Carta de comiat.

Un relat de: escriureambelcor

Estic amb el cap recolzat en fred i entelat vidre de la meva finestra. En aquest dia gris, a la meva ment retornaven aquells records exiliats per la força en oblit.
Em recordo de tu. No és que tu fossis una espina per mi, sinó que em fa mal que em no em diguessis adéu abans de marxar. Quan vaig arribar a l'estació ja havies pujat al tren. Vaig veure com treies el cap per la finestra i em deies unes paraules, però jo era massa lluny per poder sentir el que em deies. Per què tot ha d'acabar sempre així? És que a cas has fugit de mi.
Recordo el que em vas dir un dia: "Sempre, allà on vagis, quan no sigui al teu costat recorda't de mi. I jo serè feliç allà on em dugui aquest tren, sabent que pensaràs en mi." Penso sovint en tu. En tots aquells dies, en tots aquells anys que vam passar junts.
Fa temps que no vaig allà on ets. No ho sé, no sé perquè. Tan sols sé que prefereixo quedar-me aquí, recolzat al vidre. Passant fred. Sabent que allà on ets estaràs millor que al meu costat. Ara ja no et puc fer mal.
Un somriure se m'escapa pels llavis. Mai t'he volgut fer mal, però tot i així ho he fet. Moltes vegades. Sense adonar-me'n. Sense saber que tu posaves el cor fort però que tu ploraves, cridaves per dintre.
Diuen que no saps el que tens fins que ho perds. Crec que és així. No és que no t'hagi apreciat. És que senzillament no vaig passar tot el temps que hauria d'haver passat amb tu.
No ho sé, de cop ara m'han abordat sensacions que feia temps que no em venien. Deu ser que ara fa dos anys que vas marxar. Podràs pensar que he trigat massa. Podria ser. Ara ja no ho sé. Diuen que més val tard que mai. Tu creus el mateix? Tant de bo! Aquesta carta no és un adéu, es senzillament la meva manera de dir-te "fins aviat". Quan em toqui a mi pujar al tren. Però espero que sí, que hi siguin els demés a l'hora de dir-nos adéu. No vull acabar amb tothom com ho he fet amb tu.
I seràs a l'andana quan arribi el meu tren?

Ja ens veurem.

T'estimo.

Escriure_amb_el_cor.

Comentaris

  • Separació, records i enyor[Ofensiu]
    Unaquimera | 03-02-2008

    Em sembla que en el teu relat destaquen dos temes enormes: la memòria i la pèrdua.
    La memòria és realment un pou de sorpreses, ple de records arxivats sense ordre ni prioritats, reflexes de tons diferents i matèria en suspensió.
    La pèrdua majorment produeix enyor, sensació de buit en aquell racó nostre que abans ocupava una persona, ja sigui a nivell físic o emocional; aquest sentiment ens pot marcar profundament.

    Tu repeteixes una frase clàssica en la que creus: "No saps el que tens fins que ho perds"
    Jo t'apunto una d'un poeta que m'encanta:"Si tu m'oblides, quedaré mort sense que ningú ho sàpiga".
    I t'ofereixo un poema sobre aquests dos temes inabastables amb paraules: Jau!. Només has de clicar damunt les lletres blaves per anar-hi; si ho fas, espero que l'entenguis... em sembla que ho comprendràs perfectament!

    T'envio una abraçada amb bitllet de tren,
    Unaquimera

  • rasablanca10 | 21-01-2008

    Molt bon relat.
    Em recorda a com m´he sentit jo milers de vegades...
    Supos que quan el cap comença a recordar, el cor torna a bategar amb la força d´uns sentiments ja passats, pero no oblidats.

    Enhorabona

  • jOaneTa | 20-01-2008 | Valoració: 9

    M'ha agradat tot manco el desenllaç.
    Em recordava la història que he estat vivint amb la meva exparella. Ell també se n'ha anat enfora de mi. M'he adonat del mal que puc haver-li fet i de que l'he perdut però per molt que jo també parteixi d'aquí un temps, espero no trobar-me'l de nou perquè si ho fes hauria d'assimilar que no l'he oblidat.