La Mireia

Un relat de: Manuel Gil Fiestas

Moltes vegades, la son es comporta com algunes dones. Quan més les esperes no venen, i altres vegades es presenten en el moment més inoportú.
Aquell dia jo desitjava que la son m´arribés de seguida. Però encara que ho intentava, no aconseguia adormir-me. No parava de donar voltes en el llit, destorbant el son tranquil de la meva dona. La poca roba amb la qual ens tapàvem estava arrugada de tant moure´m, i una part d´ella queia sobre les rajoles del terra.
Com que els meus esforços per adormir-me foren inútils, decidí que el millor que podia fer era llevar-me. Mai m´ha agradat estar-me en el llit sense dormir. El cervell treballa massa, l´esperit no descansa, en contra d´allò que diu que mentre hom dorm l´esperit vetlla. Quan estic en el llit, despert, el desassossec no m´abandona. Tanco els ulls, en un intent de fer al menys alguna becaina. Però sovint, encara que no dormi, somnio. I amb molta freqüència, les serps són protagonistes de les meves fantasies oníriques. Quan això s´esdevé, pateixo molt, i l´única manera de fer desaparèixer els rèptils és obrint els ulls. Una vegada vaig voler saber què podia significar l´aparició d´una serp en els meus malsons, i vaig consultar alguns dels llibres de Sigmund Freud. De seguida vaig desistir d´aquell intent, perquè per voler saber quina interpretació havia de donar a un malson em ficava en un altre encara més desagradable. Les teories del metge vienès, relacionant tots els somnis amb el sexe, em desagradaven més que les serps. Al cap i a la fi, l´ofidi desapareixia quan jo obria els ulls. Freud era bastant més perillós i inquietant, i costava de treure-se´l de sobre.
Després de calçar-me unes sabatilles i posar-me un xandall, prengué una dutxa d´aigua freda i em vaig afaitar. La dutxa em produïa sempre un efecte fortificant, una eufòria i una sensació de trobar-me bé que en feia començar el dia físicament preparat i amb l´ànim a punt per a emprendre qualsevol tasca. Recordo que la meva mare em deia que quan jo era petit plorava quan volia treure´m de la banyera, i solament deixava les llàgrimes quan tornava a enfonsar-me en l´aigua.
Quan vaig estar net i polit vaig tornar al dormitori a cercar les ulleres, sense les quals se'm feia difícil veure els objectes llunyans amb claredat. Damunt de la tauleta de nit teníem una radio- rellotge, un d´aquests aparells que, si el programes, et poden despertar amb un perllongat brunzit o amb la música d´una emissora de ràdio. Els nombres grans, de color verd, del rellotge, destacaven fortament sobre el negre de la pantalleta, i segons a quina hora els miraves semblaven ulls que espiaven en la foscor. Només eren les vuit del matí, una hora molt primerenca per a una època de vacances. La casa estava silenciosa. Tots els meus familiars dormien. I era quasi segur que ningú no es llevaria abans del migdia. Durant tot aquell temps de lleure, acostumàvem anar-nos a dormir ben entrada la matinada, perquè una vegada al llit no teníem cap presa per llevar-nos. Érem molts els parents que hi convivíem plegats en aquells dies de vacances. Joves i grans. En acabar de sopar, encetàvem converses de tot tipus, o jugàvem a les cartes o a la loteria casolana. Hi havia qui preferia veure la televisió, o llegir. Cadascú escollia l´opció que més li agradava. Això feia que cada dia ens n´anèssim al llit a les dues o les tres de la matinada. Aquesta era la classe de vida que a mi m´entusiasmava. Poder prescindir del temps, no mirar el rellotge, no tenir hora per anar-se´n al llit ni per llevar-se, ignorar a quina hora es dinarà o es soparà. Fer alguna cosa, el que es vulgui, o no fer res... Sí, a mi no em cabia cap mena de dubte que aquell tipus de vida en temps de vacances era LA VIDA.

En aquella hora matinera, doncs, l´únic que em feia companyia era en Xispa, un quisso menudet, enjogassat i lladrador, el qual ja carretejava per la casa des de que el dia començava a clarejar. El ca havia nascut a Barcelona, i quan era molt petit l´havien dut a viure a aquella contrada, per on podia passejar el seu cos peter amb més llibertat que per la gran ciutat, on gairebé sempre hauria estat tancat a un pis o exposat a caure sota les rodes d´algún cotxe si sortia al carrer. Encara que aquest risc també l´amenaçava arreu, perquè era un ca molt entremaliat i gens temorenc a l´hora d´acostar-se als cotxes.

Després de preparar-me un cafè amb llet, sortí al pati i m´assegué en una gandula, a la vora de l´hortet, de la cura del qual se n´encarregava un dels parents. Mai he sabut res jo de les coses del camp. I de vegades he pensat que m´agradaria conèixer tot el que es refereix a la vida de pagès. Saber quan s´ha de sembrar cada producte, i escampar els fems, i plantar les canyes o els pals per mantenir enlairades les faveres, mongeteres i tomaqueres. I saber netejar l´hort de les males herbes, i regar-lo, i saber tot allò que els homes del camp coneixen tan bé. Es una feina dura i sacrificada , sí; però en arribar l´estiu i arrencar els tomàquets directament de les plantes, i olorar-los, i gaudir del flaire que desprenen, solament allò ja recompensava tot el temps i la dedicació que s´havia posat en aconseguir-ho.

El temps era molt calorós, com corresponia al mes que estàvem, l´agost. Però a aquella hora del matí el sol encara no escalfava massa. Una lleugera brisa, que en prou feines aconseguia de moure les herbes, col·laborava a que la temperatura fos deliciosa. En aquella contrada mai faltava la tramuntana, o el vent suau d´aquell dia. Quan bufava el vent del nord, ho feia amb ràfegues curtes i violentes, acompanyades d´un soroll sord i paorós. La ventada feia que les branques dels arbres s´inclinessin, submises a les forces que les doblegaven., mentre que a les teules dels terrats els arrencava xiulets intensos i de curta durada, que es repetien a l´arribada d´una nova ràfega. Era un vent molest i polsegós, tot el contrari del vent suau, que a l´estiu ajudava a suavitzar la calor i a fer més agradable l´ambient. En els mesos de juliol i agost, aquella brisa es feia notar tot el dia, fins a les sis o dos quarts de set de la tarda. Era quasi tots el dies el mateix: A l´hora esmentada el ventijol desapareixia, i llavors l´ambient es feia xafogós i carregat d´humitat, i els mosquits es mostraven empipadors i insaciables. L´abundància de mosques i mosquits era l´única nota negativa de l´estada en el camp. Però a l´hora que jo estava assegut a la gandula els insectes encara no havien aparegut., i jo em trobava a la glòria. Vaig encendre un cigar, per a gaudir encara més d´aquells moments tan relaxats, i vaig seguir matant el temps amb l´oci. Quina neciesa, això de dir que matem el temps, quan en realitat és el temps el que acaba amb nosaltres. Poc a poc, o de pressa, o vertiginosament. Més tard o més d´hora. I quan ens arriba l´instant final, som nosaltres qui ens esfumem, mentre el temps segueix el seu continu caminar. Malgrat que tots sabem que les coses passen així, sempre repetim que "matem el temps". I és que als éssers humans ens agrada viure enganyats, i preferim les mentides agradables a qualsevol veritat que ens molesti. El que no era mentida era que jo em trobava allí, respirant natura a ple pulmó. Gaudint del plaer de no fer res. Què poc valorem de vegades aquests moments d´oci! Aquests deliciosos moments en què hom abandona el cos sobre una cadira i deixa que passi el temps amb la suprema distracció del propi descans, i la de passejar la mirada pel cel blau d´agost i pels objectes que ens envolten. Quina raó tenia el filòsof quan deia que, per regla general, les persones no sabem valorar allò que no costa diners! És veritat. Gairebé tots pensem que el temps és or, i per tant, no el podem desaprofitar. I no ens n´adonem que no hi ha prou or en el món que pugui pagar moments tan deliciosos com els que jo estava vivint aquells dies d´estiu. L´oci és un valor molt important, cantat fins i tot per l´autor del Quixot. Efectivament, Cervantes va dir que "l´oci era imprescindible per a oposar-se a qualsevol viatge o camí. Perquè si no fos per la folgança i l´oci, els camins no tindrien fi". Les vacances són justament això, un parèntesi, un descans en el camí de treball i preocupacions que emprenem cada dia, un respir.
En Xispa també semblava estar-hi bé. Després d´haver estat ensumant totes les coses de l´hort, vingué al meu costat i s´assegué als meus peus. El vaig acaronà una mica el caparró, i mentre ho feia l´animal romania tan quiet que semblava adormit. De vegades aixecava la testa i fitava alguna mosca que es movia prop d´ell. Era en aquestes ocasions quan el quisso mostrava la seva irracionalitat., quan intentava atrapar les mosques mentre volaven. En Xispa lladrava, llençava les potes contra els insectes, i quan el vol extravagant i veloç de les mosques feien inútils els seus intents, el ca es rendia i tornava a estirar-se sobre el ciment dels porxos, fregant els meus peus. S'hi estava quiet fins que guaitava una altra mosca, i llavors el joc tornava a començar. Algunes vegades, veient el gosset obrar d´aquella manera, em vingué el pensament que no era solament el gos qui es comportava amb irracionalitat. També els éssers humans ho fem més d´una vegada, quan, per exemple, fem esforços desesperats per assolir allò que no està al nostre abast, quan correm incansables darrera els diners, o el poder, que és la mateixa cosa, i pensem que amb ells trobarem la felicitat. I no ens n´adonem que la felicitat potser la tenim a l´abast de la mà i no sabem reconèixer-la. I gastem bona part de les nostres vides entestats a anar darrera de quelcom que se'ns escapoleix sempre, com se li escapen les mosques al quisso. Es clar que aquesta actitud nostre és menys disculpable. Perquè nosaltres podem exercir la facultat que els és vedada als irracionals, la reflexió. Però no sempre sabem fer us d´aquest meravellós privilegi amb el que hem estat dotats, o no sempre ho fem quan hem de fer-ho. Quantes vegades oïm i no reflexionem en allò que oïm, i acceptem o reb
utgem les notícies que ens donen altri fixant-nos solament en si van bé als nostres gustos i desitjos. Si el que escoltem o llegim va contra alguna entitat o persona que no ens és simpàtica, ho acceptem, encara que la certesa de la notícia no estigui provada. Si el que ens arriba ataca algú a qui tenim simpatia, la rebutgem sense voler saber més detalls. No existeix la reflexió, perquè moltes vegades, la recerca de la veritat ens portaria a conclusions contraries als nostres interessos. I això no ho volem. Quan obrem així, ens comportem tan irracionalment com en Xispa quan pretén agafar les mosques mentre volen.
Des d´on em trobava assegut podia percebre els més variats soroll del camp. Eren son inconfusibles, plaents com la millor simfonia. Jo no em cansava mai d´escoltar-los. Davant de la casa on ens estàvem aquelles vacances hi havia una alzina plantada Déu sap quant. El vent, quan és una mica fort, en passar per entre les branques de la vella alzina, li arrenca delicats sons, murmuris suaus, com xiuxiueig d´enamorats. Dels galliners de les rodalies els jactanciosos reis dels corrals escridassaven el paisatge amb els aguts kikirikis. En els arbres de darrera de la casa, en la part que donava al riu, les branques dels quals descansaven damunt de les descolorides teules, centenars de pardals s'hi reunien en un conclave sorollós, on el piular de cadascun es convertia en una amplificada xerricada monocord. Uns ànecs blancs xipollejaven en la sèquia de la comunitat de regants, i hi suraven majestuosos per les tranquil·les aigües. El canal era més aviat estret, i gairebé sempre anava ple fins dalt. Travessava els horts per davant de les cases, y humitejava amb el seu cabal les herbes de les voreres. Dins de les aigües pul·lulaven una munió de microscòpics animalons. El sol d´agost, quan es mirava en el mirall del rec, il·luminava tots aquests éssers diminuts, invisibles a simple vista. De vegades la sèquia vessava, i llavors, fent ziga-zaga per entre l´herbatge i les pedres, l´aigua regava el carrer i l´emplenava de bassals, com quan plovia. Una mica més llunyà, cap el cantó de la pedrera, s´escoltava els soroll dels tractors estripant la terra. Cada vegada que em trobava en el camp, i veia treballar les màquines, i veia les hortes, tan encobeïdes, em venia a la memòria una frase que deia la meva mare, referida a aquelles tasques, i que ella havia format amb altres dites, fins a formar un collage coherent: "La terra de cultiu es comporta com las ànimes generoses, que encara que les facin algun mal responen sempre amb bondat. A la terra la destrossen, l´esgarrapen, la trenquen i l´embruten. Ella, a canvi, dóna fruits saborosos i productes ben preuats. Es com el sàndal, que perfuma la destral que el fereix. O com l´encens, que embalsama el foc que el consumeix...Tant de bo els éssers humans sabéssim imitar aquestes accions..." A la seva manera, agafant d´ací i d´allà, la meva mare sabia extreure moltes conclusions alliçonadores de totes les coses que ens envoltaven. Era una dona que no s´acontentava en entendre solament les persones. També pensava que les plantes, les pedres i els animals eren portadors de missatges que podien enriquir la saviesa de les persones.
L´hort resplendia amb la seva verdor exuberant, i desprenia olors a plantes i a terra regada, aromes que aixecaven l´ànim i convidaven a respirar amb delectació. Plantes com les faveres i tomaqueres eren al zenit de la seva creixença. I s´enlairaven exageradament altives, recolzades en les canyes que les feien de suport i les mantenien ben dretes. Semblaven gegants amb uniformes verds. Alguns fruits, enmig de tanta verdor, creaven un bonic efecte de colors, com si haguessin estat barrejats per la paleta d´un pintor. Estimo la natura amb tal intensitat, que mai no em cansaria d´observar-la. Quin goig per a la vista, els camps tan geomètricament quadriculats, parcel·lats i sembrats amb tanta saviesa. Les llavors, com tot el que es planta, quan donen els seus fruits, mostren un quadre esplèndid, que solament són capaços de crear els meravellosos artistes del camp, els pagesos. I m´encanta el bosc, amb pins magnífics, que s´assemblen a fongs gegantins que ens brinden l´aixopluc de la seva ombra i l´aroma del seu ambient. I la vermellor de les roselles, escampades per la campanya, i el cant dels ocells, infinits en la seva varietat. I el traginar dels pagesos, i la pluja, que de seguida que queia s´emportava tota la pols dels carrers. Tot el camp és una joia, i el contrast amb les grans ciutats és tan evident que sento enveja d´aquells homes i dones que, certament, treballen durament la terra, però, en canvi, obtenen la insuperable compensació de no tenir que abandonar-la. Que és el que ens veiem obligats a fer els qui solament ens hi estem durant les vacances o els caps de setmana.
Fou en Xispa qui em tragué d´aquesta ociosa delectació. El gos s´havia aixecat i adreçava les orelles i es movia força inquiet. Era un quisso molt pacífic, però qualsevol fresa inesperada el tornava cridaner. Llavors anava com un llamp cap el lloc del soroll, llençant lladrucs tant sorollosos que aconseguien d´espantar a qui no el coneixia. Tenia el mal hàbit de córrer al costat dels cotxes i les motos, amb perill de ser atropellat. Encara que el renyàvem no aconseguíem arrencar-li aquell costum que podia portar-lo a acabar esclafat sota les rodes dels vehicles.
Sentí remor de veus acostant-se. Eren veus jovenívoles, i vaig suposar que pertanyien als escolars de les colònies de Can Bartrina, una mena de ranxo situat a menys d´un quilòmetre de casa nostre, el qual estava organitzat com un campament. Cada estiu, grups de nois i noies, d´entre deu i dotze anys, hi feien una estada, i fruïen de l´esplèndida natura d´aquells indrets. Sota la direcció dels seus mestres, els escolars estudiaven la flora de la contrada, i visitaven llocs notables, i espantaven sargantanes, molt abundants en aquell loc. I el que era més important, practicaven formes de convivència ben diferents de les que feien habitualment durant el curs. Cada estiu arribaven una trentena de nens i nenes, acompanyats dels mestres que s´encarregaven de tenir cura d´ells i de guiar-los en totes les seves activitats. Molts pares anaven a veure llurs fills els caps de setmana, i en aquests dies el pas de vehicles per davant de la nostre casa era constant.
Els escolars travessaven un parell de vegades per davant de casa, sorollosos i riallers. Anaven camí del bosc, acompanyats sempre pels monitors. Tornaven a l´hora de dinar, cap a la una de la tarda. I després feien una altra excursió, fins que començava a vesprejar. Si érem al carrer ens saludaven, i en veure en Xispa els més agosarats fins i tot l´acaronaven. El gos cridava i es movia d´un costat a l´altra amb expressió de feresa, com si se'ls anés a menjar a tots. Tenia més ganes de jugar que els mateixos escolars, i sempre que el sentia arribar se'l notava més bellugadís que de costum, i neguitós per sortir al carrer, cosa que no li permetíem. Alguns nens s´acostaven a la sèquia i llençaven pedres a l´aigua, i reien quan les esquitxades espantaven els ànecs. Molts d´aquest esvelts i gràcils animals, quan s´apropaven els estudiants sortien ràpidament de l´aigua i corrien a reunir-se amb el gruix del bestiar que passejava pels horts. Formaven bandades molt nombroses, i era divertit i graciós veure´ls caminar en formació, i canviant de rumb ràpidament i sobtada.
Aquell dia alguns nens es van acostar a la reixa. A l´altra costat de l´entramat de ferro estava en Xispa, bordant sense parar. Com que els nois imitaven els lladrucs de l´animal, i passaven els braços per entremig dels ferros, el quisso s´enfurismava cada cop més, i es movia amb aquells moviments tan característics dels gossos, que van d´un lloc a un altre sense estar-se´n en cap. La mainada li feia llengota, i assajava tota mena de ganyotes que aconseguien de fer enrabiar el ca fins a esbojarrar-lo del tot. Finalment en Xispa es calmà, quan els nens s´allunyaren i deixaren d´empipar-lo. Llavors el quisso tornà al meu costat i s´estirà altra vegada al costat de la gandula. I fou en aquell moment que s´esdevingué el fet que em trasbalsà durant força temps.
La porta del pati estava solament ajustada. Des del meu seient oí com xerricava en obrir-se, i una veu jovenívola que deia: "Bon dia". En Xispa, quan sentí grinyolar la porta, sortí com una fletxa cap aquell lloc, llençant esfereïdors lladrucs. L´alçada de les plantes de l´hort no em deixaven veure qui havia entrat. Vaig anar cap a la porta, per veure el visitant, i perquè pensava que el gos solament es tranquil·litzaria si em veia al seu costat. Mentre hi anava m´estranyà no sentir-lo lladrar. En arribar-hi, vaig comprendre perquè el quisso estava tan silenciós. I l´escena que veié em sorprengué d´allò més. Una nena menudeta, vestida amb uns pantalons texans i una brusa de màniga curta molt virolada, acaronava suaument el caparró i el llom del gos. En Xispa havia abandonat la seva inicial ferocitat i acceptava les festes de la ninona, mansoi i pacífic. La xiqueta portava una cantimplora penjada del coll. Sense deixar d´amanyagar el ca , digué, mirant-me: "Que pot emplenar-me la cantimplora, senyor? He sortit amb una mica de retard i no he tingut temps d´agafar aigua. Vaig amb el grup de Can Bartrina". De tota la seva persona emanava una captivadora simpatia. No era la primera vegada que els nens ens demanaven aigua; però mai no ho havia fet una nena com la que tenia al davant. Mentre emplenava la garrafa en l´aixeta del pati no vaig deixar de contemplar aquella nina. M´impressionaven els seus ulls, uns ulls immensos, de mirada franca, ulls que desarmen a qui els mira fixament. Però el que més em va colpir va ser l´expressió del seu rostre. Era un semblant seriós, reflexiu, excessivament greu. No era el rostre que hom desitjava per a una persona tan jove. Tot en aquella nena irradiava una serenitat i maduresa que cridava l´atenció. Potser solament eren fi
guracions meves. Potser unes altres persones no haurien trobat cap singularitat en aquella carona. Jo sí. Soc molt afeccionat a fixar-me en la gent. L´observació de les persones és com una ciència per a mi. Observo i classifico. De vegades en tinc prou amb una sola mirada per a catalogar la persona observada. No sempre puc arribar a saber si he encertat. Però alguna vegada he comprovat que el meu vaticini era correcte. La meva mare deia, en veient determinades faccions, que "aquelles persones havien vingut al món a patir". Això mateix pensava jo d´aquella xiqueta, quan la mirava mentre li emplenava la cantimplora. Era la primera vegada que la veia. No sabia res d´ella. I malgrat tot, en aquella faç jo endevinava un futur ple de penalitats. Sembla una bestiesa dir tot això, només perquè estava veient unes faccions massa serioses pel meu gust. I potser ho era, una bestiesa. Però jo no podia fer res per evitar els meus pressentiments. En algun lloc havia llegit que una part d´allò que sentim ens arriba gràcies als sentits, mitjançant l´objecte que observem. I una altra part del que es percep procedeix sempre de la nostre ment. I era el meu intel·lecte el que em feia percebre temors que m´inquietaven i em turmentaven fins a extrems impossibles d´explicar. En Xispa també semblava haver copsat alguna cosa especial en la nena. Semblava adormit, enfavat amb les carícies de la noieta, prodigades amb tendresa i dolçor. Quan li vaig lliurar la cantimplora plena, em mirà amb aquells ulls, grans i transparents. Assajà un tímid somriure i digué: "Gràcies, senyor. Ara he d´anarme´n . Els meus companys em deuen estar esperant". Ho digué com si demanés disculpes, com si endevinés que la seva absència ens causaria desassossec i ho deplorés. Encara feu una última carícia al gos, se n´anà a la recerca del grup davanter. En Xispa i jo la veiérem marxar fins que es perdé de vista. Com que havíem sortit al carrer per a veure-la allunyar-se, el gos la seguí unes quantes passes. Quan el vaig cridar perquè vingués al meu costat, s´aturà, mirà la nena, em mirà a mi i finalment tornà enrera, encara que aturant-se alguna vegada per veure marxar la noia. Jo vaig quedar enfonsat, sumit en una immensa aflicció, com quan algú amb el qui et trobes a gust, perquè l´estimes molt, se'n va del teu costat. El quisso semblava sentir la mateixa recança que jo. I, n´estic ben segur, si el ca hagués pogut parlar, encara que només unes paraules, hauria expressat el seu condol per l´absència de la nena.
Vaig tornar a la cadira, sota els porxos. El dia ja no em semblava tan esplèndid com quan em vaig llevar. La imatge d´aquella angelical criatura no em deixava fruir de la dolcesa d´aquell meravellós matí d´estiu. La serenor del seu rostre, la responsabilitat que s'hi traslluïa, sí, aquesta era la paraula, responsabilitat, malgrat els pocs anys que la xiqueta tenia, quants? deu? onze?, m´emplenava d´inquietud. Perquè el semblant d´una joveneta ha de reflectir alegria. I no solament reflectir-la, calia que fos alegre, i sorollosa, i tenir ganes de jugar i de córrer i de fruir del temps que s´escapa i mai més es pot recuperar.
Tanta cabòria m´entortolligava el cervell. Calia que li donés un respir o acabaria malament. Llavors em vingueren pensaments contraris als que fins feia poc m´havien estat martellejant el cap. "Després de tot- vaig dir-me- potser ara la noieta s´està divertint d´allò més, mentre jo m´encaparro sense motiu, només que per culpa de les meves premonicions, imaginacions que moltes vegades van més enllà que els fets. Potser en aquests moments la nena de la brusa virolada està trotant per la muntanya, enfilant-se a les roques i als cims, i explorant coves i participant en els mateixos jocs que la resta dels seus companys". Aquests pensaments em tranquil·litzaren una mica; però de seguida els antics temors s´apoderaren novament de mi. M´hauria agradat estar al costat de la nineta, de qui ni tan sols sabia el nom. Voldria estar al costat d´ella, per a preservar-la de qualsevol mal. "Però, quin mal podia arribar-li a la petita, si semblava tan espavilada i tan plena de salut?", podria objectar algú, pensant que jo exagerava en preocupar-me´n tant. Es que, en la classificació particular que faig d´algunes persones, penso que paguen un tribut molt alt per la seva manera de ser. Hi ha gent que viuen guiats per una mística particular, pensant poc en elles mateixes i molt en el proïsme. I la nena de la cantimplora era d´aquesta nissaga d´éssers, segons la meva catalogació personal, i jo feia estona que patia tement no sabia què. Malgrat que no m´unia a ella cap llaç familiar, i que no l´havia vista mai fins aquell dia, em preocupava tant com ho hauria fet algú que portés la meva sang. La comunitat de les nostres ànimes fou instantània. Tot just la veié, em sentí atrapat pel magnetisme que irradiava la seva mirada, i sobre tot el seu rostre. He dit que la comunitat de les nostra ànimes fou immediata, i potser seria més correcte dir que fou la meva ànima la que experimentà aquesta unió. Era molt possible que en aquells moments, la nena ja no recordés a l´home que li emplenà la cantimplora.

En Xispa semblava tan encaboriat com jo. No era el mateix quisso de sempre. De tant en tant passaven ciclistes per davant de la casa, i contràriament a com era habitual en ell, el pobre animal romania quiet, sense que res no aconseguís d´espavilar-lo. Als animals irracionals se'ls nega la intel·ligència, perquè la intel·ligència és una pertinença exclusiva del ser humà. Als irracionals solament se'ls reconeix una capacitat d´aprenentatge basada en la repetició dels estímuls, la qual cosa els permet de vegades comportar-se com ho faria un ser intel·ligent. Però en alguns animals, la capacitat afectiva està tan desenvolupada que no es diferencia gens d´allò que entenem per "intel·ligència". En Xispa era un d´aquest irracionals, i ara, en veure´l tan quiet i mansoi, jo estava ben segur que, a la seva manera, lamentava, com jo, l´absència de la nena que l´acaronà tan dolçament.
La casa continuava silenciosa, com si estigués deshabitada. Els dormilecs seguien en la seva letargia, sense sospitar que mentre ells dormien tranquil·lament, jo estava passant un dels pitjors moments des que vam encetar les vacances.
Els fets vingueren a confirmar els meus temors. Encara no feia una hora que el grup d´escolars havia passat per davant de casa, en direcció al bosc, quan es tornaren a escoltar remor de veus, aquesta vegada sense cridòria. Els nois de les colònies tornaven tan silenciosos que quan els oí ja eren molt a prop de la porta del patí. El gos feia estona que havia enlairat les orelles. Vaig obrí la porta del pati i sortirem en Xispa i jo. Els escolars tornaven cap el campament. "Es estrany- vaig pensar- Mai tornen tan aviat". Vaig romandre quiet al costat del jardinet que tenim arrambat a la paret de la reixa. La mainada caminava molt agrupada, i aquest detall també em sobtà. Acostumaven a formar petites seccions, separades unes de les altres. I aquella vegada la formació era distinta, tots anaven junts. I vaig notar que en tots els semblants no s'hi reflectia la desbordant jovialitat de sempre. Ben al contrari, havia tristor en aquells rostres jovenívols. No aconseguia de distingir entre la trepa la nena de la cantimplora. No semblava que anés en aquell grup. En Xispa, amb una mansesa poc habitual en ell, s´havia barrejat entre la mainada i ensumava tothom, com si esperés esbrinar amb el seu olfacte el lloc on podia estar la petita. Alguns nens, en veure en Xispa tan mansoi, passaren les mans pel llom del quisso en un gest que el gos semblà ignorar. Els xicots anaven molt seriosos, la mateixa expressió de serietat que mostraven els dos monitors que els acompanyaven. "Es molt rar tot això- em digué- Sempre han estat acompanyats de quatre mestres, i ara solament en van dos..." La meva inquietud anava augmentant, fins que no vaig poder més. Em vaig acostar al grup i vaig preguntar per la nena. "Portava una brusa amb rodones de distints colors", vaig dir, perquè sabessin a qui em referia. Hi hagué uns segons de silenci pesant, que a mi em semblà carregat de mals presagis. "Vol dir la Mireia", va fer finalment un xicot. I de seguida es quedà mirant els monitors, com si temés haver comès alguna falta. Els dos homes que anaven amb els escolars eren molt joves, vaig fer-los uns vint-i-cinc anys. Un d´ells portava una voluminosa radio cassette penjada de l´espatlla. Fou aquest el qui em mirà greument i em digué: "La Mireia ha sofert un accident. Ara va camí de l´hospital". Així, amb un parell de frases, es resumia una tragèdia. Un calfred recorregué tot el meu cos, com quan estem malalts i la febre ens fa tremolar. Fent el cor fort enfront de l´angúnia que m´ofegava, vaig preguntar: "Com ha estat l´accident? Són greus les ferides?" Els nens abaixaren el cap, i els meus temors augmentaren. En Xispa era al meu costat, i guaitava tothom com si comprengués el que estava succeint. L´altra monitores descarregà una feixuga motxilla que portava a l´esquena, i explicà: Dos dels nostres companys han anat amb l´ambulància que la duu a l´hospital. Ara ja fa estona que deuen haver arribat. Potser en el campament hagin tingut notícies". Llavors l´home se n´adonà que estava donant informació a un estrany, i també que la meva aflicció era gran. Sol·lícit, preguntà: "De què la coneix vostè la Mireia?" Hauria estat una estupidesa per la meva part intentar fer entendre aquell pobre home afligit el motiu pel qual m´interessava per la Mireia. No era el moment de parlar-li de pressentiments ni de rostres patidors, tan fàcils de llegir com si fossin llibres oberts. I li vaig dir la veritat ben escarida: "La nena ha entrat a demanar-me aigua i m´ha semblat una noieta molt eixerida". "Ja ho crec que n´és d´eixerida la Mireia", feu l´home, el qual semblava molt a gust parlant bé de la xiqueta, perquè afegí: "Es desperta i educada. Tots l´estimem molt. I el que ha fet avui no ho oblidarem mai
". El monitor observà la meva estranyesa pel que acabava de dir, i explicà: "Ha estat una gran desgràcia. Un noi del grup, aquell d´allí - assenyalà un xicot que feia cara d´espantat- estava travessant la carretera prop d´un revolt quan una moto se li fumia al damunt. La Mireia era a la vora del seu company, i de seguida se n´adonà del perill i es llençà materialment al damunt del noi, espitjant-lo i evitant que la moto l´atropellés. Malauradament, ella no pogué esquivar el cop i..." L´emoció trencà la veu de l´home. Mogué el cap en un gest de pesar, em digué adéu amb la mà i ell i tota la colla seguiren camí cap a Can Bartrina.
La notícia em deixà tan abatut que durant un temps que no sabria dir quant vaig restar dempeus a la vora del jardí, el cap acotat, les mans enganxades als ferros de la reixa, com si, mancat d´aquell recolzament temés perdre l´equilibri del meu cos, perquè el del meu esperit ja era ben trasbalsat. El meu cap era un desordre, un caos. Tot em donava voltes; els nens, els arbres, el gos... I enmig d´aquell rebombori, el rostre gentil i cortès de la Mireia. Pobrissona! Tot justament començava a esbrinar la vida, i ja era una nena adulta. Si és cert que se'ns dóna la vida completament buida, i som nosaltres qui la hem d´emplenar de contingut, llavors no havia cap dubte que la Mireia havia emplenat la seva fins a vessar, malgrat l´escassetat d´anys. I ho feia curulla de generositat, com solament són capaces de fer-ho algunes ànimes privilegiades. Jo estava espaordit. Ignorava la gravetat de les ferides de la Mireia, i aquesta incertesa em rossegava el cor. I a aquest temor se n´afegia un altre, encara que de significat ben diferent. Era una por diferent, em sentia atemorit en comprovar que els meus pressentiments eren certs. S´havien acomplert tal com jo em temia, amb conseqüències tràgiques per la nena. Ara estava ben clar que jo no m´equivocava quan vaig témer que a la ninona la vida no la tractaria massa bé. Tant de bo hagués estat errat en les meves intuïcions. Malauradament, però, no fou així. Els trets fisonòmics de la Mireia reflectien perfectament el seu caràcter generós. Un cert entrenament, o si es prefereix, un cert hàbit, permet jutjar amb força exactitud a una persona per la impressió que ens produeix el seu rostre. No es tracta de màgia ni de ciència oculta. Simplement, observació i interpretació del que s´observa. Es com llegir una empremta, única, personal. Empremta que identifica els éssers que no solament accepten coratjosament les pròpies dificultats, si no que encara els queda força i generositat per fer-se càrrec de les dificultats dels altres. Les persones com la Mireia posseeixen una riquesa moral immensa, i quasi gosaria dir que no temen la mort, perquè ni tan sols pensen en ella. La meva sensibilitat per a esbrinar aquests trets estava molt desenvolupada. Per això vaig endevinar la noblesa de la Mireia de seguida que vaig veure la benignitat del seu rostre, la dolcesa de la seva veu, aquella manera tan especial d´acaranorar i amansir en Xispa. Em vaig equivocar quan, volen assossegar el meu ànim, vaig intentar de creure que la nena era com la resta de la mainada, i que jugaria i faria entremaliadures com qualsevol altre nen de la seva edat. No. La Mireia era una nena en aparença, en edat, però posseïa la maduresa d´un adult. Me la imaginava sempre atenta i vigilant com un monitor més, conscient de que anava amb un grup de nens, irreflexius i despreocupats, i per això exposats a tota mena de perills. Els amics de la Mireia es comportaven d´acord amb els anys que tenien, mentre que ella, n´estic segur, feia d´àngel de la guarda. No podia escapar a aquell destí que jo vaig llegir en el seu semblant. Aquell destí era donar-se als altres, patir pels altres. No m´era gens difícil endevinar l´ensurt que sentí la Mireia en veure que la moto anava a fer mal a un dels seus companys. I em sembla talment que estigui veient la generositat de la nena, arriscant la seva vida per salvar la d´un altre. Pobre ninona! Estaria viva encara? Potser en aquells moments el seu cos menudet i fràgil reposava en la fredor d´un quiròfan, inconscient, sense adonar-se´n del que li estava passant, o qui sap si tement que mai més podria estar amb els seus companys, i no els podria ajudar... I una altra idea s´aturà un instant en la meva ment, i m´emplenà d´espant. ¿I si la nena quedava tolida per sempre, condemnada a passar-se la resta de la seva vida en una cadira de rodes? No, no podia ser! Em negava a acceptar tanta injustícia...!
Mentre em torturava amb aquests pensaments, en Xispa no deixava de mirar-me. Les orelles caigudes, els ulls apagats. Potser s´atribuïa alguna culpa per no haver trobat la Mireia quan es barrejà amb els nois. Vaig acaronar-lo una estona, en un gest que volia significar que jo no estava enfadat amb ell. Grinyolà un xic, i s´acostà més a les meves cames, com si li calgués una mica d´escalfor.
Jo no volia estar-me quiet, sense saber notícies de la nena. I decidí anar a Can Bartrina, per si podien dir-me alguna cosa que alleugerés aquella terrible incertesa. Mentre caminava carrer de les Brugueres avall, se m´ocorregué pensar que el món semblava mancat de sentit. L´aparença de les coses no reflectia la realitat. Tot semblava normal, com si res no hagués passat. La gent, en llurs cases o en el camp, es dedicaven a les tasques de sempre, sense sospitar el drama que s´estava vivint ben a prop d´ells, i en l´hospital on era ingressada la Mireia, i a la casa de la nena. Quin disgust, els pares de la ninona! En pocs dies, passaven del moment feliç d´acomiadar la filla amb l´esperança i el desig de que es divertís força, a aquell altra moment terrible i paorós que els feia saber l´accident de la nena. La frontera entre la vida i la mort és com un fil mol prim, el qual es pot trencar en qualsevol moment. En persones com la Mireia aquest fil encara era més fràgil que cap d´altre, i pot trencar-se més fàcilment, perquè la nena permetia, feliç, que tothom es recolzés en ell. Aquesta actitud no sempre és reconeguda. Hi ha persones que titllen de cretins a qui surten perjudicats per intentar ajudar el proïsme. Es perquè, generalment, no acostumem a donar res sense exigir alguna cosa a canvi. I quan una d´aquestes ànimes escollides pel destí mostra la seva desbordant generositat, en lloc d´admirar, critiquem. Els éssers humans som molt complicats. Podem dur a terme les accions més excelses i a l´ensems, les més grans roïneses.
El carrer de les Brugueres era l´únic carrer d´aquell veïnat. El campament de Can Bartrina era a l´altra punta del carrer. Mentre hi caminava, encaboriat amb el succés que tant em deprimia, em semblava que el camí no s´acabava mai, i que per molt que caminés mai no arribaria al campament dels escolars. Per distraurem dels meus pensaments vaig provar de posar atenció en totes les coses del camí, d´aquell camí que havia recorregut tantes vegades amb un ànim ben distint del d´ara.
En el costat esquerre del polsegós viarany s´aixecaven les úniques cases del llogarret. Eren casalots vells, de pedra, amb les parets descarnades, sense argamassa, deixant al descobert les pedres amb que havien estat construïdes. Gairebé totes les cases mostraven un estat ruïnós, i algunes ja havien estat abandonades. A l´altra costat del carrer, enfront dels casots, solament hi havia camps, alguns d´ells grans, extensos, tots amorosament conreats pels camperols d´aquelles contrades. Homes secs, de pell arrugada i colrats pel sol, humils llauradors de tota la vida, gent que veia amb molta tristor com els fills emigraven a les ciutats, perquè consideraven molt ingrat el treball del camp, i preferien un sou segur i un horari fix, això si, a canvi de perdre la independència laboral i el seu contacte amb la natura, sense veure la llum del sol. Aquell sol amb el que els pares, i tots els avantpassat, es torraven joiosos mentre sembraven els camps, els treballaven i hi agafaven la collita. M´agradava molt veure a aquells rústecs quan tornaven a casa, una vegada acabada la feina de la jornada. Quan el sol ja declinava, i s´amagava rera la muntanya enmig d´un resplendor rogenc que semblava el reflex d´un gran incendi forestal, els pagesos s´asseien a l´entrada de la casa pairal, sota un porxo, de cara al carrer. Posaven un porró de vi a l´abast de la mà, i amb una navalla manejada destrament tallaven llenques de cansalada i pa i menjaven i regaven el tiberi porró enlaire. Endrapaven amb un gust que no podien ni volien amagar. Feia molta joia de veure aquells camperols, tan satisfets del seu treball, que els portava cada dia a aquells instants del pa, el vi i la cansalada. Jo els admirava molt aquells homes, forts i incansables, de rostres ennegrits pel sol de cada dia.
Al mateix nivell del carrer hi ha galliners, espaiosos, grans. Resultava molt curiós de veure com convivien, en alliçonadora tolerància, cabres, galls, ànecs, galls d´indi, ases i gallines. Formaven una comunitat heterogènia, i molt respectuosa els uns amb els altres. Sempre, en veure´ls, pensava en la gran lliçó que donaven als humans.
Ja érem prop del campament, i els batecs del meu cor cada vegada eren més forts i accelerats. El quisso caminava frec a frec amb les meves cames. Anava ensopit, no tenia esma ni per escridassar el bestiar dels galliners, con acostumava a fer. Sembla mentida com un ser que diem que es inferior a l´home pot experimentar uns "sentiments" com els que evidenciava en Xispa. Aquell gos intuïa el meu dolor, i estic segur que fins i tot en sabia la causa. Penso que el petit quisso, igual que feia aquell famós gos anomenat "Flush" de la novel·la de Virginia Wolf, percebia el nostre món amb absoluta clarividència.

Mentre avançava pel inacabable carrer, tots aquests pensaments s´anaven amuntegant en el meu cervell, com si fossin flamarades que enlluernaven cada un d´ells amb tota la seva dimensió i instantaneïtat. I altra vegada se'm feia evident com era de provisional la existència. El risc de pl
anificar i voler preveure el que faràs. En un segon, tot podia fallar. Aquell dia, en el moment de llevar-me, vaig pensar que la jornada seria tranquil·la i profitosa, com ho havien estat els dies que ja havien transcorregut. Mentre m´asseia a la gandula, a la matinera hora en que jo ho vaig fer, abans de que passessin els escolar de Can Bartrina i comencés aquella malaurada història, havia distribuït mentalment totes les activitats que pensava dur a terme en el transcurs de la jornada. En un dit i fet, tots els plans es desplomaren com un castell de naips. Massa vegada diem que tots els dies són iguals. I no és veritat, no és gens cert, com tantes altres coses que acceptem com a certes. No hi ha cap dia que sigui igual que un altre, com no hi ha empremtes dactilars idèntiques. El que passa és que els dies ens semblen iguals perquè nosaltres no sabem veure les diferències.
Finalment vam arribar a Can Bartrina. El ranxo estava envoltat d´una tanca feta amb troncs i filferro. L´entrada al recinte es feia per una porta metàl·lica, gran i ampla, que es desplaçava sobre unes guies. Era situada perpendicular a l´entrada de la casa, a la que s´arribava per un camí de grava, al costats del qual s´extenien uns parterres d´herba espessa i luxuriosament verda. Des de fora distingí un grup de nens asseguts sobre la gespa abundant i molt semblant a una immensa i aflongida catifa. Els xicots enraonaven entre ells, i no semblaven molt animats. Com que la portalada estava entreoberta, vaig entrar, seguit de´en Xispa. Els nois ens veieren arribar i ens guaitaren una mica sorpresos de la nostra visita. Després de saludar-los amb un lacònic "hola", ells contestaren quasi a la vegada amb la mateixa salutació. Els vaig preguntar si sabien res de la Mireia. Alguns nens mogueren el cap fent que no, d´altres contestaren "no senyor".La incertesa em posava malalt, cada segon que passava em sentia pitjor. Un noiet pigallós, de pel curt i orelles un xic grans em digué que si volia podia preguntar a la casa. Ja ho anava a fer, quan vaig veure que del ranxo sortia una senyora que em semblà una mica més gran que els monitors que jo coneixia. La dona mirà cap on eren els nens, i en veure´m es mostrà sorpresa. S´apropà, i quan estigué al nostre costat li vaig fer la mateixa pregunta que havia fet als nois. "Qui és vostè- preguntà- Per què s´interessa per la Mireia?" Mentre li explicava com havia conegut la nena, tornà a obrir-se la porta de la casa i sortí un dels monitors, precisament el jove que m´havia informat de l´accident de la Mireia. L´home feu un gest a la senyora, i la dona se li apropà. El xicot parlà amb ella uns segons, i de seguida vaig veure com la dona es tapava la cara amb les mans. Un calfred recorregué el meu cos. Em temia el pitjor. El monitor encara parlà uns segons amb la senyora, i finalment l´home tornà a endinsar-se a la casa. La dona s´acostà als nens, i després d´abraçar-los a tots, els digué, en un to de veu que volia que semblés normal: "Escolteu...- Els nens la miraren en absolut silenci. La senyora continuà- M´han encarregat que us digui que la Mireia, la nostre Mireia... ens ha deixat per sempre..." Callà, i intentà controlar-se i no plorar. Els escolars es miraren, i alguns ens miraren en Xispa i a mi. Malgrat la seva curta edat, comprenien perfectament el significat de les paraules d´aquella pobre senyora. Si alguna cosa resulta veritablement corprenedora és veure el dolor reflectit en la cara d´un nen. I tot aquell grup d´escolars mostraven uns semblants on el dolor s´havia encastat com ho fa el sol si es pren moltes hores. La senyora intentà de dir-los alguna cosa més. "Ha estat la companya més estimada i..." Fou inútil. Les paraules es feren inintel·ligibles, i no pogué dominar els plors. Jo decidí allunyar-me d´allí. No podia suportar el meu dolor i el d´aquell grup d´éssers a qui la vida colpejava amb tanta crueltat. Els rostres dels nens semblava que havien envellit, com si un expert maquillador els hagués caracteritzat de vells. "La Mireia ens ha deixar per sempre", havia dit la senyora de Can Bartrina. I semblava que el significat d´aquelles paraules fossin anys, anys que es posaven pel nas, pels ulls, per la boca, per tots els porus del cos d´aquelles criatures per dissimular la seva natural vigoria i les ganes de jugar.
El sol lluïa amb tota la seva força, i aquest fet tan natural m´enfurismà. "No són moments de llum- pensava jo- si no de foscor, d´horribles i paoroses tenebres". Però quasi en el mateix moment que m´atordien aquests pensaments, una veu que sortia de mi mateix em renyava. "No enraonis sense reflexionar. La mort de la Mireia ha estat una enlluernadora lliçó, i és com la llum d´un far, que es útil quan és vista, perquè llavors és guia i punt de destí. I el sol resplendeix més que fa unes hores perquè a la seva llum s´ha afegit la que es desprèn de la generosa acció de la nena". Era veritat, tot el que em deia la veu era veritat. Però aquesta veritat no alleugerà la pena que em mossegava el cor. I em semblà, com en altres instants de la vida en que havia perdut un ésser estimat, em semblà que el meu cos estava buit, que solament em quedava l´estructura òssia i la pell, com si fos un embolcall dins del qual no havia res. No sé si és normal que una persona experimenti un sentiment de dolor tan gran com el que jo sentia per la mort d´una nena a la que solament havia vist uns minuts, el temps que vaig trigar en emplenar-li d´aigua la cantimplora. L´estimació neix amb l´amistat, amb la convivència. Jo coneixia l´existència d´aquella nina solament des de feia unes hores. Però des que la vaig veure, i vaig descobrir o endevinar la riquesa dels seus sentiments i la generositat del seu cor la vaig estimar com s´estima una filla. I ara estava realment trastornat, perquè la Mireia se n´havia anat per sempre. Què gasiva es mostra de vegades la vida! Ens dóna, i quasi en el mateix moment ens pren el que ens ha donat. Jo acabava de conèixer un àngel, i a l´instant el present ja era passat. Hola i adéu. Qui és qui manipula d´una manera tan injusta els fils de l´existència humana? El qui sigui, per què, per què exigir el sacrifici total, si la meravellosa acció ja ha estat realitzada? Haurem de creure, finalment, en dos Éssers poderosos i antagònics, el un incitant a fer el bé i l´altre el mal? Fou l´Ésser bo qui va espitjar la Mireia perquè salvés el company, i l´Ésser dolent qui la feu atropellar per la moto? I per què ella, per què?, em preguntava una vegada i una altra, mentre les llàgrimes humitejaven els meus ulls, fins el punt de no deixar-me veure amb claredat per on caminava. Els meus crits eren cada vegada més forts, i al mateix temps que cridava aixecava els braços cap al cel, com si fos d´aquella immensa volta d´on jo esperava obtenir les respostes que mai no arribarien. Vaig notar que em sacsejaven suaument, i obrí els ulls mentre murmurava incoherències. Llavors veié la meva dona, inclinada sobre mi i amb cara endormiscada. "Estaves somniant- em digué- M´has espantat amb els teus crits. Hauràs despertat tothom". Em vaig incorporà, mentre la meva dona es disposava a seguir dormint. Poc a poc l´atordiment s´esvaí. I vaig comprendre que acabava de patir un horrible malson. I em sentí alliberat, descarregat dels meus patiments i de totes les afliccions que les meves fantasies m´havien ocasionat. Gairebé tot el món ha somniat alguna vegada. El son ens submergeix en situacions increïbles i aventures extravagants que solen ser variacions de la nostre vida quotidiana. La imaginació crea en nosaltres imatges tan reals que semblen formar part de la nostra vida conscient. Són imatges i situacions que no podem controlar, i que moltes vegades ens aboquen a tenir patiments no desitjats. I quan estem apurats, i pensem que la nostre vida perilla o passem per tràngols que ens anguniegen i desassosseguen, llavors despertem, o ens desperten. I en fer-ho ens veiem absolts de totes les nostres cuites. I respirem contents i joiosos. Aquest era el meu estat en descobrir que res del que havia imaginat era cert, que els escolars de Can Bartrina eren uns nens plens de salut i amb moltes ganes de divertir-se. I per damunt de tot, em sentia feliç de saber que la Mireia, la dolça i generosa Mireia era solament una invenció onírica meva, i jo podia seguir fruint de les meves vacances amb l´esperit tranquil i en pau.
La meva companya tornà a agafar la son. I vaig decidir llevar-me. Estava completament desvetllat, i preferia deixar el llit abans que quedar-me despert i pensarós. Vaig saltar del llit, i després de fregar-me els ulls vaig encendre la làmpada que hi havia sobre la tauleta de nit. La meva dona es tapà la cara amb el llençol, perquè inclòs quan està adormida el llum la molestava. Els nombres lluminosos del rellotge indicaven les vuit del matí. "Quina casualitat vaig pensar- El malson va començar precisament a aquesta mateixa hora". Vaig anar al bany, em vaig dutxar i afaitar, i després de prendrem un cafè amb llet vaig sortir al pati i m´assegué en una gandula. En Xispa, el gos de la casa, el quisso que tant de protagonisme havia tingut en el malson, era al meu costat. Des de que m´havia llevat no s´havia separat de mi. Ara era ajagut al costat de la gandula, sobre el paviment. Una altra vegada em vingué a la memòria el que havia somniat. Perquè tot el que estava fent des de que m´havia llevat ja ho havia viscut feia poc. Tot era una repetició de les accions realitzades en el malson. "Es curiós. Es com si estigués reconstruint les fantasies somniades". Aquella idea em contorbà. Quan vaig prendre consciència, en despertar, que allò que havia somniat no tenia res a veure amb la realitat que m´envoltava em va produir un alleugeriment tan gran, que ara, en adonar-me´n que, ja ben despert, repetia els mateixos moviments que durant el son fantàstic, em preocupava i m´enfosquia la ment. Abans he dit que quan somniava serps, en obrir els ulls els rèptils desapareixien i jo quedava relaxat. Ara no era igual,
seguia amoïnat per les coincidències que es produïen, tan similars a les imaginades. I no sabia què fer per tal de traurem aquelles idees del cap. Després d´adoptar una postura ben còmode, encengué un dels meus cigars i expel·lí el fum que m´emplenava la boca. El fum dibuixà un nuvolet que no tardà a desintegrar-se. Portava uns minuts atabalat en els meus pensaments, quan de dins de la casa aparegué el meu nebot Dídac, un noi fort i eixerit, que tot just havia complert els setze anys. En Dídac era el vertader amo de´n Xispa, i feia molt de goig de veure el gos i en Dídac quan estaven junts. S´estimaven i jugaven com dos amiguets ben avinguts. M´estranyà que el noi es llevés tan d´hora, i així li ho vaig dir. "Vaig a provar la bici", em digué. La tarda abans els seus pares li havien comprat una bicicleta de muntanya, una "mountain bike" tan de moda entre el jovent. En Dídac estava impacient per estrenar-la, i contra el seu costum, havia matinat per poder pedalejar i fer cabrioles amb la màquina. En Xispa anà amb ell fins la porta, però el noi no deixà que el ca sortís. Ajustà la porta i s´allunyà. El quisso el veié marxar i grinyolà. Li hauria agradat anar amb el seu amo. Però quan en Dídac sortia amb la bici no volia que el gos l´acompanyés. El noi era corredor federat d´aquella modalitat d´esport, i de seguida que pujava a la màquina començava a fer equilibris, a frenar bruscament, a córrer amb la roda davantera aixecada... Buscava camins difícils que li servissin d´entrenament, les rutes més esquerpes, les baixades més pronunciades. Li agradava aquell esport, i gaudia fent el més difícil encara damunt de la bicicleta.
Després que el Dídac se n´anà transcorregué una estona de deliciosa quietud. El vent seguia movent harmoniosament les fulles del arbres, i els ocells piulaven incansables entre l´arbreda. Enmig de totes aquelles remors, en sentí una que altra vegada em portà mals records. De nou les inconfusibles veus dels escolars de Can Bartrina arribaren amb claredat fins on era jo. En Xispa enlairà les orelles i començà a lladrar. Una altra vegada el malson vingué a enterbolir-me la ment. I ara no dormia, estava ben despert. Aquelles veus eren el calc d´allò que solament havia estat una fantasia. La reconstrucció, minut a minut, de la quimèrica història. Les veus de la mainada em produïren un efecte desolador, malgrat que les escoltava cada dia quan passaven per davant de casa. Però aquella vegada era especial. No crec en històries de parapsicologia, ni en somnis que es fan realitat. Quan escolto faules d´aquest caire no puc deixar de somriure i de pensar que són contes que solament tenen per objecte entabanar incauts. Malgrat el meu escepticisme en aquestes coses, aquell dia no vaig poder evitar de pensar que el malson potser havia estat premonició d´alguna cosa que estava a punt d´arribar. I aquest pensament em produí calfreds. "Tu no creus en aquests enganys, no et cal patir", em deia una part de mi. Però una altra veu, més persistent que l´anterior, no deixava d´empipar: "La ment humana és molt complicada. No creuràs que tot ha estat un simple somni, i que en despertar tot s´ha esborrat. Espera i veuràs". Mig estabornit, encara vaig meditar en el misteri dels somnis. Són solament somnis, visions que es dissipen quan despertem, com jo creia? O potser són la sinopsi, el "trailer" d´allò que és a punt d´acomplir-se? Seria veritat, com pensaven alguns filòsofs, que els somnis cal interpretar-los com el senyal que alguna cosa real ha de succeir? Torno a dir que mai he cregut en aquest tipus de coses, per altra banda sense cap base científica. I aquell dia, per primera vegada, el dubte entrà en la meva ment.
El grup de nens passà prop de la reixa. Anaven contents, xerrant animosament. Alguns escoltaven música, i portaven a les orelles els auriculars dels seus walkmans. En Xispa no parava de lladrar. Els nois intentaven de fer-lo enfurismar amb ganyotes i gestos. Finalment, s´allunyaren camí del bosc, El quisso es calmà, mentre que jo em sentia molt excitat i nerviós. Tot es produïa amb matemàtica exactitud, com si el malson hagués estat el guió de la història que ara es representava de debò, i amb els mateixos actors que en el somni. Sembla mentida com una idea pot espatllar l´ànim. Jo em trobava molt malament, com deu sentir-se el condemnat a mort que espera que d´un moment a l´altre li diguin que la seva hora és arribada. La part del meu pensament que feia una estona em donava ànims, ara m´havia abandonat. I la veu destructora tenia el camp lliure per turmentar-me amb les seves insídies. "El guió està a punt de completar-se", em deia, patètica. I la meva por persistia, com si fos un terrible mal de cap que resisteix tots els analgèsics que intentaven calmar-lo. El guió, el somni, el maleït somni, s´estava interpretant en tots els seus detalls. I ja quasi érem a la fi, al moment del desenllaç. Solament faltava l´instant culminant, el clímax final, el moment més temut per mi. Aquell en què s´obria la porta del pati, amb el grinyolar de les frontisses rovellades, i la Mireia, (ara ja sabia el seu nom), demanava aigua amb la seva veueta dolça i encisadora. "Ara, ara", em repetia la diabòlica veu. Em faltava valor per a mirar cara a cara la continuació de la història. Vaig abaixar el cap, i cobrí el meu rostre amb les mans. "Tot por passar en aquest món tan pertorbat", em mussitava el fantasma de la meva ment. "Que no es torni a repetir- xiuxiuejava jo, com si estigués resant- "Ho suplico per favor, una altra vegada no". No sé quants minuts estigué en aquella postura, la cara ficada entre les mans. Tremolava tot jo, mentre dins del meu cervell semblava que estiguessin ballant un esbart de dimonis, celebrant una victòria. La tensió era tan forta que pensava que anava a desmaiar-me. I quan semblava que el meu esclataria, vaig notar que en Xispa s´allunyava sense llençar cap lladruc. I sentí el xerricar de la porta en obrir-se, com en el somni. I una suor freda va xopar to el meu cos, i sentí desesperació i por. No em vaig aixecar, tan segur estava de saber qui havia entrat. Des d´on era assegut, sentí una veu jovenívola, que vaig reconèixer de seguida, una veu que estava dient: "Quiet, Xispa, quiet- Quiet t´he dit!" Vaig apartar les mans del meu rostre, i sentí una alegria immensa. Aquella veu tenia l´accent de l´alliberació, de la meva alliberació. Era la veu de la tranquil·litat, de la pau que tan anhelava el meu turmentat esperit. El meu cervell havia estat tan ofuscat pel terror, en pensar que el terrible somni s´anava a fer realitat, que estava convençut que si en aquell moment s´obria la porta del pati apareixeria la Mireia demanant-me que li omplis d´aigua la cantimplora. En cap instant vaig pensar que cap altra persona que no fos la Mireia entraria per aquella porta. I malgrat els meus temors, el qui havia entrar era el meu nebot, en Dídac. Havia tornat per agafar un eina que li calia per cargolar una peça de la bicicleta. La seva arribada portà la serenor al meu ànim. Ara ja tenia la certesa de que el malson havia estat definitivament vençut. I la primera veu, la veu optimista, tornà a aparèixer, ben segura del seu triomf. I em renyava, avergonyida pel meu comportament.
D´aquell malaurat episodi restà per sempre més enregistrat en la meva memòria el dolç semblant de la Mireia, la nena que mai vaig conèixer, malgrat que era jo qui l´havia creada. Tanmateix, estic segur que en el món n'hi ha moltes de Mireies, reencarnades en totes les persones anònimes, desconegudes, de les quals gairebé mai ningú no en parla, però que no abandonen mai el ser lloc de servei, essent felices en la mesura en què poden ajudar a fer la felicitat dels altres. Si aquest somni, malson o el que sigui, tenia per objectiu el que jo esmercés una mica del meu temps de lleure en pensar en totes les ànimes generoses que treballen en silenci i sense demanar res a canvi, només per l´íntima satisfacció de fer el bé, ho he aconseguit. De vegades, un somni és una invitació a la reflexió. Potser perquè quan estem desperts no sabem fer-ho-
Dins de la casa se sentia remor. Vaig suposar que els dormilegues ja s´estaven llevant.














Comentaris

  • M'agrada[Ofensiu]

    Hola, et confesso que he començat a llegir el teu relat atreta pel nom, perquè és el meu, jo em dic Mireia. Volia saber què pot inspirar el meu nom a un home, el que no m'imaginava és que fos una nena, i ficticia. Pero m'ha agradat molt, sobretot al principi, amb la descripcio de la vida de vacances. Pero hi ha un moment que es fa una mica llarg, quan l'home va caminant cap a la casa de colonies i fas una descripcio idilica, potser massa, de la vida de pagès. De tota manera, m'ha agradat, sobretot el final. Mireia

  • La Mireia, una Miranda... o no.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 17-02-2006 | Valoració: 9

    És molt simpàtica la Mireia del teu relat. Em recorda la Miranda, potser per més raons que no la similitud fonètica d'ambdós noms.

    Veig que és una noia pacífica, casolana, fins que mira amb nostàlgia la vida de pagès, campechana, una mica reflexió sobre la vida (com menciona a Freud)...

    El que trobo és que hauria augmentat el 9 sobre 10 (que ja és de per sí un excel.lent) si hagués sigut en capítols.

    Perquè tants pocs relataires us animeu a fer històries subdividides en capítols?

    Felicitats pel teu relat, el guardo a preferits dels meus relats a veure si un dia tinc més ganes de llegir-lo.

  • Deepangel | 18-04-2005

    T'haig dedir que he començat a llegir-lo entusiasmada, tens un bon començament, però quan he anat avançant, ja sigui perquè el trobo massa descriptiu o perquè em falta algun alicient, quelcom que m'enganxi, no l'he acabat de llegir.
    També val a dir que fas una descripció detallada i a vegades poètica, amb imatges molt boniques. Tens un bon estil. M'agradraria llegir un poema teu, segur que ha d'estar bé.
    Potsr després acabaré de llegir la història, akest cop, impresa.
    vagi b, muasss

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Manuel Gil Fiestas

3 Relats

8 Comentaris

8083 Lectures

Valoració de l'autor: 9.00

Últims relats de l'autor