L’estada a la Costa Brava

Un relat de: Peppare
Tamariu en aquella època, principis dels anys 50, encara era un minúscul poblet de pescadors situat a la Costa Brava, a l’alçada de Palafrugell, i és on teníem planificat de passar-hi la resta del mes que dedicàrem al nostre viatge de noces.
Els dies a Tamariu i a l’hostal de ”Can Patxei” foren captivadors ja que tots els capvespres els homes de la mar, abans de sortir a pescar, feien el seu cremat , i tot bevent-lo, cantaven unes excel•lents havaneres.
Nosaltres, la Tonyi i jo, hi arribàrem tant sols amb una bossa d’equipatge gairebé buida, perquè tan sols traginàvem els pijames, els raspalls de dents i algunes poques coses més. Abans d’arribar a Tamariu vam anar amb tren a Figueres lloc, on per cert, vàrem sofrir la primera passerellada del nostre matrimoni , i que ara us explicaré, i es que Jo no vaig pensar que Figueres era només a 40 quilòmetres de França i que per passejar per allí, en la “Espanya llibre por la gracia de Dios” d’aquella època es necessitava portar una autorització especial anomenada “salconduit i de fronteres”, i nosaltres con a bons passerells, no el portàvem. I és que pel fet de casar-nos, ja ens sentíem alliberats del tot i de tots, però, innocents de nosaltres! no sabíem que el que havíem fet era trencar l’única closca de l’ou que ens aixoplugava desinteressadament.
Doncs bé, no portàvem ni el maleït “salconduit de fronteres” i ni el certificat de matrimoni. Ja que en aquella època cap parella jove formada per persones de diferent sexe no podia viatjar sense els documents adients pel país si no especialment autoritzades, pel que tots els trens portaven una parella d’agents de la policia secreta, però que tothom ja coneixia, perquè es passaven el viatge recorrent tot el tren de punta a punta i de viatger a viatger demanant-los els esmentats documents i comprovant-los minuciosament per si n’hi havia algun de falsificat. Doncs bé, nosaltres, com a inexperts, no en portàvem cap, ni d’autèntic, ni de falsificat.
Jo, tot això ja ho sabia, però el que no sabia era que era un babau de primera, perquè anava pel món fent els primers passos d’home casat, i això em va passar perquè això de casar-me no ho havia fet pas mai, i aquesta fou la primera vegada.
Per estalviar-nos problemes vaig anar a buscar els agents que hi havia al tren per explicar-los que nosaltres tot i que anàvem en aquell tren, volíem passar per Figueres per anar cap a la Costa Brava, i que abans volíem fer una visita personal a la Joieria Llobet de Figueres, però que no portàvem la documentació adequada. Els agents em van dir que no hi havia cap problema, que podíem seguir endavant. Però...poc abans d’arribar a Figueres els mateixos agents es presentaren per demanar-nos la documentació.
Com ens trobaren mig endormiscats, els diguérem que nosaltres ja l’havíem parlat anteriorment amb ells i que no ens havien posat cap inconvenient per seguir al tren fins a Figueres, però llavors se’ls va girar el cervell i van insistir a reclamar-nos els documents que no portàvem, pel que els vam dir que si ara això representava cap inconvenient que baixaríem a la primera estació per fer transbordament i eixí no entraríem en la “zona fronterera”; i ens contestaren que no, que seguíssim però que vigiléssim perquè ells donarien part a la frontera perquè no sortíssim d’estranquis. Mentrestant la Tonyi els ensenyava amb insistència l’aliança de casament per convèncer-los que ens havíem casat feia poc, amb una cara d’espant que feia caure d’esquena.
A més de l’ensurt, ens quedà el record del meu pare que tot acomiadant-nos i en to de broma ens digué: “tingueu cura que pel camí no us agafin per haver-vos escapat de casa!”.
No obstant per fi arribàrem a Figueres, on el meu amic company Ferran Llobet ja hi residia amb la seva família. Tanmateix mai no vàrem entendre per què ens apartà de la seva família, quan de fet, nosaltres ja la coneixíem quan baixava a Barcelona a visitar-lo.
