Foto de perfil de aurora marco arbonés

aurora marco arbonés

lleida,

202 Relats, 1769 Comentaris
174705 Lectures
Valoració de l'autor: 9.93

Biografia:
Diuen que tinc sentit de l'humor. No cal que m'ho diguin, ho sé. I no és pas una qüestió de genètica, ans al contrari, ja de bon principi vaig mamar l'unamunià sentiment tràgic de la vida. Però vaig desenvolupar el sentit de l'humor com a mecanisme de defensa. És el meu as guardat dins de la màniga. He passat la major part de la meva vida en les aules bregant amb adolescents, i no he pogut practicar massa aquesta qualitat, tot i que n'he practicat d'altres, tant o més importants.
Un mal dia vaig caure a l'infern i m'hi vaig passar una temporadeta però no em va agradar gens ni mica i no penso tornar-hi ni de visita.
Les meves millors amigues són les paraules, elles i jo ens ho passem força bé, riem, deixem caure unes llagrimetes si cal i ens sentim agermanades per un interès comú: explicar històries, en prosa o en vers.

Últims relats de aurora marco arbonés

Últims comentaris de l'autor

  • aurora marco arbonés | 29-11-2018 | Valoració: 10

    el moment de repòs abans de baixar a la plaça a cridar per la llibertat. Entranyables els moments d'assaborir xeric de balancins, escoltar els punts suspensius i olorar la llenya. Quina pau!

    Vull dir-te, company, que el pinxo de la Pobla encara n'ha fet un altre de numeret. Tenim a la comunitat índia dels Estats Units en peu de guerra, amb les plomes posades i les fletxes a la mà, després d'haver sentir dir-li que, total els americans van matar quatre indis, que dir jo que devien de ser la Pocahontes, El Toro Sentado, El Jerónimo i el Ojo de Halcón. Bé, suposo que ja ho has llegit a algun lloc.

    Una abraçada

  • veig que has començat amb les Arts. doncs tens feina per endavant.

  • aurora marco arbonés | 28-11-2018 | Valoració: 10

    ha despertat els records infantils de molts lectors. Doncs jo hi afegiré el meu. El meu pare era fuster, feia mobles de fusta, fusta, i quedaven molts retallets que utilitzàvem per l'estufa a l'hivern. Com que en teníem molts a les golfes, hi jugàvem al terrat fent tota classe de construccions segons la llargada que tenien els retalls. S'hi afegien els veïns i muntàvem uns castells i unes construccions que feien goig.

    Ja veus, nosaltres, com segurament tu també, jugàvem amb lo que teníem a mà. Només un dia a l'any, per Reis, teníem alguna joguina nova que, per cert, jo no en demanava mai, només volia llibres juvenils, que llegia i rellegia durant tota la resta de l'any.

    Salut i sort!

  • aurora marco arbonés | 28-11-2018 | Valoració: 10

    Encara que aquest escrit és de l'Abril i han passat moltes coses des d'aleshores, el panorama segueix vigent i l'opressió dels Primats contra els Simis continua sense variacions. Ai, si tot depengués d'un xiulet! però, esclar, tampoc és qüestió de vendre's l'ànima al diable, per la qual cosa el conflicte no sembla de fàcil solució. S'han de sospesar els pros i els contres i decidir... Ai, què difícil!

    Molt d'èxit en el vostre llibre VIRTUTS!!!

  • aurora marco arbonés | 28-11-2018 | Valoració: 10

    fins a trobar-ne l'última essència, analitzant-lo, pas a pas i estudiant les teves reaccions. És un poema d'amor en estat pur i molt treballat, per a regalar a la persona estimada com un bouquet de flors traspuen aroma.

    M'ha agradat força.

  • aurora marco arbonés | 25-11-2018 | Valoració: 10

    que ets Silvia. Ple de poesia, de sensibilitat i de nostàlgia.

    Em vas fer un comentari dient-me que per RC no es troben gaires poemes reivindicatius ( no són exactament aquestes les paraules), i et diré el perquè: la gent té por, sí, por de que quedi escrita una opinió que el pugui perjudicar. T'ho dic perquè en altres èpoques, quan escrivia poemes lírics, rebia molts comentaris. Ara els lectors no es volen mullar.
    No és aquest el meu cas. Jo escric cada setmana un poema a favor dels presos polítics i el recito a la plaça Paeria de Lleida, mentre cantem cada dilluns per ells. Però jo ja estic jubilada, no m'he de preocupar de què pensa la gent de mi, especialment perquè ara, a Lleida, ja tothom sap que sóc independentista. Jo penjaré poemes reivindicatius fins que tots tornin a casa, tant els presoners com els exiliats.

    Una abraçada, Silvia.

  • aurora marco arbonés | 25-11-2018 | Valoració: 10

    És curiós, però no se m'havia ocorregut mirar les coses com si fos un objecte. És un altre punt de vista molt interessant

    Salut.

  • aurora marco arbonés | 10-11-2018 | Valoració: 10

    aquest escrit. Estic completament d'acord en que la República és inevitable perquè ja no hi ha un pas enrere. A més a més des que ho vareu escriure han passat moltes i moltes coses.
    No faré cap relació del que ha passat, però la qüestió és que hem rebut cada cop més suport de part de tothom. Em refereixo a gent espanyola i, sobretot de l'estranger. Del Tribunal de Drets Humans, de Jutges per la Democràcia, de la Unió Europea amb les resolucions de les sentències, etc. El Poder judicial està cada cop més desacreditat i ja tothom dubta de que siguin capaços de donar sentències justes als judicis dels presos polítics, cosa que nosaltres ja sabíem però que a Espanya no interessava. I la Monarquia també fa aigües per totes bandes.

    Tot això afegit al que dieu vosaltres, que el recolzament del poble català és incondicional, i no hi ha cap possibilitat de que canviï d'idea perquè els tancs i les bombes són coses del passat i que no acceptaria la UE.

    Força i República!!!

  • aurora marco arbonés | 01-11-2018 | Valoració: 10

    Albert, aquesta vegada el teu relat fa tremolar. Les armes de la canalla, encara que matin molt bé, són un intent d'imitar els grans en una guerra, com totes, cruel, que deixa les cases foradades i aturades en el temps en que els seus veïns van haver de marxar precipitadament o van perdre la vida.

    Fa esgarrifar que els nens morin sense cap motiu, perquè són innocents i no han fet res. Ni tant sols han tingut temps d'odiar els que han matat els seus. Volen jugar, perquè encara no els han pres el desig del joc i de la camaraderia amb l'altra canalla.

    Fins que arriba la mort real, no la d'imitació. I el món sencer hauria de xisclar davant d'aquesta barbàrie. Però el món no fa res i els nens moren cada dia de fam, per les guerres, ofegats en el mar o de malalties que es podrien evitar. Tot plegat fa mal al cor i ens fa pensar en que potser nosaltres podríem fer alguna cosa i no ho fem.

    Però no vull deixar de ressaltar el teu enginy amb les batalletes infantils, que tenen molta gràcia: la cavalleria dels adversaris, les armes de fusta, el futbol amb botons quan no es pot sortir.... Tot això em recorda els jocs dels meus germans i els seus amics a l'estiu al carrer. Amb la plata de la mona es feien els escuts que duraven ben poc, amb les canyes es feien espades i fletxes, amb el paper de diari es feien barrets i amb cordes cinturons per a aguantar l'espasa. I quan es cansaven d'aquestes activitats, anaven a buscar "cachurros" i ens els tiraven per a que s'enredessin al cabell de les nenes i riure una estona. I quan no, jugaven a pedrades amb els del carrer del costat a veure si es fotien un trau al cap. Angelets...

    Salut, company

  • aurora marco arbonés | 19-10-2018 | Valoració: 10

    Ja no ens és possible continuar amb la situació anterior. Hi ha hagut massa dolor, massa menyspreu, massa intolerància per a que oblidem les greuges i tornem a començar. Ja no hi ha pas enrere.

  • aurora marco arbonés | 19-10-2018 | Valoració: 10

    en poques paraules! Quantes sensacions dels cinc sentits hi ha en aquest poema que, com molt bé defineix l'Aleix, sembla un plànol cinematogràfic. Em fa gràcia com comprimeixes els poemes en comparació amb l'abundosa font de paraules que utilitzes per a fer comentaris als demés o per explicar alguna cosa. Es nota que esculls cada mot amb molt de cura i que el mimes i l'acarones abans d'enganxar-lo en el paper?

    Volia comentar-te que el poema, que m'has comentat últimament, IMPUNITAT, DIVINA PARAULA, me l'han penjat fora de temps. És a dir, ha estat rondant pels llimbs de RC fins que s'han decidit a penjar-lo.

  • aurora marco arbonés | 14-10-2018 | Valoració: 10

    I no em preguntis perquè. No crec que sigui pera la visió de la pobresa que demana pel carrer. En veiem tants! No sé si ha estat la resposta del pidolaire " que Déu el beneeixi" o la resposta : " Jo no hi crec".
    La veritat és que a mesura que tenim més coneixements i més criteri propi, ens plantegem tot allò que ens han ensenyat i que mai no hem vist gens clar. Però no se'n podia parlar, era incorrecte.
    Jo no podria afirmar que no existeix Déu, perquè tampoc es pot provar, però en tot cas, res a veure amb el que ens han anat inculcant tota la vida a la família, l'escola o a l'església.
    Un poema molt colpidor.

  • aurora marco arbonés | 14-10-2018 | Valoració: 10

    I no em preguntis perquè. No crec que sigui pera la visió de la pobresa que demana pel carrer. En veiem tants! No sé si ha estat la resposta del pidolaire " que Déu el beneeixi" o la resposta : " Jo no hi crec".
    La veritat és que a mesura que tenim més coneixements i més criteri propi, ens plantegem tot allò que ens han ensenyat i que mai no hem vist gens clar. Però no se'n podia parlar, era incorrecte.
    Jo no podria afirmar que no existeix Déu, perquè tampoc es pot provar, però en tot cas, res a veure amb el que ens han anat inculcant tota la vida a la família, l'escola o a l'església.
    Un poema molt colpidor.

  • aurora marco arbonés | 26-09-2018 | Valoració: 10

    La teva dona d'aigua desitja ser estel, admira la lluna, voldria estar al cel. La teva dona d'aigua sent el desig de ser una altra cosa del que és, sent la foscor de la nit i voldria il·luminar-la. I la lluna voldria emmirallar-se en les aigües blaves per a veure com n'és de bonica.
    Tot és tendre i delicat en el teu poema, com deus de ser tu, m'imagino.

    Un molt bon treball!

  • aurora marco arbonés | 22-09-2018 | Valoració: 10

    Meravellós poema visual. Escenari on es confabulen diferents i, al mateix hora, semblant desitjos. Un sant Sebastià, lligat a un tronc pels romans intolerants amb les noves religions, amb el tors nu travessat per fletxes, un brocanter d'ulls felins i un observador de l'escena que, ple de desig, gaudeix de la porta que es tanca pels estranys. Genial!

    Per cert, t'he deixat un comentari al que em vas fer tu sobre el meu últim poema.

    No paris d'escriure poemes que concentren l'essència de la passió. Ho fas com ningú.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: