Viatge en Kairós

Un relat de: aura

Acluca suaument el llibre sobre al ventre i fa volar un bri d'angoixa a través de la petita finestra de la fila 57, butaca A. Segons el pilot en cap, Adolfo Guzmán, a les 5 i pocs minuts d'aquesta matinada es troba sobrevolant les illes Galàpago per arribar a la regió de Managua, on el vent bufa més fort i l'acompanyarà veloç fins a la densa Ciudad de México, on l'àvia Hella l'espera pacient. De moment, però, se sent lleugera en un cel que no té nom ni està acotat en paraules, i es creu lliure per formular doctrines.
En la quietud del vol, rememora la recent estança a Chillo, allotjada en una petita finca pròxima a la regió Chachapoya del nord del nord de Perú, on ha après a infusionar l'hipèric fins que queda prou tou per fer-ne plasmes i s'ha despedit d'una cotorra indígena, batejada amb el seu mateix nom en memòria de les tres llunes absents que ella a restat a la zona. Recorda, en la hipèrbola del pensament, els rostres observats a Chiclayo, que mostren una inalterable dedicació a la vida, tot vivint el temps en forma de fragment, mentre observa les seves mans desocupades i tracta sense èxit de netejar la brutícia profunda que ha cobrat vida entre ungles i carn. Ara, considera aquesta negror mostra dels apassionats darrers mesos, on les seves mans han gratat terra andina tot tractant de fertilitzar un món que agonitza, però sobretot, reflex del seu caminar, en un darrer intent de retrobar la pregunta que havia perdut per les seves respostes.
El fred a la punta del peu dret, degut a l'aire condicionat insistent, la fa rebuscar entre pàgines d'una vella edició de Pablo y Virginia, alguna veritat que la remogui. Intueix, però, que les seves veritats es troben en l'onírca literària dels llavis que l'esperen a Ciudad de México.

Àvia, mostra'm ara els secrets del temps que ha estat teu.

Dies avanç, estant a terra andina mentre veia com una darrera flama d'ofrena -barreja del grapat de fulles de coca, grassa de llama i la màgia d'un bri d'incens de pols- moria sota la intensa pluja d'una nit a l'altar Inca, encara evocava el viatge com espai on deixar de ser estranjera, i oblidar que al seu carrer, a la seva ciutat no hi tenia pertinença. Tan sols sentia propi aquell terreny que per desconeixement creia de ningú, tan sols la pell d'altres llocs la podia aferrar a terra: qualsevol nou sol es convertia en el seu i hi podia ser un altre, sense dolor ni pèrdua.
Durant temps, un temps de Cronos, mentre traçava per mapes i atles el que volia que fos la seva ruta per terres llatinoamericanes, va ubicar sempre la seva Ítaca última al gris D.F., on hauria de mostrar a l'àvia Hela l'obra de la seva adquirida individulitat. Així, tots els vespres sumant quilòmetres i calculant distàncies, recolzada en la seva Barcelona natal, mentre perfilava aventures exòtiques i proeses literàries, van ser mostra de la seva voluntat de conformar una història que sentís veritablement pròpia. I creia, en aquells temps on encara viatjava des de l'imaginació, que en aquests paratges llunyans perdria la nostàlgia que li era cobsistencial, la permanent sensació de pèrdua i indiferència, que la tenyia permanentment.
Així, va ser la punxant sensació d'opacitat i empresonament el que la va fer moure de la seva quotidianitat, i emprendre el que volia que fos el viatge on plorar i curar-se. I la troballa, seria la reconversió de set llàgrimes en el misticisme que dóna sentit a certes vides. Estava disposada a retrobar el seu nom, perdut entre paraules vàcues, la seva imatge, que la humitat d'un llac inconscient havia robat. Un viatge de retrobament, un viatge de conformació que fos arma per sentir pau.

Àvia, tu sempre vas parlar de la soledat.

Era a l'esgabellada biblioteca de Huánuco, que oferia servei d'Internet als cooperants de la zona, a més d'algun intent esporàdic de tertúlia literària, un vespre de lluna minvant, quan va rebre la notícia de la mort de l'àvia Hella. Ha mort la teva àvia, vida. L'àvia Hella és morta.
Dues frases li van fer saber, aquell vespre, que l'espai de trobada amb l'àvia Hella, a qui havia anat a buscar i no havia sabut trobar en vida, seria la petita sala d'estar a Ciudad de México. I així, tota la nostàlgia vital va virar, convertint-se en la claredat que dóna forma a les despedides amb els morts. L'àvia Hella, mite i bruixa de la seva infantesa, l'esperava de feia mesos, severa i desconeguda, i ella n'havia temut la trobada, tot rodejant el seu continent. La mort, però, de la mateixa manera que la literatura, obre laberints de trobada que són prohibits a les pors dels vius.

L'única via d'amor amb l'àvia, en la llunyania que les havia fet desconegudes, havien estat un munt de capses marrons, sempre perfumades, que ella rebia anulament al petit pis de Barcelona; capses de remitent mexicà i traç antic. Era llavors que ella imaginava l'àvia lligant aquell munt de llibres amb serenor, en silenci a la petita sala d'estar, mentre dipositava, en aquella ciència i coneixement, el seu desig de proximitat amb la néta desconeguda. Al llarg del temps, la seva àvia va anar prenent forma de missiva literària, desvinculada de cap realitat pròpia. I sempre, una carta a cada capsa, en forma de carícia i despedida, contenia un fragment del poc distès Tractatus logico-philosophicus, que anuncia la necessitat de callar tot allò que no es pot dir, això és, la mística existència del món, i la seva irrevocable independència de qualsevol voluntat, atrapada en els límits del llenguatge. De la mateixa manera, l'àvia Hella ignorava la presència del dolor per la llunyania de la terra pròpia.

Recorda, segons paraules de l'àvia, que cada llibre guarda en silenci el secret del seu propi temps, mentre es fa i es desfà entre arrels de creació i representativitat personal, de manera que el temps dels llibres, indivisibles en unitats uniformes, s'aproxima molt al temps d'escolta als morts. Això ho repeteix tres vegades en forma d'oració per estar-ne convençuda. Ella emmagatzema en presència i record una infinitat de volums, els mateixos que trobarà, situats amb cura, als prestatges que sobrevolen la petita sala d'estar on l'espera l'àvia. Assaig i literatura, teoria anatòmica del segle XVI, col.leccions antifranquistes enpolsides, més d'un centanar de traduccions de la Torah més o menys exitoses, nombroses còpies i edicions dels tractas de De Quincy, i la companyia inexcusable de les més de 90.000 paraules de vocació comunista. Las Noches lúgubres de Cadalso, Cartas de España de J. M. Blanco-White, Pérez galdós i Pardo Bazán, Muñoz de Molina, Walt Whitman i Dickinson. D'aquell vell món, Pío Baroja, i el tan citat Árbol de la ciencia, Unamuno i Azorín. I tots els altres que, de les seves llargues converses amb l'àvia, ella en tenia record: Huysman, Wilde, Baudelaire, Verlaine i Rimabaud, Valery, Mallarmé "La carne, ¡ay!, está triste...".
Les grans obres clàssiques, aquelles que tantes vegades va descriure's com a eternes, li brinden ara el do del sentir, tot exigint-li una reacció. En resposta a certa sentència de Rilke - "Du sollst dein Leben ändern" (Has de canviar de vida) - es troba viatjant cap a la seva anterioritat.

En arribar, el vespre serà de color de cendra, un gris tamisat d'humitat i cert pressentiment de tormenta. El blanc del marbre d'un vestíbul senyorial contribuiran a reforçar la seva intenció, que venia vacil.lant pel passeig de Las Lomas. Arribarà creient trobar-hi la decrepitud, doncs és jove en la mort, i allò que veu justificarà la dolçor d'un sospir pausat.

Àvia, m'esperaves...

L'àvia Hella l'estarà esperant a la petita sala d'estar, un primer pis a l'avinguda de Las Lomas. Sobre la petita caixa rectangular que atrapa la mirada del foraster en entrar-hi, s'hi veu un ram d'orquídies. Hi ressent quelcom preventiu en la vellesa de les orquídies; els petals rígids sobre la caixa la fan pensar que potser ha arribat tard. Els seus ulls verds resseguiran el contorn irregular de l'antiga caixa i tan sols se n'apartaran sota l'intens reclam del rictus de l'àvia, presagi de conte.
Recordes, àvia, tots els secrets que sempre m'han estat vetats? Són els que estan amagats dins els llibres cronomètrics, els que sovint perfumen els meus somnis, els que he intuït tantes vegades tractant de recomposar una història que m'és pròpia...

Passejarà ingràvida per la petita sala d'estar; al bell mig l'àvia reposa sobre el sofà robust de flors clares, més enllà, tot enfrontant-se a la fusta immutable de la caixa, l'ancià moble de l'ebrietat flanqueja el sector dret de l'espai, presidit per la gran taula de roure on s'hi ha volgut escriure els present i passat familiar. Vora l'àvia, hi sap sospès el reguitzell d'històries d'una vida. Ronronegen ingràvides les paraules de les seves dones, les que l'han precedit, que són filles de tres guerres, cadascuna del seu temps. Elles, parides com a estranjeres, filles de l'exili d'altres dones. La claredat del moment farà nítid el seu desig d'alliberar els seus contes, teixits de passió, accions subtils i molts silencis.

Àvia, ara som aquí juntes sense la cortina de les hores i els minuts revestint les paraules. Àvia, parlem de mi.

Dóna i es deixa donar en formular cada pregunta, són incògnites creadores del relat de l'àvia, que a cops de temps va impregnant la petita sala d'estar.

Hela Salinas, última descendent Grij de branca materna i néta d'emigrants polonesos en busca d'una Europa més càlida, casats i rebutjats a França, i finalment establerts en terra catalana. La seva àvia. Filla d'una guerra. Hela Salinas, nena exiliada de la Guerra Civil; exiliada també de la súplica del retorn.

Assentada vora l'àvia, aixoplugada en la seva serenor xiuxiuejarà, els ulls clucs tot impregnant-se d'una olor caduca:
Viatjo des de la projecció, cap al record i el pensament.

Invocarà, així, el suspens hieràtic de la vella Hella cap a la creació sense paraules, el llibre escrit de la tinta de les relacions del temps incalculable. Hella Salinas Grij, dona, filla
i mare. Altres vegades nena i nina. Àvia inabarcable en la seva soledat. Amant tendra i germana arrogant.
Sabrà llavors de les inquietes mans arrugades palpant inimaginables sinuositats, disfrutant tan infantilment del poder espectatori de la història. Ara sent l'emoció, el tintineig de la gola, en sentir històries d'una passat fins llavors descrit en l'opacitat. El dolor de la guerra, records en gris d'una fugida llarga. La foscor de la serra i el caminar feixuc entre ombres, la humitat calant els peus d'una nena i un futur viscut sota la pèrdua del pare en la promesa del retrobament. La vida en un cos atravessat per la malaltia i la tenaç anyorança d'una pàtria idealitzada. El desig d'educar les filles sota exigents premisses occidentals, d'esquena al país d'acollida, ignorant-lo, rebutjant-lo. La pena de la mort de la mare que brinda la sensació d'intens desarrelament. I després, l'agonia de fer marxar la filla, retornar-la allà on ella ja no hi tenia accés, forçant-la a tot allò que aquella excursió nocturna cap a terra francesa havia estripat.

En un temps incontenible en nombre i forma, conversant amb les mortes mentre travessa el cel, una llàgrima vergonyosa ha lliscat pel seu temps. Ella ja escapa de la inconsistència del moment per arribar a intuir i invocar totes les dones que els hi acaricien els llavis en una petita sala d'estar de Ciudad de México.

Hella és morta en el viatge de cronos. Hella somriu a la presència d'ella entre totes les que estan dibuixant amb fum de sensació el viatge cap a la vida sentida. I ella en té prou amb fer companyia a la mort, en una petita sala d'estar que l'espera al DF.
El privilegi de tenir avantpassades, és el meu regal pel seu desig de ser en el present.

Creu saber, mentre un Distrito Federal endormiscat engoleix el seu avió, que s'ha lligat un fil ancestral a la cadera i que viatjarà i llegirà la vida tocada per les mans de totes elles, que són la processor a seguir i l'orient on guiar-se.







Comentaris

  • Té pinta de ser un excel.lent relat!![Ofensiu]
    cromelnordic | 28-09-2008 | Valoració: 8

    He dubtat sobre si posar a aquest relat un 8 o un 9 (les dues són bones notes, a fe meva), i al final li he posat (després de pensar-m'ho dos cops), un 8.

    He llegit aquest relat amb plaer i fastidi alhora. Amb plaer, perquè és bastant entretingut i curiós el relat que tu has fet, sobre viatges i desventures. Però m'ha fastidiat una mica perquè, siguent com és un relat llarg, hauria trobat preferible (em repeteixo molt amb aquesta queixa) que estigués dividit en varis capítols més curts.

    Apart de la meva anhelada (i no feta) subdivisió de capítols, vull assenyalar també, com a punt feble del relat, que hauria estat preferible posar-hi una mica més de tensió dramàtica, de crear una mica més en el lector l'estímul: "¿I ara què passarà? ¿Corren perill real els personatges?". Aquest punt hauria estat interessant retocar-lo...

    Però en fi: aquest relat, del qual n'he llegit alguns pàrrafs, tot i no ser tant perfecte com jo voldria (no són tant perfectes com jo voldria ni els meus propis relats, a vegades), és un relat ben fet pel que n'he llegit, i et felicito.

    Et seguiré llegint. Salut!!

  • Corrupció[Ofensiu]
    anarkal | 03-11-2007 | Valoració: 8

    Vida i literatura massa mesclades. Rebots de pilota de goma entretinguda sense un bri de passió, sinó amb senyals de ciutat i amb l'oblit de la cultura perduda.
    Un viatge de luxe per entretenir-se falsament, sempre des d'un punt de vista occidental. Això deprimeix i corromp molta gent.
    Paraules amb "vida" de paraigües groc.

    Si és així com ens alimenten... què esperen? No esperen res. Només es preocupen per ells. Dictadures, falses democràcies, llàgrimes seques per no tenir veu i dolor contingut miserablement per una fe equivocada però digna d'admiració.

    I ara, què admirem? Són ben pocs els qui admiren, i amb el rostre xuclat per l'evidència ens preguntem què hi fem, en aquest món miserable, i per què estem obligats a viure-hi.

    Però som ben vius, i que no esperin que els hi fem favors.

  • Ben escrit[Ofensiu]

    Això ben escrit i escrure és el que compte

  • molt currat[Ofensiu]
    xavier de ventolà | 07-05-2005

    m´HA INTERESSAT la profunditat i riquesa cultural i humanistica que desprèn.
    T´afegeixo als PREFERITS
    xAVIER DE v.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

aura

4 Relats

8 Comentaris

6582 Lectures

Valoració de l'autor: 8.67