(DES) GREUGE A LES DONES (D’AIGUA)

Un relat de: Manuel Xola
Si tanques els ulls, una bona estona sota la llum del sol de migdia, en un banc del parc o ajagut a la platja, perdràs el món de vista. Quan els obris de nou, per un instant, tot serà confús, irreconeixible. Experimentaràs una punxada d'angoixa, a causa de la ceguesa provocada per l'enlluernament. Veloç com un llamp, el teu cervell t'auxiliarà restablint la nitidesa dels objectes, i xiuxiuejant-te el nom de cada cosa.

La cultura forma part del nostre mobiliari mental, és una calaixera. A occident, s'esdevé un objecte únic, cada cop més confortable, divertit, pràctic i fàcilment identificable. Tan versàtil, que s'adapta com anell al dit, de tothom. Gaudim, d'un nivell de coneixement i de sensacions fascinants, atès que habitem en el rovell de l'ou, dels avenços científics i tecnològics. Que entre altres meravelles, aconsegueix gratar la superfície de la mecànica dels fenòmens naturals, del cos i de la ment humana.

Es poden sentir pregonar, a tot arreu el seu discurs apostòlic. Anuncien l'adveniment d'un nou paradís, fàcilment accessible, finit i transmutable. On mai mancaran les novetats. Tant és així, que les persones com cal, aixoplugades en ell, l'únic que els quedarà per fer, serà, jeure distrets i gaudir d'una llarga existència.
Davant dels nostres nassos, es legitima un futur uniforme i mitològic. Enrere, resten els mites arcaics, creats i transmesos oralment, a redós dels capricis de la natura. Éssers fantàstics, que feien més suportable la vida d'una espècie; la nostra, que va arribar al món, com exiliada, o amb el gen de migrant.

¿Ara bé, és possible una altra interpretació d'aquells mites? ¿O només ens queda pensar, que un grapat d'éssers humans, incultes i sense cap coneixement científic, no podien saber què és insubstituïble i què és instrumental?.

Paracels, pseudònim d'un dels pares de la medicina, nascut a Einsiedeln, Suïssa, dos anys després del descobriment d'un nou continent a l'oest de Finisterre. Sembla ser, que va relacionar els quatre elements: terra, foc, aigua i vent, amb aquestes criatures. Les religions monoteistes, ja feia temps treballaven amb fermesa, per exterminar o suplantar, l'antiga narrativa per una de sagrada. L'objectiu era la construcció d'un món unívoc Una gernació d'entitats fabuloses vinculades amb la naturalesa, van declinar a poc a poc, fins a esvair-se gairebé de la cultura d'aquelles societats.

¿Per què, només sobreviuen els mites que adoctrinen la conducta humana?, alienats, a les religions monoteistes, al capdavant fa mil·lennis. Persistint encara, avui dia, en l'homologació de les formes d'organització social, basades en les desigualtats i l'explotació de la natura sense aturador. Com si tot el temps càpigues dins una vida humana.

Passat el temps, quan el romanticisme li va girar l'esquena al grisó del món que els hi queia a sobre, van tombar la mirada vers la naturalesa, cercant refugi, i veieren un bastió contra la buidor. Tirant de veta, van topar amb alguns dels mites. També crearen de nous. Així mateix, uns altres van utilitzar la renaixença dels mites, per fugir de la insignificança, i conservar un món petit, perquè emergia un de molt més gran. Per això, segrestaren a totes aquelles figures llegendàries, convertir-les en subjectes polítics. Tots crearen la seva simbologia amb el suport de la música, la dansa, l'escultura, les lletres i la pintura.

Sens dubte, d'aquestes figures recuperades, n'hi ha que són de força actualitat. em refereixo, és clar, a la més elemental de totes, la de l'aigua: les Ondines. La missió d'aquestes fades de la tradició germànica, era vetllar per la protecció de l'aigua, dels boscos i muntanyes.

A Catalunya, a banda i banda dels Pirineus les anomenaren dones d'aigua (dones de fum, si no volien ser vistes), encantades, aloges… La descripció de les fades, recuperades a la renaixença, responia invariablement a dones joves, bellíssimes, guarnides amb vestits i joies de gran valor, de llarguíssima cabellera que rentaven delicadament, a les aigües on habitaven. La burgesia industrial catalana, de l'època, les va engalanar amb nombroses, i fastuoses interpretacions artístiques.

¿Podria ser, que la nostra cultura mantingui una interpretació errònia dels mites? Cisellada des del predomini social i patriarcal; i en nom dels tòtems de la Il·lustració, la Raó, i el més recent, de la Tecnologia.

Els mites provinents de l'antiga tradició oral, i arrelats, a les comunitats de les primeres societats humanes ¿Tindrien sentit si refermessin principis insubstituïbles?. ¿Recordatoris de la nostra dependència de la natura? Les dones d'aigua no existiren, però intercedien entre la humanitat i la base de tota cosa viva.

Més enllà, de si l'escalfament global és a causa directa o indirecte, del model social i econòmic, Més enllà, del negacionisme a sou, de les grans corporacions capitalistes. La terra (una manera força excloent, d'anomenar una extraordinària associació d'ecosistemes) no va ser forjada, per treure'n profit l'espècie humana. El planeta no en sap res de la nostra existència. Ja regulava, molt abans de la nostra aparició en el medi natural, les condicions per a l'evolució de les diverses formes de vida.

La nostra llar planetària és un bressol en constant transformació durant tot el seu cicle de vida. A més, té la determinació cega, que defineix el món natural. Després de, si fa o no fa, dos milions d'anys, som l'únic bípede que ha colonitzat tots els seus entorns. No obstant això, podríem ser presoners d'aquest èxit, que comporta la insaciable dependència a monopolitzar els recursos naturals.

Ben segur, hom pot ser viu molts més anys, en aquests països, on la mort és quelcom imperceptible o llunyà. Tot plegat, a canvi de perdre la mirada a l'exterior i als altres. D'haver manllevat la saviesa. De tallar la maroma que ens unia a Gaia i a Sofia. D'idolatrar a l'homo sapients, i a la seva icona de cossos joves, perfectament normatius, i dentadures correctament alienades. De reduir el món, a un espai de portes i parets, on dipositar les restes d'un naufragi sobre un fulgurant oceà virtual.



Comentaris

  • Apreciat/Apreciada Aleshores[Ofensiu]
    Manuel Xola | 25-03-2024


    No, en absolut. En el meu text [paràgraf dotze, línia tres i quatre], considero els mites primigenis, com una resposta, a la necessitat de descriure el món natural, al qual estaven íntimament lligats. Els mites no poden evolucionar [paràgraf quinze, línies tres i quatre]. Per tant, decau la seva funció, tal com expresso al principi d’aquesta resposta.

    En la meva opinió, preval, la incertesa i la fragilitat de la vida humana, com a matèries amb què opera el poder. I en la cultura, un “sistema simbòlic” per interpretar tot allò obscur i ambigu de l’existència,


    Cordialment

    Manuel Xola


  • La història dels mites[Ofensiu]
    aleshores | 25-03-2024

    Vols dir que els mites tenen història i van evolucionant perquè tenen una funció segons el poder hegemònic a la societat?

l´Autor

Foto de perfil de Manuel Xola

Manuel Xola

2 Relats

3 Comentaris

215 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00