Companys de taverna

Un relat de: angie

A la taverna tot el dia hi entrava i sortia gent. Ja de bon matí, quan el sereno de la vila, anava casa per casa a despertar els pescadors, la taverna obria les portes per convidar els primers «fidels», mig endormiscats, a prendre una barreja. L'olor de l'anís era tan forta que els espavilava abans de fer el primer glop. En Joan Batet era un d'ells. En tornar d'una jornada al mar, era el primer lloc que trepitjava, i a l'hivern, època de temporals, s'hi passava tot el dia. La casa era massa freda i enlloc s'estava més bé que en aquell tuguri. Li agradava l'ambient càlid i les històries que uns i altres, explicaven sota la llum dels carburs. Quan arribaven els comerciants del suro, era divertit sentir les discussions que encetaven aquests, amb els vells llops de mar. Gent de pagès mai s'havia fet amb gent marinera. A mida que passaven els minuts, l'aire s'anava carregant de fum i de la fortor del tabac de pipa. L'olor de socarrat de les menges que s'hi feien, convivia irremeiablement amb la de les restes de peix que es podrien a la platja i que, la porta batent s'encarregava d'escampar cap a l'interior. Les veus s'alçaven a mida que els gots s'anaven buidant. El taverner, un home d'aspecte marcial, sordmut de naixement, era l'únic que semblava controlar el batibull, quan de sobte, donava un cop amb la mà oberta sobre el taulell. En Joan recordava sovint l'estranyesa que li produí la primera vegada. Com podia sentir l'enrenou?. I és que, naturalment, no el sentia, però ho repetia, de quan en quan, perquè ningú s'oblidés de pagar abans de marxar. Quan ho feia, li dedicava sempre un somriure. Privilegis de ser el seu millor client, suposava.
Aquell petit reducte de fusta rònega, salnitre i alcohol, fou per a en Joan, un parèntesi en la vida, més ple de significat que la pròpia vida. Quan morí, l'oblidaren aviat. Tots menys el taverner, que dia rere dia, anava al cementiri de pescadors i ruixava amb un got de barreja, la llosa freda on reposava en Joan Batet.

Comentaris

  • Un bon conte.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 02-06-2010 | Valoració: 9

    M'agrada aquest conte, i em fa pensar en la vida de taberna, on un deliri d'alcohol i de vida senzilla et fa oblidar-te de tot... La vida de taberna no és la meva, però a vegades la puc mirar amb simpatia; i ho dic amb modèstia, jo tampoc sóc perfecte.

    Em fa pensar en Homer Simpson i el bar de Moe. I també en aquella cançó que diu "Hoy los buenos recuerdos // se caen por las escaleras // i las nubes se van // pero solo regresan...".

    Ens llegirem més en el futur, angie. A reveure!!

  • Descripcions molt acurades [Ofensiu]
    copernic | 29-10-2009


    i ambientació perfecta. Has teixit un relat de mar, o de taverna de poble de mar que és una delícia. Hi ha llocs literaris per excel.lència i aquest n'és un. Cada un ofereix una visió diferent d'un lloc i si bé és cert que no hi ha cap tema del que no s'hagi escrit res, el teu relat de taverna és per treure's el barret i jo em trec el meu barret de palla, que només em poso en les grans ocasions (quan vaig de turista) i t'envio uns petons d'ànim per a que ens envïis alguna cosa de tant en tant i no et facis tant de pregar. Una abraçada!

  • Gènesi[Ofensiu]
    qwark | 09-08-2009

    Diuen que hi ha homes que busquen la solitud i n'hi ha d'altres que es veuen atrapats sense remei als seus tentacles. Necessitem la calor dels altres humans, proximitat, companyia, afecte però la mateixa emotivitat ens acaba obrint ferides a l'ànima que mai acaben de guarir. I el dolor d'aquestes ferides fa que ens allunyem de la gent i busquem la solitud.

    Recordo els dies en què anàvem a la taverna del vell Jaume. Si havíem tingut bona pesca, el rom allargava les tardes fins a la mitjanit. Explicàvem històries i rèiem i el vell Jaume sempre s'hi acabava afegint. Quan anava ben torrat sempre ens parlava de la seva família. Es veu que de jove havia conegut una donzella que era la més maca de tota la comarca. Però era filla de bona família i això feia impossible el seu amor. La idea de no poder tenir-la el torturava tant que, un bon dia, es decidí a prendre la decisió més important de la seva vida: la raptaria. Dit i fet, van fugir del poble i van estar vagant per diferents contrades durant anys. Aleshores, un dia arribaren a un bonic poble a prop del mar que els hi robà el cor i s'hi quedaren a viure. Explicava aquesta història molts cops. També ens parlava sovint de l'Angelina, la seva filla, que havia heretat la bellesa de la seva mare i tenia un munt de pretendents de renom.

    Un dia vaig conèixer l'Angelina. I a partir d'aquell dia, la meva vida no va ser mai més la mateixa. Certament la bellesa d'aquella noia no era d'aquest món. Tenia una mirada cristal·lina com les aigües d'es Mitjorn, uns cabells brillants com un cel sense cap núvol i es movia com un àngel dansant sobre els sospirs del garbí. Vaig saber de seguida què havia de fer: la raptaria.

    Cal dir que el vell Jaume va mostrar-se bastant comprensiu quan em va descobrir. Em va fer jurar que marxaria per sempre del poble i que no m'acostaria mai a l'Angelina. Vaig vagar uns dies per la contrada, resseguint la costa cap al nord. Vaig trobar feina i també una taverna amb un cambrer sordmut. Almenys aquest no m'inflarà el cap amb històries, vaig pensar. Vaig seure en un d'aquells tamborets. Em va semblar que estaven a la distància justa, entre la fredor de la solitud i el foc de les emocions humanes.

  • Descripció maravellosa![Ofensiu]
    Romy Ros | 18-03-2009

    Fabulosa la descripció; he arribat a sentir les olors de la taverna i del peix que borejava als pescadors. M'ha agradat molt!

  • Contacte de vida que perdura [Ofensiu]
    Avet_blau | 03-03-2009 | Valoració: 10

    Ambient ben aconseguit,
    on la barreja d' olors i gustos agafen vida,
    Contacte humà intens i que perdura.
    Amistats que marquen,
    i sempre amb un got de barreja,
    amb un glop de vi aspre, de la terra.
    Avet

  • mentre les copes es van buidant[Ofensiu]
    franz appa | 03-03-2009

    Se sent l'aroma de l'anís, del salnitre, la flaire promíscua de les menges socarrades, es veu el fum, i quasi degustem tots aquests sabors de la taverna.
    Les amistats de taverna, tan sòbries, poden quedar tan sòlidament establertes com aquesta llosa final que ens fas visitar, de la mà, com no, del taverner.
    Excel·lent!
    Salutacions,
    franz

  • final trepidant![Ofensiu]
    4punts | 03-03-2009

    En tot moment m'he sentit com a casa quan parlaves de la taverna. Massa curt pel meu gust i el final magnífic.
    En Joan que tingui per consol que a la majoria de nosaltres no ens recordarà ningú al llarg del temps. Ni els cambrers!
    Salut i brindo per això

  • Felicitats, coguanyadora![Ofensiu]
    nuriagau | 03-03-2009 | Valoració: 10

    Un gran relat predominantment descriptiu. El lector es troba immers dins d'una vella taverna de pescadors al llarg de la seva lectura: sent les olors, els crits...

    Els dos personatges que apareixen són ben peculiars: el taverner i en Joan Batet. Ambdós protagonitzen una entranyable història enmig d'aquest tuguri.

    Felicitats pel relat!

    Núria

Valoració mitja: 9.75

l´Autor

Foto de perfil de angie

angie

199 Relats

1457 Comentaris

276821 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc tan sols un fantasma d'allò que m'agradaria ser, per això em trec el llençol sovint i em despullo entre la prosa i la poesia, per trobar el món que somnio.









El meu correu :angels_torres2@hotmail.com