Maria. Segona Part.

Un relat de: voëlvry
Nota de l’autor: Alguns dels conceptes explicats aquí NO son el meu pensament, sinó els estereotips de la època, concretament, els estereotips de classe i el lloc de la dona al món en aquella època. Sóc molt conservador, defenso la família tradicional, vull tenir la major quantitat de fills possibles que una dona estigui disposada a me donar, però ni crec en la submissió de la dona a l’home, ni sóc classista, etc.

Em vaig aixecar i em vaig posar darrere de la cadira on l’havia fet asseure, i em vaig quedar darrere seu per assaborir la seva reacció, veient com les seves espatlles es tornaven tenses i la pell que la seva roba de camperola no arribava a tapar s’estremia, obrint tots els porus de sa pell.

Llavors, sense dir paraula alguna, la vaig aixecar, i ho vaig fer d’aquesta manera perquè aquesta petita de 16 anys sabés que, per molt amable que fos amb ella, aquí MANAVA JO, ja que sóc d’una classe molt superior a la seva, a part de ser jo un home i ella una noia, el que em feia doblement superior a ella.

-Les mans darrere de l’esquena, obeeixi!

Amb temor va obeir les meves ordres, mentre li vaig lligar les esposes ben fort però sense fer-li mal, aprofitant per recordar-li que, encara que tot el que li havia dit fos veritat, ella no deixava de ser una detinguda i jo el seu, per dir-ho d’alguna manera, carceller.

Agafant-la, llavors, del braç, i a peu, vam recórrer els 500 metres que separaven la meva oficina d’interrogatoris de casa meva, i, una vegada havent entrat al jardí i havent tancat la tanca amb pany i forrellat, li vaig treure les esposes, posades al punt just perquè no li fessin mal ni acabi amb el cos marcat.

-Passi, li vaig dir-les dames primer.

Ella, per primera vegada, em va dedicar un mig somriure, relativament torçat, i em va fer cas, després de la qual cosa vaig tancar la porta, mentre ella obria els ulls com plats admirant tots els racons de ca meva, quelcom difícil d’imaginar per a una camperola que vivia en una petita cabana.

M’agrada, el luxe i la ostentació, però, com a bon cristià ortodox, també tinc clar que tot aquest luxe, tota aquesta ostentació, aquesta exhibició de poder, també ha de servir per fer entendre a la gent que, precisament pel fet de que déu me hagi agraciat amb tota aquesta riquesa, els puc ajudar.

I mentre penso tot això, na Maria va admirant els quadres emmarcats en or, les aranyes de vidre, el rellotge de l’edat mitjana amb numerals ciríl·lics que encara funciona, les baranes de fusta, i……..

-Què és això? Em va dir assenyalant un document engravat en un marc de diamant la bella camperola.

-Sap vostè llegir?-li vaig preguntar, tement-me la resposta ja que només un 4% de la població de tota la província sabia llegir i escriure.

-No.-va fer ella amb tristor.

-Bé, doncs com que ets analfabeta, ni m’interessa dir-t’ho ni has de saber-ho, però si vol, la puc ensenyar a llegir.

Ella va fer que si tota il·lusionada amb una breu inclinació de cap, fins que vam arribar a la meva habitació, una distància d’uns cent metres quadrats que la va deixar amb la boca oberta. Jo ara em quedaré aquí, i tu vas al bany, no pensis en res, i deixa fer-te per les meves criades…...

Comentaris

  • Ai! Maria[Ofensiu]
    Prou bé | 05-06-2021 | Valoració: 10

    És possible un interrogador com aquest? És clar que ja es veurà com acaba.... però crec moment el personatge fa que el relat sigui bo de llegir per plàcid. Sí que s'entreveu que té algun neguit, però fins ara el controla prou bé. Molt ben escrit. Et transporta a una altra realitat però te la fa sentir propera. Esperant més.

  • RENOI[Ofensiu]
    Identitat Inedita | 04-06-2021 | Valoració: 9

    Ja em diràs si aquesta història no és completament vigent.
    M'està agradant.
    Abraçades

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: