Que no saps que ara canviaran el nom i ja no serà Mediterrani sinó Madriterrani? Així posats, és ben normal que el Corredor Madriterrani passi per Madrid.

Molt aconseguit el poema. He arribat aquí a través de l'aranès i m'ha sorprès molt agradablement la ironia dels teus poemes.

M'ha agradat llegir el teu poema perquè ja fa temps vaig escriure un relat sobre el mateix tema (Un altre Sant Jordi) i aquests dies l'he recuperat al meu bloc.
Són boniques les tradicions, especialment si no acabant sent nomes un acte repetitiu, automàtic i mancat d'ànima.

(Per cert, el meu tampoc no és autobiogràfic.)

He arribat aquí des del teu comentari al meu bloc i la teva aportació al Vocabulari de sentiments,sensacions i altres percepcions.

Primer que res, deixa'm dir-te que el relat m'ha agradat molt. És fàcil i àgil de llegir i té aquest punt d'humor que el fa ... (no sé dir-ho, com bé diu el teu prota, a vegades ens falta la paraula justa per descriure el que volem expressar). En definitiva, que m'ha agradat.
Totalment d'acord també en el rebuig a aquests diminutius absurds i continuats, i també rebuig a aquest "plural" que intenta ser còmplice i que et fan venir ganes de dir: ei, que el que estic aquí sóc jo i no nosaltres.
Òndia, ara m'adono que tinc molts trets en comú amb el teu prota. A veure si m'hauré de tancar. Només espero no arribar a matar ningú. :D))

Em sap greu no poder afegir al vocabulari les expressions neblit i uli-ulat, però llegir el teu conte m'ha proporcionat d'altres: veritat, certesa, paranoia, pèrdua, violència, agitació, agressivitat, tranquilitat, intranquilitat, calma, silenci, inquietud.
Quin munt ! Ja sé que molts no són ben bé sentiments, però el meu vocabulari també inclou sensacions i altres percepcions, així que suposo que els estats d'ànim també es poden considerar.

Et convido a seguir el projecte en el meu bloc. Ets ben lliure d'utilitzar el recull d'expressions com vulguis; fins i tot podem parlar de fer alguna cosa paral·lela o en comú o obert a més gent.

Ens llegim,

La festa major del poble sempre és especial, a cada edat d'una manera diferent, però sempre especial.
M'ha agradat la teva descripció de la festa i el sentiment d'espera de la següent.

He vist al fòrum que potser t'hi passaràs per Paraules per la Marató.
Em faria molta il·lusió que t'animessis a venir i llegir algun dels teus relats (que tal aquest mateix sobre la festa major), i que engresquessis els teus amics a venir també. Ja som a les portes i encara ens falta gent !!!

Una abraçada

enyor

La kassussa fa pps de poemes i cançons.

Us poso el que ha fet d'aquest poema. La rosa blanca que surt al principi i al final se'n diu

enyor

Oi que s'adiuen les imatges?

He arribat a aquest relat des de Mònaco (etapa destacada per l'editora), i després de recuperar cronològicament les etapes del creuer.

M'agrada la idea de les etapes, és com una novel·la per fascicles.

El ritme de cadascuna d'elles és diferent i sovint no depèn necessàriament de la intensitat de les visites i activitats programades per cada dia sinó de l'ànim del "prota" i d'altres aspectes "col·laterals".

He volgut comentar-te aquesta etapa perquè em sap greu la imatge que el "prota" s'enduu de Tunis. Jo hi vaig estar fa vint anys i m'hi vaig enamorar.
Vaig veure pobresa (no diré que no) però no misèria.
En aquells moments no era un destí top-ten turístic i potser per això no tenies la sensació que les coses estiguessin muntades exclusivament de cara al turista.
La gent era molt amable i el somriure els hi ballava eternament als llavis.

Si hi ha sort, aquest estiu tornaré i espero poder mantenir el bon gust de boca.

Per cert, trobar aquest relat m'ha suggerit la ubicació del meu "lloc de la costa" (repte 119).

Encantada d'haver-te llegit.

He entrat a llegir-te a rel d'un comentari que vas fer d'un poema meu i m'he trobat amb aquest poema que és com un trosset de mi.

Quines cançons més maques i quants records m'evoquen ...

Petons.

La primera vegada que l'he llegit, l'he trobat trist per la sensació de desencís, de renúncia, de resignació que transmet i que sovint va lligat amb un "tirar la tovallola".
Després l'he rellegit i he volgut descobrir en el goig d'unes cames cansades l'alegria del que s'ha viscut, i sobre l'arena d'una cala la serenor del que ha arribat al seu port i no necessita continuar buscant.
En qualsevol cas, el poema m'ha semblat preciós i molt íntim.

Per cert (m'agraden els enigmes), el poeta és T.S.Eliot? Això vol dir que ets del 65?

Petons.

Ninona

Tinc poc més a dir.
Vaig llegir-me el llibre aquest estiu i vaig acabar amb la mateixa sensació de que li faltava alguna cosa. De fet fa pocs dies el vaig desaconsellar a un amic perquè encara que és de fàcil lectura no tens la impressió d'una història ben lligada.
Jo no tinc en Villatoro com un escriptor de referència, encara que he llegit altres coses d'ell que m'han agradat. Em sap greu dir que aquesta novel·la em va decebre.

a comentar els relats, i aquest no serà una excepció, perquè no me'n surto gaire bé.
He vist que fa tèmps que no publiques res i és una llàstima perquè m'agrada molt el teu estil.
Anima't a escriure un altre cop...