L'aplec de sant Aniol d'Aguja

Un relat de: Xavier Valeri

Per Pasqua de Pentecostes, en les darreries de maig, té lloc l'Aplec de Sant Aniol d'Aguja , conegut, també, com l'Aplec dels Francesos. Aquest no li ve del fet que abans del Tractat dels Pirineus, quan es va delimitar la frontera que encara separa els estats d'Espanya i França i alhora separa de Catalunya les comarques del Rosselló, El Vallespir i La Cerdanya Francesa. L'Aplec, des de fa temps, l'organitza el Centre Excursionista de Banyoles i comprèn una cerimònia litúrgica, amb cant dels goigs dedicats a Sant Aniol. Després s'escull la pubilla i l'hereu de l'aplec. Hi actuen els grallers de Montagut i hi ha sardanes. També es sorteja un quadre donat per un artista, que sovint és Joan Granados Llimona. Un adicte a l'aplec, al qual deu fer més de trenta anys que hi acudeix puntualment. L'aplec s'acaba amb el Cant dels Adéus.
L'any 1974, l'aplec de Sant Aniol era diferent a l'actual, potser, perquè la línia de frontera que separa els dos estats estava més marcada. Espanya estava immersa en les darreries d'una dictadura, que encara executava disidents, i França era una República que s'havia alliberat del feixisme per la força de les armes pròpies i foranes feia una quarentena d'anys. L'ús del passaport per transitar d'un cantó a l'altre era obligatori i temes com ara la Comunitat Europea i la moneda única eren somnis llunyans.
Llavors el refugi alberg estava en bon estat i per un mòdic preu s'hi podia dormir, en un llit amb llençols. En el divendres del cap de setmana del Pont de Pentecostes, -llavors se celebraven més festes religioses- les colles de nois i noies d'una banda i l'altra de la frontera arribaven a Sant Aniol. El jovent de Sant Llorenç de Cerdans, La Menera, Tuhir, Perpinyà i d'altres arribava per les canals, com en segles anteriors se sentia el só dels seus càntics apropar-se a la Vall. Era una sensació de retrobament estranya, contraria a la política dels dos Estats que feia centúries que propagava l'odi entre la gent dels dos cantons. La major part dels que arribaven eren nois, potser perquè les noies estaven més collades. Cantaven la Madelon, una cançó de la Gran Guerra, i l'Alouette , una cançó infantil. Totes dues les sabien de l'escola i les cantaven amb esperit.
Per la riera arribàvem els nois de la Garrotxa, no cantaven res perquè a l'Escola Pública només els havien ensenyat el Cara al Sol. Un cop a la Vall, tothom procurava fer-se amb un llit de l'alberg, però no era fàcil i la majoria havia de conformar-se amb una llitera de fusta pelada
A la nit es feien focs de camp i a la seva vora es confraternitzava. Hi havia gent de Barcelona, Girona i Banyoles que parlaven de política, del que passaria quan es morís el dictador. Els francesos parlaven en català però cantaven en francès. Estaven molt orgullosos de les seves cançons i del seu estat. Coneixien les discoteques d'Olot, Sansburg i Follet i la d'Empuriabrava Scopas els agradaven molt les noies de la Garrotxa i l'Alt Empordà i el pastís que els feia molt de mal. Tothom es passava garrafes de vi i ampolles de licor i de tant xerrar, cantar i beure n'hi havia que s'emborratxaven i feien una mica el ridícul.
Amb el beure als nois i alguna noia que havien anat a escoles religioses començaven a cantar el Kum Va Ia i el de l'arbre al costat de la riera. D'això es passava a més i algun home fet, titllat de bohemi, entonava alguna cançó una mica verda que parlava d'hostals i de dones i de joc. La cosa segons el foc podia anar de beure, de sexe o de política. Els francesos com que no sabien res més i no podien passar-ne entonaven La Marsellesa. Que sempre era continuada amb els Segadors, llavors prohibit. El cant de l'himne català significava que tot havia sortit de mare i que en aquella vall remota i amagada ja estava permès tot. Tothom era lliure i com en un aquelarre la gent es desinhibia. En un foc cantaven el Reputicanticus, en un altre l'Emigrant i en un de més enllà ja no s'entenia. S'escoltaven confessions intimes que no importaven a ningú i el vi feia mal de debò, però el pastís era, diguéssim, letal. S'enflairava olor de maria que llavors era un misteri dels grossos i alguna parella desapareixia.
Per fi tothom anava marxant dels focs de camp. Sense esperar la llum de l'aurora perquè llavors els més perduts retiraven a les cinc. L'endemà tothom s'aixecava com si hagués trencat tots els tabús i esberlat totes les prohibicions. Hi havia un home amb bigotis afilats com en Dalí que demanava que algú li aixequés la garrafa i li donés beure o si no es moriria de set. Com que ningú no li volia aixecar per por de que li prenguessin el pel. Deia que es cardaria de set, abans de fer un esforç. Llavors es lamentava del que li diria la seva dona quan arribés a casa seva després de tants dies de farra. La gent que sortia del refugi li senyalava una font, on podia beure només ajupint-se. Ell replicava amb grans crits i improperis perquè considerava pecat beure aigua i així anava passant el matí.
La major part dels habitants del refugi aprofitaven el dissabte per fer una excursió o seguien les Canals, o pujaven el Bassegoda o recorrien les ermites. Llavors arribava més gent, molta més i amb tendes, moltes tendes. La nit del dissabte al diumenge era el mateix que la del divendres però amb més gent.
El dia de Pasqua lluia el sol de manera esplendorosa, l'herba era una catifa verda. Tantmateix hi havia, com un estany de tendes i com aquell qui diu no es passava. Llavors arribaven la colla excursionista de Castellfollit, que portaven una botifarra de no sé quants metres, però molts. De França arribaven les autoritats de Sant Llorenç de Cerdans i les noietes dels pobles del Vallespir i el Rosselló. Es feia la Missa, es cantaven els goigs, s'escollia la pubilla i els nouvinguts feien la costellada, mentre que els que s'havien assadollat de beure, cantar i xerra ja preparaven la tornada. A vespre ja no quedava ningú a Sant Aniol, només escombraries que gent de bona fe treuria. Eren uns aplecs premonitoris d'un canvi polític, però que representaven l'aurora d'una nova forma de viure que començava a usar la natura com un bé de consum, sense massa respecte.



Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: