L'entrevista

Un relat de: Xavier Valeri

Me'n recordo que a finals de la dècada dels cinquanta treballava de redactor en un diari dels Alps Francesos. "Le Journal des Alpes" se'n deia. Un dia d'estiu el director em va encarregar una entrevista. Em va dir que en una estació d'hivern una empresa nord-americana feia una pel.lícula d'intriga. Es tractava del film "Les sommets d'hier". La protagonista era Grace Kelly i el protagonista Clarck Gable. El cas és que havia d'aconseguir fer una entrevista a Grace Kelly o a Clark Gable. El director sabia que jo no entenia de cinema, però que necessitava sortir-me'n. En fi, l'home havia manat l'impossible a un que faria el possible.
-Qualssevol dels dos - em va manar perquè no m'ho agafés malament i abandonés allà mateix.
Aquella mateixa tarda vaig agafar el tren. Vaig arribar a un poble encara distant uns deu quilòmetres de l'estació, per la qual cosa vaig haver d'esperar-me fins l'endemà al matí. Després de passar una nit a la fonda més econòmica que vaig trobar, vaig agafar el transport públic més matiner. Era un autocar atrotinat que havia sobreviscut a la Segona Guerra Mundial. El cas és que anava ple de paletes i empleats de l'estació d'esquí. Començaven de bon matí. Em vaig asseure al costat d'una finestra per veure més bé el paisatge. Un jove se'm va asseure al costat. Jo llegia el llibre "La byciclette bleue", de Régine Deforges. Era un camí ple de revolts.
-No aconseguirà pas llegir - em va dir.
-Potser té raó i la millor manera de passar l'estona és parlant.
-Ho tingui per segur.
-Miri, sí jo li expliqués el tràngol amb què amb trobo.
- Digui., digui...
Vaig explicar l'encàrrec que tenia al jove, el qual es va posar a riure.
-Com és que li fa tanta gràcia.
-Home és que jo conec la Grace.
-No se'n foti de mi.
-Miri, si li dic la veritat, serà vostè qui no em creurà i es posarà a riure. Tingui una cosa present, jo faré possible que torni a la ciutat amb l'entrevista, però amb la condició que no em parlem més.
-A l'estiu aquesta estació sol ser final d'etapa del Tour de França.
-Sí, és una sort que al meu país no tenim.
-Ah!,així vostè no es francès? -vaig pensar que el jove estava malament del cap perquè parlava com un natiu del sud de França.
-Vostè és del Midi.
-Sí, però no sóc francès. Vostè coneix Andorra?
-Sí.
-Doncs jo sóc d'un petit estat similar.
-Ja ho entenc: vostè és de Mònaco
-Sí, però no en parlem més. Parli'm d'en Coppi.
-El millor. Sens dubte.

I, així vam arribar a Alpe d'Huez, on el jove em va presentar Grace Kelly. Vaig fer l'entrevista i el jove em va fer una mica de traductor. Era un poliglota fantàstic. Em va fer una fotografia d'ell amb l'actriu. L'ensenyi al director de part meva.
Vaig arribar a la redacció amb l'entrevista i les fotografies. Vaig lliurar les fotografies i l'entrevista. El cap de fotografia quan va veure els negatius es va posar foll.
-No el coneixes ?
Era el príncep Rainero d'incògnit. Ningú l'hagués anat a buscar a l'autobús de l'albada. Jo no el coneixia perquè no estava al cas dels afers del cop. L'endemà vaig triomfar.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: