Provocacions (i 6)

Un relat de: filladelvent

- Quan de temps fa que ho portem? No em diguis que va ser dissabte passat, que no t'esperaves això de mi! No em vinguis ara amb aquestes beneiteries, amb mi no cal que facis servir aquestes tàctiques teves que tant et funcionen amb la Carlota...
- Torna-hi! ja ho sé que no és només dissabte passat... precisament. Precisament perquè tu ja portes massa temps venint-me darrere i jo me n'hauria d'haver adonat de fa molt que tu només em portaries...
- Que jo et portaria què? Que et portaria a mala fi, potser?! -irònica-. Va, no siguis tant ingenu, Oriol! Amb què em surts ara? La veritat, no sé ni per què t'escolto... -amb més tendresa, parlant més fluix- mira, no sé per què..., suposo que sóc massa bona persona amb tu; però mira... faré veure que aquesta discussió mai ha existit. Demà ja em trucaràs per demanar-me perdó, eh?

La Lucía va sospirar resignada, va anar a agafar la bossa per marxar de casa l'Oriol, on havia anat com tants d'altres divendres convidada per ell; però aquesta vegada, quan l'havia trucat, li havia demanat de parlar amb ella amb alguna cosa estranya a la veu, algun misteri amagat.
L'Oriol parlà fluix i lent quan digué:
- Lucía, demà no et trucaré.

Ella, que marxava, es girà en sec i el mirà seriosa. S'estigué mirant-lo en silenci una bona estona, fins que parlà, primer amb delicadesa, compadint-lo, després cada cop més enrabiada.
- Sabia que aquella no pararia fins haver-me allunyat de tu. I tu també ho sabies des de sempre, que la Carlota no em podia ni veure. Què ha passat, t'ha fet xantatge, t'ha dit "o ella o jo"? O potser no, pitjor, encara deus haver sigut tu que t'has anat a confessar penedit dels teus actes... però li deus haver dit el que has volgut! És clar, segur que li has dit que tota la culpa la té la Lucía, eh? L'escorpí, la puta de la Lucía! Ella ha sigut la que t'ha temptat! Oi? Va anar així, oi? Digues, va anar així?!
- Calma't Lucía! Tranquil·leta, i seu aquí.
Seuen tots dos sobre el llit. Ella no pot reprimir la seva ràbia.
- És que ets imbècil, Oriol, imbècil! Aquesta noia t'ha manipulat fins que t'ha fet tot seu! I sembla que no ho vulguis veure!
- Calla, òstia! No va passar res d'això, Lucía! El que va passar va ser que a la mala bèstia de la Sara no se li va acudir altra cosa que anar plorant a la Carlota, dient-li que no podria viure amb aquell pes dins seu, amb aquell pecat que havia comès, la molt falsa! Ja ho sabia que aquella no hi fotia res, allà, però tu fotent-li mà, i au! ...osti, però per què collons ets tant porca, Lucía! És que no en tenies prou de jugar amb mi, sabent que tenia xicota! Ni fins amb els teus caminets al local de carretera, no en tenies prou!

La Lucía se sent derrotada; l'Oriol ja ha tret tot el pap. Cada un dels dos condemnats per la gelosia que senten dels amants dels altres... i condemnats a no saber ser amants entre ells.
Enfonsada, veient el que significarà tot això, la Lucía finalment es treu la seva cuirassa de femme fatale, sense altre remei.
- Oriol... quina merda! Òstia, i jo què sabia que aquella tia era tant porca... merda!
- ...
- Merda Oriol! És que jo no et vull perdre, coi! Com t'ho puc dir? Què he de fer?! A mi m'és ben igual, si ens hem d'amagar de la Carlota! Ja portem molt temps fent-ho, per molt que sempre m'ho hagis volgut amagar! Ja ho sé que la nena no et permetria estar amb un coi de dona com jo! ...però, Oriol! Jo sé que tu tampoc em vols perdre!
- ...
- Diga'm alguna cosa, osti!
- Lucía, tornarem a començar de nou i tornarà a passar el mateix! Tu i jo no sabem ser amics, no hem sabut ser-ho mai! I el pitjor és que potser mai hem volgut aprendre a ser-ho...
- ...
- Donem-m'ho per acabat. Serà el millor.

Assentats al llit, es deixaren de mirar després d'haver parlat així l'Oriol.

La Lucía tenia la mà sobre la seva cuixa, i nerviosa s'acariciava poc a poc, recordant vespres de tocaments mai acabats. No, mai havien acabat res, ells dos, mai en cap de totes les seves nits s'havia acabat allò començat. I ara, en aquell llit suau on tants cops s'hi havien ajagut i tants cops s'hi havien quedat nus... o seminus, vaja, perquè el final mai arribava, mai aconseguien reunir tots els requisits per oblidar-se del que passava fora d'aquella habitació, desenfocar prou les mirades com per saber-se només home, dona i desig.

L'Oriol no podia deixar de mirar aquella mà font de tantes provocacions no realitzades, aquells dits que tants cops l'havien acariciat, li havien donat plaer... fins que els comparava amb els de la Carlota. La Carlota... tant se l'estimava? Mai la Lucía li havia demanat que la deixés per ella, mai la Lucía li havia demostrat que podria donar-li la seguretat que la seva xicota li donava. La Lucía només sabia donar sexe, només sabria lliurar-se en cos i en ànima, no se sentiria mai segur, mai a recer amb una dona que sols li oferís passió. Però amb tot, la Lucía no li havia demanat mai, que deixés la Carlota per ella; no la deixaria, si ella abans no li feia saber que no es quedaria sol.

- Oriol...
- Sí?
- La Carlota...
- Digues.
- Te l'estimes molt, oi?
- Va, no temis. Diguem-m'ho, Lucía.

La Lucía se'l va mirar. Amb tendresa, va sentenciar així el seu futur.

- Oriol, te l'estimes molt, a la Carlota, i no m'agradaria que es perdés aquesta relació que tant bé us va. Sí, tens raó: tu i jo no sabem ser amics ni volem ser-ho. Fins ara ens ha estat bé aquesta situació: tu sentint-te important, potser, sentint-te encara un solter en tota regla, fent-te creure que no necessites la teva xicota i que tens una vida d'allò més satisfactòria; jo sentint-me protagonista d'alguna història, d'algú, creient que movia els fils d'uns titelles, que et manejava i et portava per allà on volia. Hem sabut enganyar molt bé les nostres consciències, però la realitat és la que és: tu i jo ens sentíem atrets, ens agradàvem, mai ens vam atrevir a fer el gran pas, i hem anat allargant aquesta situació perquè a tu ja t'anava bé de tenir una mena d'amant secreta i a mi ja m'estava bé d'omplir la meva avorrida vida d'alguna aparent aventura. Té cap sentit això d'ara? No, Oriol. El nostre problema és no haver fet el que havíem de fer quan havia sigut hora; després no hem sabut fer-ho més. Vam tenir la nostra oportunitat per ser amants, ens atrèiem, i les coses s'han de tancar quan toca, no es poden deixar pel dia de demà, perquè si no passa el que ens ha passat a nosaltres. Que ja no sabríem fer-nos l'amor, Oriol! I no sabríem estimar-nos, després de tot.
- ...
- Oriol, oi que si? Oi que tinc raó?


L'Oriol, com altres vegades feia, no va respondre.

Comentaris

  • Doncs si,[Ofensiu]
    Màndalf | 22-11-2005 | Valoració: 10

    Has sabut mantenir l'interès fins al final i li has donat la volta al relat, a la situació inicial. S'ha tancat el cercle. M'ha agradat el final de la història; l'has fet molt creïble, amb el teu estil detallista que et permet definir molt bé els personatges.
    FELICITATS!!!
    Per partida doble. Pel relat i pel teu aniversari. Que puguis delectar-nos molt de temps amb relats com aquest.

  • Globalment[Ofensiu]
    foster | 22-11-2005

    és un relat interessant pel que té de sincer amb ell mateix, de coneixement de les línies d'actuació -potser tòpiques però certes- que es produeixen en les relacions "conflictives" d'aquest tipus on, per la presència inevitable d'un tercer o per les circumstàncies pròpies de la vida i els diferents destins i opcions, no compta només l'atracció, el desig, i la necessitat de satisfer-los.
    Crec que planteges bé, amb acció, el contrast, el dilema entre raó i instint, consciència (mala consciència) i interès per viure al màxim...

    sí, aquestes aventures poden ser molt intenses i apassionades, però quan hi entra l'anàlisi i la valoració, quan la relació inevitablement evoluciona amb el dia dia, és quan comencen els problemes.

    Felicitats altre cop filladelvent!!

    foster