L'extraordinària aventura de l'Homo Sapiens

Un relat de: Espiadimonis

En Homo era conegut a tot el poblat per ser una persona reservada i solitària. Tenia, de tant en tant, uns punts d'extravagància que espantaven els demés i que pocs sabien de què depenien. Alguns cops, asseguts a la vora del foc que cada dia un de la tribu, a dit, havia d'anar a robar a la tribu veïna, reien recordant les rareses d'en Homo i repetien:
- Uhú, uhú, ngoma, baratu-pij
I tots es partien la caixa. No s'entenien entre ells si no era amb gesticulacions, però ho trobaven la mar de divertit, sobretot després de olorar aquelles herbes que cremaven. La tribu d'en Homo vivia al nord d'un enorme continent però ells no ho sabien, pensaven que habitaven una sabana i que aquesta era la única cosa existent. Menjaven de la caça i de recollir fruits als arbres de la zona, encara que majoritàriament preferien presentar-se per sorpresa a casa les altres tribus, robar-los el foc i el menjar, violar-los les dones i matar les criatures. De tot allò, l'Homo en restava a part, doncs ell preferia la tranquil·litat de la seva cova, que il·luminava amb una torxa que no se li apagava mai (doncs ell procurava que, en extingir-se aquella, tenir-ne una altra de recent encesa) però que, encara que havia intentat convèncer els seus compatriotes que valia la pena mantenir la flama, era considerat un invent perillós i estúpid.
L'Homo compartia la cova amb una dona de qui no en sabia el nom, ja que cada cop que li ho preguntava aquesta l'escopia i li tirava pedres. Tenien relacions sexuals cada dijous a la tarda, ja que ella volia quedar-se prenyada i així tenir alguna distracció més que mirar les marques que el seu home deixava a les parets de la cova: mamuts, cérvols, tigres... Ho feia amb una pedra però ella cada matí li esborrava. La única cosa que no havia pogut esborrar, era una mena d'arbre que hi havia al sostre, doncs no hi arribava. En aquest arbre, en Homo hi havia volgut dibuixar els seus avantpassats i els havia anomenat: a la mare li havia posat Habilis perquè cuinava molt bé la carn al foc; al pare li digué Erectus perquè sempre anava calent. El seu avi rebia el nom d'un tal Nehander. No coneixia la seva àvia, però sabia que tenia un tiet llunyà i molt gran que es deia Australopitec o una cosa així. Cal senyalar que en Homo havia inventat aquells noms perquè li molestava enormement veure les figures i no poder dirigir-s'hi. Havia intentat fins i tot, fer uns dibuixos específics per cada nom, de manera que s'estalviava tot el muntatge del dibuix, i hi feia un signe en el seu lloc. El dia que va presentar allò que ell en deia "escriptura" a la tribu, aquests li retragueren que volgués fer marxa enrere en l'evolució i li tiraren pel cap tot cridant:
- Gurg naf blom pac!
També s'havien burlat d'ell el dia que els va presentar la "pedra que roda". Deien que era una estupidesa tenir una pedra que, en posar-la dreta, marxés ella sola rodolant per la pendent. Allò, segons els demés, no servia per a res, preferien les pedres quadrades.
I d'aquesta manera, a la part més fonda de la seva cova, en Homo anava acumulant invents inútils que, ell tenia l'esperança, servirien d'alguna cosa: el triangle, la cera, el corral, un recipient ple d'un líquid negre que havia trobat sota terra, una pedra que tallava coses, la pedra que roda, l'escriptura i les fulles d'una planta que, quan les mastegava, li feien veure mamuts roses i hipopòtams voladors...
Entristit, rebutjat pels demés, l'Homo, de cognom Sapiens, va decidir abandonar de matinada el poble i creuar la sabana tot sol, carregat amb un farcell on hi tenia menjar, aigua i un tapaculs de recanvi. No va dir res a ningú, només deixà a la paret de la cova un dibuix per la seva dona, on hi sortia ell caminant amb el farcell a la mà. Com que no s'havia inventat la perspectiva no va poder fer entendre que s'allunyava i la dona l'esperava cada nit pensant-se que el farcell era un regal.

* * *

Després de molt caminar, en Homo arribà a una immensa extensió d'aigua i, content, s'hi abocà per veure-se-la ja que feia dies que vagava per una extensió de sorra sense reserves líquides. Va descobrir, però, que aquella aigua era imbevible i li agafà més set encara. A més després de sortir, li quedaven unes curioses marques blanques a la seva pell morena. Durant quasi tot el dia, s'estigué assegut mirant aquella aigua fosca i de sobte pensà que, si la pogués creuar, d'alguna manera, podria arribar a una terra on els seus invents no fossin vistos com a inútils. Va recordar la imatge d'una fulla d'arbre flotant al riu de prop del seu poble i va tenir una idea, però just posar un peu sobre la fulla aquesta s'enfonsava irremeiablement. Convençut que la idea era bona, ho provà amb totes i cadascuna de les fulles que trobà en uns deu quilòmetres enrere del mar, fins que en trobà una de tant grossa que aguantava, encara que sense gaire seguretat, el seu pes. Per verificar que no s'enfonsaria a mig camí, va ajuntar diverses fulles i així, nasqué la primera pastera, a qui ell anomenà: bar-kaxun-ga. El problema fou que després de molts sols i moltes llunes remant amb les mans, estava destrossat i tenia l'esquena cremada, no tenia aigua ni menjar i al seu voltant no veia res més que aigua de mal gust. Havia perdut tota esperança quan va veure terra de nou i content d'alegria va cridar i recobrar les forces.
El lloc on arribà no era ple de sorra, tenia també herba i arbres. Li agradà tant que pensà a quedar-s'hi fins que una tribu hostil el va fer desdir-se'n. Per evitar morir, en Homo els hi proposà un tracte segons el qual els fabricaria una arma que serviria per lluitar contra l'enemic sense moure's. Els va fabricar una roda de pedra enorme que entre tots transportaren al cim d'una petita muntanya a l'altra banda de la qual hi havia una tribu enemiga. Des d'allà deixaren caure la pedra que rodolà cada cop més de pressa i destrossà cases i aixafà persones. Molt contents, els de la tribu regalaren a l'Homo una tifarada seca de mamut, que ells consideraven un bé molt preuat però no sabien explicar perquè.
Quan va creure estar suficientment allunyat dels habitants d'aquella nova terra, en Homo s'aturà uns dies a descansar a una cova, situada al bell mig d'un prat. Va deixar la tifarada a la porta de la cova i, al cap d'uns quants sols i unes pluges, va descobrir que la terra l'absorbia i que en el seu lloc i sorgia una formosa planta. Aquesta, a més, no tenia mal gust. Durant setmanes estigué recollint femta d'animals vegetarians (els carnívors li feien por) i va acabar tenint una collita enorme de diferents plantes, cadascuna de sabor diferent. Havia inventat el conreu i, de retruc i sense saber-ho, acabava de descobrir la seva font de vida durant un temps. Resulta que un matí, un habitant estrany d'aquelles contrades va veure la seva feina i li oferí un bistec de dents de sable a canvi de dues plantes. Content, l'Homo acceptà. Dos dies després, l'home tornà amb uns amics i li regalaren un rinoceront quasi sencer que acabaven de caçar, a canvi de deu peces verdes. Al cap d'un temps, quan tot el menjar se li podria dins la cova, va abandonar les terres cansat del comerç que havia descobert i emprengué un camí nou cap al nord.
I allà va descobrir una cosa nova, al nord, que quan més amunt pujava, més fred tenia i que, algunes nits, en comptes d'aigua, queien del cel unes coses blanques que quedaven al terra i per elles hi relliscava cada dos per tres, impedint-li caminar amb tranquil·litat. Convençut que moriria congelat, va asseure's sobre el farcell per evitar que se li mullés el tapaculs net que li quedava i va començar a relliscar muntanya avall. Al cap d'una estona ben curta era a l'altra banda de la muntanya, mig mort de fred, però on la neu es desfeia i la temperatura era més agradable.

(continuarà, o no, depen de la temperatura ambient)

Comentaris

  • Molt bó[Ofensiu]
    mimí | 31-07-2007 | Valoració: 9

    amb el canvi climàtic que ara s'acosta i la calor d'estiu xafogòs no sé pas si el relat tant interesant continuarà o es fondrà.
    Jo voto perque continuar el relat.
    I la biografia interesant es nota que tens experiencia de la vida.

  • Troballa[Ofensiu]
    dacar | 13-06-2007

    M'ha sorprès aquest relat: és molt divertit, dins la tònica "corrossiva" que es perfila com a "marca de la casa", i el trobo especialment treballat, o com a mínim, més que els altres que t'he llegit de moment (un escrit a rajaploma és molt viu, molt fresc, però no és rodó del tot, al meu parer...). Hi ha alguna falta ortogràfica, alguna construcció que no és del tot "nostrada", però superades amb un desplegament imaginatiu envejable (alguns "gags" són molt bons...).

    De fet, aquest comentari era una excusa per comentar el que també m'ha cridat molt l'atenció: la teva biografia. És delirant...

  • Anna Ramírez | 17-04-2007

    He descobert aquest relat a "L'editora destaca" i l'he trobat molt divertit!

    llàstima que no he trobat que hi hagués continuació, ara m'he quedat amb la intriga de què li passarà al pobre Homo Sapiens...

  • Disculpa, però proposo la subdivisió en capítols curts.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 01-04-2006

    Només és una proposta sense rang de llei, sense obligatorietat.

    M'agradaria que fos en més capitols de menys longitud.

    Creu-me que la gent (i jo entre ells) té vertadera costum de, més enllà de 50 línies, ja no llegir més.

    Abreviar és bo, per això l'Homo va inventar la subdivisió de capítols.

  • Molt bé![Ofensiu]
    Unicorn Gris | 07-10-2005 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt, de debò!

    L'Espiadimonis té molta imaginació... segueix així, noi!

    Dóna'ns més relats creatius d'ara en endavant! T'espiaré el nick!

  • Molt bo![Ofensiu]
    Màndalf | 05-06-2005

    M'agraden aquestes al·lucinades. Ara que el nostre parent acaba d'inventar l'snowboard amb el cul, estic impacient per veure com inventarà el golf,... segueix, segueix.
    Salut

  • Excel·lent[Ofensiu]
    uRaNiA | 27-04-2005 | Valoració: 10

    Bocabadada... m'has deixat.

    Et proposo poarticipar en un fòrum/taller d'escriptors catalans, per treballar els nostres texts a fons i aprendre els uns d'els altres. Tot just comencem ara...

    Més informació escriu-me: urania9@hotmail.com

    Una abraçada

  • Yrch | 23-03-2005 | Valoració: 10

    jajjajaa!ei! ets l'ostia eh! feia temps que no reia mentre llegia!en serio m'agradat molt!i fes el favor de continuar-lo eh!:D xD asiess!
    jijijiji

  • 38.5º[Ofensiu]
    subal | 23-03-2005

    Felicitats tio, jo li poso un 38 i mig de temperatura!

    He anat llegint amb un somriure. He pensat; "aquest paio sembla que està relatant el primer subaltern de la humanitat, un perfecte inútil."

    Tens molt d'enginy, imaginació, ironia i mala llet.

    No acostumo a llegir relats massa llargs. Menys novel.les per capítols, perì t'asseguro que si continues amb aquest individu faré l'esforç de seguir les seves desventures.

Valoració mitja: 9.75

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Espiadimonis

Espiadimonis

13 Relats

43 Comentaris

24692 Lectures

Valoració de l'autor: 9.05

Biografia:
Només néixer ma mare m'entaforà dins el calaix de la tauleta de nit per tal que mon pare no em veiés. Fins als cinc anys vaig viure dins l'armari de l'habitació de convidats fins que me'n van treure per anar a l'escola.
De camí al meu primer dia escolar em vaig perdre i vaig anar a parar a un edifici en runes, on em vaig quedar ja que em feia por creuar la porta de sortida, convençut que acabaria en una altra dimensió. Vaig sobreviure matant gats i rates. Als dotze em vaig graduar de primària, o això pensava fins que a un institut em van dir que no acceptaven un paper de propaganda per no pagar multes com a matricula. Enfurismat amb la incomprensió del sistema vaig calar foc a l'edifici i per amagar-me em vaig tapar amb la lona d'una façana que remodelaven, on vaig quedar entortolligat i em trobaren tres mesos després, a dos-cents quilòmetres quan anaven a fer un nou revestiment a un magatzem del port. Allà vaig conèixer el meu millor amic, un peixell. Quan aquest es va enamorar del tatuatge d'un mariner en estat de descomposició que surava a l'oceà, vaig decidir tornar-me presbiterià.
Actualment resideixo sota una taula de despatx en una oficina de funcionaris (retorn a la infància, espais tancats) i com que no sé llegir ni escriure deixo que l'estatua de fusta d'una cacatua ho faci per mi mentre li dicto les històries que em passen pel cap.