En Ferran el vaig conèixer quan la seva família el va enviar a Barcelona per aprendre l’ofici de joier ja que tota la seva família de Figueres ja n’era, per tant coincidírem amb ell per primera vegada en el taller d’en Jaume Monté Bonet, on jo ja treballava. Per tant passàrem el dia passejant junts i a l’endemà, cap a mitja tarda, sortírem amb el cotxe de línia cap a Palafrugell, i amb un taxi i la cua entre cames, ens portà fins a Tamariu.
Els anys que vam estar junts a Barcelona vam tenir molta relació i el vaig presentar a les meves amistats i família. Treballàvem junts i sortíem de festa també plegats amb els meus amics, és a dir el vaig acollir amb els braços oberts. Va ser una època en la qual vam compartir estones de feina però també de lleure. Tant va ser així que, fins i tot, va establir relacions amistoses i una mica més amb una amiga i veïna meva, la Lola, que tenia un germà, el Gaietà, i amb el qual també fèiem colla. Plegats, amb altres joves, anàvem a passar les tardes de festa a La Lira, un local d’esbarjo d’aquella època on el jovent passava l’estona ballant però amb la supervisió d’uns inspector que controlaven la moral del lloc, és a dir, que entre els balladors hi hagués l’espai pertinent. Però no només hi havia només els vigilants dels locals, ja que les mares de les noies també les acompanyaven i no els trien l’ull de sobre.
El Ferran tenia els calés però no tenia gens d’espai per muntar un negoci propi a Barcelona ja que vivia en una pensió, però aleshores se’ns va acudir una gran idea: ell hi posava els calés i jo aportaria el petit espai de què disposava al menjador de casa.
No cal dir que encara no ens havíem disposat a treballar que la feina ja ens sobrava i això només comptant amb el veïnat que s’anava assabentant de la nostra existència camuflada i ens omplia de feina amb els seus adobs i petits encàrrecs. Tants i tants ens en portaven que l’èxit va ésser superior a l’esperat. I de sobte vaig passar de no tenir diners per matar el temps i divertir-me a tenir diners i no temps per divertir-me.
Això ens va servir per forjar-nos una més estreta amistat, a més, com que com ell estava sol a la gran ciutat, el poc temps que ens quedava per l’esplai també el compartíem i allà on jo hi tenia entrada en Ferran també m’hi acompanyava.
Si bé l’amistat personal va ser duradora, la nova societat de treball no es va aguantar gaire, ja que ell no tenia cap necessitat de treballar fora d’hores ja que provenia d’una família acabalada de joiers de Figueres. Jo treballava al bon taller d’en Jaume Monté per guanyar-me les garrofes i ell només per aprendre i conèixer l’ofici, ja que la joieria més important de Figueres era la Llobet, i ell es deia Ferran Llobet. Sempre tenia la butxaca plena, i jo buida. A en Ferran no li feia falta treballar fora d’hores, però a mi sí perquè no tenia ni un “duro”.
Quan al cap d’uns tres anys el vam visitar a Figueres jo m’esperava una calorosa rebuda per part seva, però aquesta rebuda la vaig percebre poc entusiasta, més aviat freda i distant. Aquell que anys enrere tant em necessitava i no se’m desenganxava perquè estava sol, ara jo li feia nosa. El seu estatus social i econòmic era molt superior al meu i potser es pensava que l‘anava a veure per demanar-li diners. Tant em va decebre que malgrat que pertanyíem al mateix petit ram de la joieria vaig procurar per sempre més no retrobar-nos de nou. I així va ésser, no un adéu per un instant sinó un adéu per sempre.
Arribats a Tamariu ens acomodàrem a la fonda-bar Can Patxei, on ens quedàrem uns dies fins que el transportista ens va portar les maletes.
Durant els dies d’espera ens ho passàrem molt bé ja que sempre estàvem acompanyats dels pescadors als quals fins i tot ajudàrem en la recollida de les arts, una feina que ens la compensaven com a tothom que hi ajudava. El premi constava d’un, dos o tres peixos, tot depenent de la quantitat pescada i de la gent que ajudava a recollir-la ja que tota la distribució de la pesca estava ja programada: una part per als pescadors, una altra per al propietari de la barca i la resta que quedava per a la gent que ajudava a arreplegar les xarxes. Per aquesta peonada es repartia la pesca que quedava a parts iguals i, com és natural, la nostra minsa part anava a parar a la cuina de la fonda perquè ens la preparessin per sopar. Allà ens menjàvem aquells peixos acompanyats dels pescadors mentre formàvem part del cremat i gaudíem de les esplèndides havaneres. Quan a mitja nit s’acabava la vetllada i ells marxaven mar endins nosaltres també ens retiràvem a l’habitació.
El dormitori no era gaire espaiós, més aviat petit. A més ens en va tocar un sota teulada, arran de mar, molt romàntic, però hi feia una calor irresistible, tanta que per dormir-hi haguérem de treure el matalàs fora, al balconet. I així, mirant les estrelles, sentint la remor del mar i acompanyats de la fresqueta aconseguíem per fi aclucar els ulls.
Tant fou així que tot just arribaren els nostres equipatges els col·locàrem en una barca motora per fugir d’allí i acampar en Aigua Xelida. Deixàvem enrere les agradables recollides de les arts, els cremats i les meravelloses havaneres nocturnes amb els amics pescadors, dels quals ja érem més que amics perquè també érem companys de treball.
Aigua Xelida és una caleta petita una mica més al nord de Tamariu que fou per a nosaltres en aquell temps un racó encisador, solitari i diminut on es gaudia d’una fonteta natural d’aigua dolça ben fresqueta. Hi havia una solitària caseta de pescador sobre un dels diversos terraplens de la menuda cala.
La caseta disposava d’una sola peça i s’anomenava “Xalet Xalat” on habitava en solitari un dels pescadors assidus a la cremada nocturna diària de Can Patxei, el que anomenaven o s’anomenava “En Botes”.
“En Botes” no sé per què fou un home solitari senzill i afable. Hi vivia sol, dormia de dia, perquè a les nits cantava, s’emborratxava i amb una turca com un cossac sortia a pescar fins a la matinada. Retornava a la platja amb la pesca, esmorzava i se n’anava a dormir, això ho feia un dia sí...i el següent també. L’anomenaven “En Botes” i així era conegut per quasi tot el Baix Empordà tot i que no he sabut mai per què l’anomenaven així ni el perquè de la seva solitària vivència.
Al cap d’uns quants anys fou quan vàrem saber que una nit sortint de Can Patxei en solitari, com sempre, en pujar a la barca va ensopegar, se suposa, i va anar a parar de cap en un cantell de la borda, quedà estabornit i allí i amb tant sols dos pams d’aigua aquell home que segurament havia lluitat contra forts temporals de mar al llarg de la seva vida, va acabar morint ofegat en només aquells dos pams d’aigua. Fins a la matinada no se’l varen trobar, estirat sobre la sorra amb el cap enfonsat tot just allà on arribava el vaivé de les tranquil•les aigües de la Costa Brava ja que fins que no el trobaren tothom ignorava el que li havia succeït.
Retornant al nostre viatge de noces i a l’esmentava caleta, a sobre de la fonteta i en el petit replà que hi havia fou on plantàrem la tenda de campanya que quedava elevada sobre el nivell del mar només uns quatre o cinc metres.
De la fonteta, a trenc d’aigua, sols ens quedaven trenta passes sobre la sorra per remullar-nos mentre un bon sol i l’ombra que ens regalava el formós pi pinyoner que teníem al costat dret de la tenda de campanya acabava transformant aquell racó de la Costa Brava en un verdader paradís.
Durant les tres setmanes llargues que durà la nostra troballa, des de mar endins totes les nits els nostres amics pescadors ens saludaven amb les llums de pesca. Fins i tot des de la llunyania de l’horitzó i especialment els que, de tant en tant, s’atansaven per proveir-nos d’aliments o per passejar-nos per les magnífiques cales i grutes de l’entorn, ens portaven sobre el lloc adient perquè amb la canya i l’esquer pesquéssim un parell o tres de peixets per dinar o sopar.
També aquella soledat absoluta ens permetia banyar-nos tal com vàrem néixer dintre d’aquelles aigües transparentes del mar Mediterrani, malgrat que allò no era un mar, sinó un llac d’aigua salada.
Una de les vegades férem un encàrrec especial al més habitual proveïdor que teníem, i que s’anomenava Artur. L’Artur era el més jove de tots els pescadors de la zona i era amb qui hi teníem més confiança; també era el que estava menys ocupat i per tant podia estar més per nosaltres. Un dia se’ns va ocórrer demanar-li que ens portés un conill i un pollastre vius amb la intenció de matar-los per menjar-nos-els. Quan tinguérem els animals al nostre abast els lligàrem amb cordes a un arbre, el pollastre per la pota i el conill pel coll.
L’endemà el conill havia rosegat la corda i s’havia fet fonedís, però... com que era de gàbia el recuperàrem aviat ja que ara tant sols a uns quants metres d’on l’havíem fermat, tranquil·lament menjant l’herba fresca del bosc.
Per evitar noves fugues no se’ns va acudir res més que lligar-los tots dos en el mateix arbre i ben a prop de la tenda, així els tindríem constantment a l’abast i ben controlats.
Tan controlats els teníem que, mentre nosaltres menjàvem, els donàvem quelcom adient que els hi fes goig, a un per picar i l’altre per rosegar i tan amics ens hi vàrem fer que no trobàvem el moment ni el dia per cruspir-nos-els. Tant fou així que tampoc trobàvem la manera d’emportar-nos-els cap a casa. Però heus aquí que un matí els nostres amics s’havien escapat tots dos i malgrat l’enyorança de la companyia que ens feien no els buscàrem gaire ja que ells escolliren la llibertat que volien i nosaltres ens lliuràrem de matar-los.
I com que tot el que comença s’acaba, a nosaltres també ens va arribar el dia de sortir de la “lluna de mel” per tocar de peus a terra i reprendre el retorn a la vida normal del nostre planeta i suposo que no em cal esmentar el què del perquè en teníem tantes poques ganes de trepitjar de nou terra ferma.
Per tant, poc a poc desmuntàrem la paradeta, repassàrem l’entorn per no deixar cap rastre de la nostra petjada i ja amb els estris embarcats de nou a la motora de l’amic Artur navegàrem deixant enrere el primer assaig de la nostra conjunta vida en comú tot fent un adéu a la nostra cala estimada.
A Tamariu i a Can Patxei, com és natural, reempaquetàrem tot l’equipatge perquè el transportista ens el retornés d’allà on l’havia portat. Després d’un bon àpat i del consegüent afable comiat un taxis ens arrencà d’aquell paradís que per nosaltres no ha estat oblidat ni ho serà mai.
Just arribar a Palafrugell un òmnibus de la SARFA ens portà a Caldes de Malavella, on el tren ens retornà a Barcelona, en la que fou l’última etapa del nostre viatge de noces que després d’un mes ja s’havia acabat.
I és que les coses bones sempre s’acaben i això que el viatge l’havíem assaborit lentament perquè ens durés més.
Després de viure a la gloria sense preocupar-nos a pensar que després d’un dia en vindria un altre i després d’aquest mes també n’hi hauria un altre i tots diferents i així successivament. Però com que retornàvem tan eufòrics sentíem interiorment que el món era petit per nosaltres i que tots els nostres fabulosos i somiats projectes ja ens esperaven.
Estaven ben segurs que al Brasil hi faríem fàcilment fortuna i si era poca l’empenta que portàvem sols ens va faltar que la parella d’agents que controlava el tren de tornada fossin els mateixos que els de l’anada. És clar que en aquella època hi havia molts pocs trens i els personal que els vigilava era sempre el mateix. Ens conegueren i tot somrient ens tractaren com a persones grans i no com a possibles adolescents escapolits.
També fórem molt ben rebuts per tota la nostra estimada parentela, la Tonyi per la meva i jo per la d’ella. Ens sentírem molt benvinguts!

Comentaris

  • Molt bonic[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 21-06-2016 | Valoració: 10

    Et llegiré m' ha agradat

  • Una bona descripció[Ofensiu]
    Montse Andrés | 21-06-2016 | Valoració: 10

    Per a qui vulgui gaudir d'un retrat de la Costa Brava dels anys 50. Molt agradable de llegir, val la pena.

  • Josep Pla[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 21-06-2016 | Valoració: 10

    Et felicito per aquest relat tan descriptiu, tan relaxant, tan bon retrat d'una època. Quina sort poder gaudir d'aquella Costa Brava! M'has fet pensar tant amb en Josep Pla i els seus llibres palafrugellencs! La lectura dels teus relats és un gran plaer. Felicitats! Una forta abraçada.

    Aleix

Valoració mitja: 10