Una tarda qualsevol

Oh, quin gran goig quina joia, quan els germans s'estimen…" Va parar de cantar i va girar el cap, mentre deixava caure els braços, per mirar-la. "Perquè tu m'estimes, oi?" Ella, estirada al sofà, sense deixar de fitar el llibre, va contestar amb un to sec i una pinzellada d'afecte a la veu. "No som germans tu i jo. Clar que t'estimo. A què ve això?" Mentre contestava, el mòbil, a tocar de la seva cuixa esquerra, sobre el sofà, havia rondinat. El va mirar de reüll. "I doncs?" apareixia en la pantalla, al costat del nom del remitent, Joan F. El cor li va donar una estrebada, va fer un salt i es va accelerar. Va allargar la mà esquerra per agafar el mòbil i, en tombar-se, el llibre va caure a terra. "Vaja, no volia posar-te nerviosa" li va dir ell mentre s'apartava del piano fent lliscar la cadira. Ella havia obert el mòbil i estava escrivint "A les quatre". Va girar el cap per mirar-li els ulls. "És la Carme, que havíem quedat per anar a berenar a les cinc. No havia pensat dir-t'ho" Va notar com li tremolava la mà. Se'n va estranyar, després de tantes vegades era impossible que perdés la serenitat. "Vols que t'acompanyi?" li va dir ell, sol·lícit. Se'l va mirar amb cara de sorpresa. "Què dius! No necessito cap espelma per parlar amb la Carme" Va aconseguir dibuixar un somriure. "A més, ja saps que parlarem de tu". Ell es va aixecar, "Encara que sovint hagi de jugar al solitari, penso que és una benedicció que t'enamoressis de mi". Ella va assentir amb el cap mentre contestava "I jo que tu t'enamoressis de mi" Es notava excitada. Es va aixecar per anar al bany a arreglar-se. La joia l'esperava.