L'Home de la Bata Blanca

Un relat de: Diànit
L’Home de la Bata Blanca



L’home de la bata blanca, conspicu i de gran intel·lecte, deia que odiava la llengua. Sempre en qüestionava la seva utilitat, i cada cop que tenia problemes amb ella l’engegava a parir com un esperitat, a més no poder; qui n’era testimoni podia asseverar que els seus renecs eren la cançó de l’enfadós. Però, més enllà de la seva aversió a la llengua, l’home de la bata blanca era l’enamorat més gran de la ciència. Havia esdevingut un dels més importants i prestigiosos científics de la història, essent altament reconegut per haver fabricat la primera màquina del temps autènticament funcional.

El dia que havia de fer la mostra al món de la seva creació, l’home de la bata blanca estava d’allò més nerviós, però en ell dominava la il·lusió. La primera part de la presentació la va fer de mà de mestre, i va atreure l’atenció de milions que miraven expectants la retransmissió que en feien per la televisió. A la segona part havia de fer una petita demostració del funcionament de la màquina, i per dur-ho a terme havia de fer un petit viatge en el temps ell mateix i tornar.

Durant aquesta, l’home de la bata blanca pressentia els aplaudiments que es farien a l’engròs quan hagués reeixit la mostra; es veia ell mateix amb un semblant triomfant, amb els braços oberts i mirant al cel, essent encegat pels flaixos de les càmeres, la gent anant a bufetades per presenciar-ho tot plegat des de la millor perspectiva possible... Què podia sortir malament? Havia fet desenes de proves amb la màquina i sempre havia rendit fenomenal. Veia venir que a la seva vida venien temps de fama i de vaques grasses.

Quan va arribar el gloriós moment de fer la demostració, l’home de la bata blanca va configurar-ho tot per fer el breu viatge que havia de fer. La màquina va obrir un portal allà, al mateix escenari on l’home feia la presentació, i això va causar una profusió d’expressions d’estupor arreu del món de tal magnitud que no disposa de paraules possibles per descriure-la. Llavors, amb una seguretat acèrrima i ben tenaç, decidit i determinat, va entrar-hi.

I la ucronia que havia concebut en un moment va capgirar-se del tot. Esperava haver anat un any al passat durant cinc segons i, després, retornar abans que es tanqués el portal, però quan va travessar l’opac portal va ensopegar-se amb un castell gegantí, que va expectar sorprès uns segons. Ràpidament, va adonar-se que havia viatjat una mica més d’un any enrere, força més, i va afanyar-se a tornar a passar el portal. Se li va glaçar la sang quan va veure que el portal s’havia esfumat; va posar-se a panteixar i a cridar desesperat mentre bellugava les mans davant seu per trobar el portal que s’havia consumit.

* * *

L’home de la bata blanca va passar d’aquesta vida un parell d’anys després del succés, a causa de la pesta negra que fugaçment assolava ànimes a Europa. I ho va fer en un monestir, havent-se convertit en el monjo més intel·ligent del moment, gràcies als seus coneixements i la seva habilitat en l’escriptura, que cap altre ésser viu de llavors posseïa. I va haver-se de dedicar a això: a escriure. Havia esdevingut una impremta humana. I va adonar-se en el temps que encara va viure que la llengua era un bé de déu; era com un ésser viu, i s’hi podia fer coses inimaginables; era plenament manipulable i era modelable al gust, i podia passar-s’hi hores i hores i dies i mil·lennis elogiant-la. Va veure que no s’ha de renegar de res si no es coneix allò que es renega. Havia descobert en la llengua, tal com ho feia amb la seva estimada ciència, aquell sentiment ingent de passió que dona sentit a la vida d’un individu.


Comentaris

  • Un home amb bata blanca[Ofensiu]
    Prou bé | 04-12-2023

    Després ja la llengua perquè amb la ciència en té prou, fins que descobreix el plaer de l'escriptura. En definitiva el poder de la llengua.
    Jo crec que a la vida no és tracta de discriminar, sinò de sumar, sempre.
    Amb total cordialitat et dono la benvinguda!

  • Benvinguda/t[Ofensiu]

    Et donem la benvinguda a Relats en Català.

    Aquesta pàgina és per publicar d'una manera lliure i personal aquells escrits que vulguis compartir obertament.

    Et convidem a visitar el fòrum quan tinguis dubtes, sempre hi haurà un/a relataire disposada/t a aclarir-los. I el fòrum és una eina per enfortir els lligams entre autors de les diferents parts de la parla catalana, i de fora també, on podràs participar en els diversos reptes literaris que es plantegen, poètics o de ficció.

    Estàs entre amigues i amics!

    No deixis de publicar més relats, assajos, poesia… i gaudeix de la navegació!

    Associació de Relataires en Català

l´Autor

Foto de perfil de Diànit

Diànit

2 Relats

2 Comentaris

268 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
«Diànit» és la fusió de «dia» i «nit», tot aplegat en una mateixa paraula. Fa referència a la volubilitat de totes les coses; tot pot capgirar-se d'una revolada, i passar del dia a la nit. És una invenció meva una mica ridícula; tanmateix, he decidit que podria ser el meu nom d'usuari.

Sóc estudiant i visc a Lleida. Fa poc que m'he iniciat en aquesta plataforma, i aniré provant de compartir els relats que concebi i me'n recordi d'escriure. M'apassionen d'allò més les llengües, com es pot veure reflectit al meu primer relat.

Faber est suae quisque fortunae. Cadascú és l'artífex del seu destí.