Et tenia als meus autors preferits, però en haver-te canviat el nom, t'havia perdut la pista. Espero que et decideixis a escriure de nou. Ens fa falta la teva prosa amb tant de mestria i imaginació.
Una abraçada

El teu poema regalima una gran pena per l'amor que es deixa. Lo pitjor són els records, tots ells relacionats amb el ritual del desig. Però SÍ és algú el que marxa, s'emporta amb ell tot el que és i l'esperança de tornar, o potser de trobar l'amor en un altre lloc.
Un poema molt tendre i ple de nostàlgia.

El plaer més gran que podíem desitjar. Els braços de la mare i també els de l'àvia de mel, fada negra. Tornar al confort de la màxima protecció que ens proporcionaven.
Jo vaig sentir una explosió d'agraïment per la meva mare el dia que ho vaig ser jo mateixa. Crec que a partir d'aleshores la vaig comprendre totalment.
Gràcies, Núria, per haver-nos fet recordar l'escalfor de la nostra mare.
Petonets

En el teu impressionant poema, no hi ha ni un bri d'herba, ni un ocell que canta, ni un arbre acaronat per la brisa. Només ferro, formigó i estructures gegantines que volen ser torres de Babel i arribar al cel per a desafiar Déu. Grans construccions que reforcen l'ego de l'Home, però que el fan cada cop més petit i més vulnerable.
Crec que no es pot ser feliç sense tocar amb els peus delcalços la terra, l'aigua, l'herba.

Molt bo, Núria, ¡tú sí que vales, guapa!

El teu magnífic poema, acompanyat de la teva veu melodiosa, m'ha produït una gran nostàlgia i sensació de pèrdua. La constatació del pas inexorable del temps, de la vulnerabilitat dels nostres cossos i ments, de l'enyor per un temps on tot eran il·lusions i expectatives de futur, m'han tocat el cor.
Ets molt bo, Ferran.

M'encanta la cadència d'aquest poema, el seu ritme, la seva originalitat. Un seguit de verbs que mostren acció sense cap mena de floritura adjectival.
L'enhorabona

Els records arriben a la nostra ment per mitjà dels colors i els sons. I també les olors, no ho hem d'oblidar. Però, en aquest cas, els tramvies que tu recordes no tenen una olor característica, sinó colors (vermell, blau marí?) i sons (el lloro, el número d'aquell tramvia...).
Amb quatre paraules, has sabut fer reviure un ambient ja desaparegut i que és substituit per d'altres vies que fan feliços els infants.
És la manera que tenen els poetes de dibuixar paisatges: amb paraules.

Feia temps que no passava per aquí i, vet aquí que he retrobat el meu amic Joan, empatollant-se històries tan bones com les de l'humorista que menciona. Els que han comentat abans que jo, ja han enaltit la figura de'n Gila, però jo vull parlar del teu relat tan fresc i inesperat que m'ha sorprés agradablement.

Petons

Totes les images d'aquest poema transpiren delicadesa, perfum exquisit, tendresa, un luxe de sentiments. És un poema lluminós que inspira refinades emocions i, tot ell, tocat per la vareta de les paraules màgiques
Salutacions primaverenques!!!

I penja el teu cor per a que s'eixugui de tots els ensurts i nostàlgies innecessàries.
Res de mirar enrere, en tot cas només per a prendre alè.
Mira qui parla! Jo donant-te consells a tu! Ja tinc prou feina a enterrar tots els meus fantasmes...
Un poema de 3 S: sincer, sentit, segur. Perquè traspua seguretat en tu mateixa i desig de ser una dona nova, millor i més lliure. És clar que això ja ho diu el títol, o sigui que no acabo de descobrir res nou.
M'encanta perquè no pares mai, el teu cor sempre s'inspira i ens delecta amb la teva magnífica poesia.
Petonets

Però em nego a sentir-me culpable per no haver passat les vint-i-quatre hores al costat dels fills. Hem fet el que hem pogut. Massa i tot! Ens van educar per a desenvolupar una feina fora de casa i la situació ens demanava un ajut econòmic per aconseguir que la família tingués lo millor. Ens vam equivocar? Ateses les conseqüències que han devingut de la societat de consum, potser sí. Però no varem poder escollir. Eren filles dels nostres temps.
I a més a més, tenim uns fills encantadors. Oi que sí?

Una abraçada, bonica. Ah!, i per cert, molt bon relat, com sempre!!!!

No me'n puc avenir com, en aquest segle en el que estem vivint, es puguin donar aquests contrastes i, el que és pitjor, que els assimilem amb tanta naturalitat. "Són diferents móns" diem, "diferents cultures. Els seus governs no fan res per a solucionar els problemes que tenen aquests pobles". I potser és veritat. Però això no ens excusa de sentir vergonya per preocupar-nos pels nostres petits capricis i interessos, mentre en altres llocs es lliuta per la supervivència. No sé cap on va el nostre món, però hi ha una cosa certa: hi ha d'haver un canvi radical en la nostra manera de viure. Si no ho fem així anem abocats al caos total.

Un petó molt fort, nonna_carme

Ja sé que no es diu "discípula", sinó deixebla. Se me n'ha anat la mà.

El que passa és que tu ets un provocador nat i sempre estàs a la que salta. Molt bo, Jaume, però jo també en savia molt de fotre claus per tot arreu. . No oblidis que el meu pare era fuster i jo vaig ser una bona discípula, je, je, je.
Petons!

El que passa és que tu ets un provocador nat i sempre estàs a la que salta. Molt bo, Jaume, però jo també en savia molt de fotre claus per tot arreu. . No oblidis que el meu pare era fuster i jo vaig ser una bona discípula, je, je, je.
Petons!