesteixo molt ràpid, enfebrat per una emergència sobtada; no puc fer tard, m'espera l'Elsa, una noia alta i prima, de mirada neta i riallera: una nina, un tresor.
  • És estrany
    besllum | 03/12/2014 a les 12:44

    Sembla que fos ahir. El temps ha passat com un llamp mentre ens casàvem i teníem fills. Ara els fills ja no semblen nostres. Són adults, independents, diferents. Podrien ser fills d’altres persones i no ho sabríem.

    Quina sensació en obrir l’armari de la Paula i veure la seva roba penjada, les sabates, els cinturons, les jaquetes. Tot el que ha deixat mentre estudia a fora. Miro una samarreta de tirants d’un verd molt clar. Un dia em va dir que no l’havia estimat mai. Que no sabia perquè l’havia tingut. M’ho va etzibar com una bufetada seca mentre dinàvem. Se’m va gelar el cor. No vaig contestar. Quin abisme s’ha obert entre nosaltres. Li vaig dir al seu pare. Diu que és normal, que no ho pensa. Que tan sols és egoista.

    Aquest vestit blanc d’estiu li queda bonic. Sembla una ballarina delicada com una flor. Té una aparença fràgil. Les aparences enganyen. Es forta com un roure. De petita, els nens es reien d'ella perquè era menuda. Se’ls mirava i somreia. Jo sóc llesta i tu ets una soca, i per això m’insultes. Ets un ruc però encara no ho saps. Respostes contundents.

    Aquests texans són per llençar. Però encara els vol. Sa germà em diu que tota la setmana estudia, però que dissabtes i diumenges s’emborratxa. Que veu les fotos que penja al face. No ho sé.

    Un dia, abans de Nadal va dir que no es casaria mai amb cap home. Que els trobava repugnants, que només volien sexe ràpid. Que eren uns simples i que les noies eren molt més interessants. El seu pare es va fotre el xupito de whisky d’un glop.

    Veig que encara conserva la meva caçadora texana Levy’s de fa mil anys. És estrany.


    • Em falta un accent a la E
      besllum | 04/12/2014 a les 15:42

      a la frase, "És forta com un roure"

      Gràcies
  • Vagueries
    mjesus | 03/12/2014 a les 22:29
    Estan tots reunits davant meu i no sé ben bé que fan. Em miren. Discuteixen i no es posen d’acord. A mi m’agrada viatjar i ho saben. M’agrada que em portin eh! En tren, en avió o com sigui. La qüestió és voltar, veure món.

    La primera vegada que vaig sortir del país, vaig anar a Irlanda amb una família amb nens. I què n’eren de rebels! Jugaven amb mi, saltaven al sofà i volien pujar a coll i bé. També els agradava jugar a fet i amagar. Sovint s’esmunyien rere meu. No em tractàvem malament, però vaig haver d’aguantar molts embats. Perquè qualsevol empenta, qualsevol estrebada hauria provocat un desastre.

    Recordo el viatge a Austràlia a casa d’una terratinent molt rica. I guapa! i també estava bona! Portava uns ‘modelets’ impressionats. I quin perfum! Fins i tot a mi m’havia quedat fixada la seva flaire. Tornava bojos als homes. Si les seves mans em fregaven, el seu tacte era setinant i delicat. Tremolo només de pensar-ho... Ella sí que en tenia cura de mi.

    Em podria allargar més perquè aquests babaus encara discuteixen! Jo desconec les normes més formals, vaja que si dic alguna barrabassada ja em perdonareu. Mira que són, són... trossos de quòniams! Ara diuen que si em conservo bé pels anys que tinc, que només tinc alguna rascadeta a la part superior (clar! aquells nanos entremaliats), que em falta alguna peça de la marqueteria de la porta dreta (i tant! va ser en un antiquari a Mèxic).
    Que no saben que estic fet amb fusta noble i que el meu avantpassat prové dels arbres centenaris del bosc negre alemany? Que no saben que sóc una peça única?
    Sòmines!
    • Vagueries (versió bona)
      mjesus | 03/12/2014 a les 22:44
      Estan tots reunits davant meu i no sé ben bé que fan. Em miren. Discuteixen i no es posen d’acord. A mi m’agrada viatjar i ho saben. M’agrada que em portin eh! En tren, en avió o com sigui. La qüestió és voltar, veure món.

      La primera vegada que vaig sortir del país, vaig anar un estiu a Irlanda, amb una família amb nens. I què n’eren de rebels! Jugaven amb mi, saltaven al sofà i volien pujar a coll i bé. També els agradava jugar a cuca amagar. Sovint s’esmunyien rere meu. No em tractàvem malament, però vaig aguantar molts embats. Perquè qualsevol empenta, qualsevol estrebada hauria provocat una emergència.

      Recordo el viatge a Austràlia a casa d’una terratinent molt rica. I guapa! i també estava bona! Portava uns ‘modelets’ impressionats. I quin perfum de flors que feia! Fins i tot a mi m’havia quedat fixada la seva flaire. Tornava bojos als homes. Si les seves mans em fregaven, el seu tacte era setinant i delicat. Tremolo només de pensar-ho... Ella sí que en tenia cura de mi.

      Em podria allargar més... aquests babaus encara discuteixen! Jo soc poc formal, vaja que si dic alguna barrabassada ja em perdonareu. Mira que són, són... trossos de quòniams! Ara diuen que si em conservo bé pels anys que tinc, que només tinc alguna rascadeta a la part superior (clar! aquells nanos entremaliats), que em falta alguna peça de la marqueteria de la porta dreta (i tant! va ser en un antiquari a Mèxic).

      Que no saben que estic fet amb fusta noble i que el meu avantpassat prové dels arbres centenaris del bosc negre alemany? Que no saben que sóc una peça única?
      Sòmines!
  • Voilà!
    angie | 03/12/2014 a les 22:52

    Faria bé de no pensar-hi més i buscar solucions. Això com a consell barat queda fantàstic, però qui és capaç de seguir-lo?. Quan la teva vida s’ha despenjat d’un corda massa curta i s’ha esclafat contra la realitat, les cabòries apareixen tan ràpidament com els serveis d’emergència enmig del Camp Nou. O era una ingènua o potser la Charlotte – si és que es deia així - era una gran actriu.

    L’armari era gairebé buit. Després de moltes tardes caloroses, quan l’estiu convidava més a passejar vora el mar, ella posava en caixes de cartró els quatre records agradables que li quedaven. Era curiós com et marca una persona just en el moment de la seva desaparició. Quan decidiren compartir pis no eren més que dues desconegudes que es volien estalviar uns calerons mentre estudiaven a la facultat. En aquells moments, asseguda davant les portes obertes del monstre de fusta, va ser conscient que la Charlotte havia burjat per cada racó de la seva vida per aconseguir l’objectiu final : apoderar-se de la seva identitat i quelcom més.

    La trucada rebuda des de Lyon, els plors afrancesats d’una dona que la va rebre en arribar, les flors coronant el passadís d’entrada… tot allò havia estat una farsa. La Charlotte no havia mort ni havia viatjat a veure la família per Nadal, tampoc va patir un accident de trànsit, la mala puta havia demanat crèdits en nom seu, qui sap com, havia marxat amb els calers i no havia deixat cap rastre. I ara, amb l’aigua al coll, sense saber si la Charlotte ha existit o ha estat producte d’un malson, només és capaç de posar-se de puntetes, aixecar el braç i buscar damunt l’armari l’única cosa que pot tornar-li la seva vida. Voilà!. Baaang!.
  • El veritable malson d'un conill d'estiu
    touchyourbottom | 04/12/2014 a les 01:06
    Va aconseguir veure-s'hi amb les ulleres d'estar sol al cel, el conill d'una nit d'estiu. L'animaló, esporuguit, no capia com l'havien tancat en aquell espai massa fosc de fusta d'olivera dubtosa entre roba ni planxada penjant que li feia pessigolles al musell. El perfum Baron Andandy que desprenia el trajo Garoguio Armandy l'estava ofegant. Les orelles se li pensien i havia de pensar ràpid, ràpid, la respiració esdevenia emergència.
    Si ho arriba a saber, no s'hauria esmunyit en aquell ram de roses de color safrà, el rosegador minúscul d'una espècie titllada de màgica, coses de subtileses. La vaporositat de les flors obertes l'extasiava i no se'n sabia estar. Quan la núvia estava despistada besant un antic amic e amat, s'hi havia abraonat. Món flonjo i vellutat bell i vegetal, única fi dels conills efímers d'una nit d'estiu. Després s'anaven desfent desfent fins adossar-se invisiblement i eterna al cosmos de l'impossible. Impassible, l'animaló, no preveia trasllat.
    Mentre els nuvis cardaven pels descosits ell ho veia pel forat per la clau i pels pèls pels dels descosits del llençol de pensió gèlida de baixa estofa escalfada amb una estufa catalítica semiparalítica en plena canícula.
    Més tard, quan la parella dormia la satisfacció, va intentar fugir, va haver de furgar entre la primera capa de pelatge per trobar les ulleres salvadores. Però el ram de flors no hi era. Havia estat llençat i atrapat al vol per una ex-marcolfa de clientela d'autopista de peatge. I ell havia saltat amb celeritat dins la butxaca més propera. Ara era dins un armari que esdevenia làpida i no podria assolir el Tot, li confessava el cor amb un bategar final.


    tyb
  • L'armari
    SenyorTu | 04/12/2014 a les 10:51
    —Mira, xato, hem d’aprofitar que la nena marxa de colònies a Montserrat. Així, mentrestant, la mama podrà dormir al seu quarto.

    No vol esperar l’estiu. Com si es tractés d’una urgència, la meva dona vol que el proper cap de setmana pintem l’habitació de la sogra. “Pintem” vol dir que jo pinti, esclar, ja que la meva senyora, la pobre, té les cervicals consentides. Però jo sóc manetes i m’agrada pintar parets; fins hi tot li faria la sanefa de floretes vermelles a mig pam del sostre que tanta il•lusió li fa. El que em fot és l’armari. Perquè per pintar el pany de paret que ocupa, l’has de moure, l’armari. I per fer lloc, primer has de desmuntar el llit de sis pams, guardar el capçal al bany petit i plantar el sunyer al rebedor. Després, quan vols empènyer l’armari, t’adones que pesa i encara que tinguessis prou força es trencarien les potes. L’has de buidar del tot. Has de treure la roba, portar-la a teva habitació i deixar-la a sobre del llit de matrimoni. Ho has de fer amb cura perquè la sogra t’estarà vigilant i no li llencis cap peça, ni aquella faldilla de xeviot que fa quaranta anys que no es posa (ni hi cabria, ara). Quan tinguis l’armari al mig de l’habitació, l’hauràs de tornar a omplir; perquè amb tota aquesta feinada no hauràs tingut temps d’aplicar les dues capes de verd àloe vera suau en un dia i bé que voldràs dormir al teu llit de matrimoni, aquella nit. Finalment, quan l’habitació estigui pintada, hauràs de repetir el procés: buidar, moure i omplir. És per tot això que divendres a mig matí plegaré de la feina a causa d’una terrible migranya que m’obligarà a fer llit fins diumenge avançada la tarda, pel cap baix.
  • L'abric blau
    brins | 04/12/2014 a les 12:28


    Fa dies que l’hivern s’allunya, el sol comença a enfilar-se fins a les terrasses del cor…

    L’Agnès sap que ja és hora de substituir la roba d’abric de l’armari per roba fresca d’estiu, però cada vegada que intenta despenjar el seu abric blau, la peça que l’ha protegida del fred durant molts anys, s’ho repensa i el torna a desar. Comprèn que, per molt d’afecte que li tingui, no té sentit tenir-lo suspès a l’armari, però, tot i això, mai no troba el moment de reemplaçar-lo; la idea d’obrir de tant en tant l’armari i poder-lo mirar la sedueix; aquell abric li és immersió a un món de somnis... El seu color blau de mar se li confon amb el blau del record, i el seu tacte suau li amoroseix la pell. No li fa res que ocupi innecessàriament un espai, desitja fermament que romangui penjat.

    Després d’observar-lo, sempre respira profundament i se’n va al carrer perquè l’aire li regali flaire de flors; fuig d’ella mateixa per no caminar entre fulles d’ obaga humida, i se sent satisfeta per la decisió que ha pres; sap que ha obeït l’impuls que el cor li envia, i sap que ningú ni cap emergència pot obligar-la a canviar de parer.

    Quan demà els amics li tornin a dir que hauria de portar l’abric blau a Càritas, perquè el dolor de l’absència de l’home no sigui tan present, mirarà cap a una altra banda i farà veure que no els sent…
  • L'armari o la vida
    foster | 04/12/2014 a les 14:20
    La Maitane es mira l’armari encara sense obrir-lo. Sap que no hi trobarà el que li agradaria: abrics, jerseis, camises planxades i ordenades per colors, faldilles…Li sembla que, irònicament, s’assembla molt al d’Ikea que té al vestidor, i per un moment tanca els ulls, respira fondo i s’imagina triant un modelet sexy i elegant per sortir amb l’Aitor. Ploraria, però no és el moment: els queda molta feina encara, la cosa sembla que millora i que el brutal esforç dóna els seus fruits, però una flor no fa estiu i segueixen en una emergència d’alt risc, incontrolada.

    Ara, encara sense moure’s, la Maitane espera que en François entri a la zona de màxim control i que l’ajudi per enèsima vegada en aquell horrible tràngol convertit en malson durant les tres últimes setmanes, el temps que fa que és en l’àrea restringida del projecte Ebola a Liberia. Tot i que en part s’hi ha acostumat, malgrat que sempre té un company que vigila escrupolosament el procés de posar-se el trajo, no deixa de tenir por, pànic, a que un trosset de la seva pell quedi a l’aire lliure accidentalment o per un estúpid descuit que li podia costar la vida.

    En François se li acosta, l’agafa per l’espatlles apartant-la i obre per fi l’armari blanc de plàstic rígid: la Maitane observa per última vegada les botes d’aigua, els pijames blaus, les mascaretes, les ulleres protectores, els guants de làtex i de goma gruixuda, els monos. Demà marxa, l’obliguen per un protocol establert al principi de l’epidèmia, i pensa i no sap massa bé, si pogués quedar-se, si es quedaria. I no saber-ho del cert l’entristeix i la preocupa. Només uns segons, però, fins que el company li crida l’atenció donant-li les darreres instruccions abans d’entrar a les sales d’aïllament .
  • L'armari o la vida
    foster | 04/12/2014 a les 14:22
    La Maitane es mira l’armari encara sense obrir-lo. Sap que no hi trobarà el que li agradaria: abrics, jerseis, camises planxades i ordenades per colors, faldilles…Li sembla que, irònicament, s’assembla molt al d’Ikea que té al vestidor, i per un moment tanca els ulls, respira fondo i s’imagina triant un modelet sexy i elegant per sortir amb l’Aitor. Ploraria, però no és el moment: els queda molta feina encara, la cosa sembla que millora i que el brutal esforç dóna els seus fruits, però una flor no fa estiu i segueixen en una emergència d’alt risc, incontrolada.

    Ara, encara sense moure’s, la Maitane espera que en François entri a la zona de màxim control i que l’ajudi per enèsima vegada en aquell horrible tràngol convertit en malson durant les tres últimes setmanes, el temps que fa que és en l’àrea restringida del projecte Ebola a Liberia. Tot i que en part s’hi ha acostumat, malgrat que sempre té un company que vigila escrupolosament el procés de posar-se el trajo, no deixa de tenir por, pànic, a que un trosset de la seva pell quedi a l’aire lliure accidentalment o per un estúpid descuit que li podia costar la vida.

    En François se li acosta, l’agafa per l’espatlles apartant-la i obre per fi l’armari blanc de plàstic rígid: la Maitane observa per última vegada les botes d’aigua, els pijames blaus, les mascaretes, les ulleres protectores, els guants de làtex i de goma gruixuda, els monos. Demà marxa, l’obliguen per un protocol establert al principi de l’epidèmia, i pensa i no sap massa bé, si pogués quedar-se, si es quedaria. I no saber-ho del cert l’entristeix i la preocupa. Només uns segons, però, fins que el company li crida l’atenció donant-li les darreres instruccions abans d’entrar a les sales d’aïllament .
  • el rebost de ca l'àvia
    Endevina'm | 04/12/2014 a les 21:43
    El rebost de ca l’àvia

    Les comunicacions per carretera eren difícils, els telèfons estaven morts i no en sabíem res de l’àvia des de la primavera, ja en feia algunes setmanes. Arribar-nos al mas era perillós, però calia fer-ho, la pobra dona ves a saber com estava.
    La setmana següent els trets anaven més lluny i es podia arribar al casalot isolat del poble, i la vàrem trobar morta a la cuina a dues passes del rebost on una biga caiguda obstruïa la porta. A tocar de les mans de la dona pel terra hi havia un ram de flors i un plat d’escudella, que de ben segur devia portar cap el menjador per sopar, curiós tenint la taula de la cuina darrera seu i estant sola com s’estava.
    Varem estar tot el cap de setmana endreçant coses salvables, tapant finestres i arranjant les portes de la casa, la del rebost de la cuina ho havíem deixat per a un altre dia, total, dins sols hi havia menjar i estris de cuinar, pots olles i cassoles. Però abans de marxar vàrem sentir un clam, i era de dins del rebost que sortia. Vàrem descobrirem que dins s’estava el Tomeu, el batlle. Un home geniüt i pocapena que havia agafat les regnes del consistori ajudat pels seus amics, i que justament eren els que estàvem bombardejant el país.
    Però la biga era molt pesant i el vàrem haver de deixar alí, li prometérem tornar amb emergència tan bon punt fos possible, la mateixa que ell havia ofert al poble.
    El funeral el vàrem fer el mateix dia, el de l’àvia i el del Tomeu, si estaven tan junts a l’hora de la mort, fora bo que descansessin eternament junts.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.