L'amant passatger (I)

Reconec que en unes altres circumstàncies no m'hi hagués atrevit, però he decidit deixar momentàniament la vergonya de banda i m'he llançat a la piscina.

Deu ser que en aquella conversa casual a l'aeroport, mentre esperava que sortís la maleta de la cinta de recollida d’equipatges, vaig trobar en l’algú que no coneixia el que feia mesos que anhelava: paraules amables i interès per acompanyar-me, més enllà de la formalitat.

Hi va haver un intercanvi de telèfons i una cervesa la mateixa nit, però aquesta tarda sec al sofà del seu apartament, petit, però acollidor, minimalista i decorat amb gust, del centre d'aquesta capital europea on he decidit venir en solitari per desconnectar uns dies.

Em parla en un idioma que no m'és desconegut i més o menys puc seguir-hi una conversa, però és evident que no és la nostra llengua mare. No té els teus ulls blaus i segur que no sap tantes coses, però té unes mans robustes i ben cuidades i m'acaricia com tantes vegades he volgut que ho fessis.

Tanco els ulls i em deixo fer, m'imagino que ets tu i així apaivago el sentiment de culpa, que fiar-se de desconeguts sempre m’han dit que no s’ha de fer. Jugo a estimar-lo només avui, i quan agafi el vol de tornada tot quedarà en una simple vivència més.