Està molt ben trobat el relat. Suposo que tots som una mica racistes, encara que afirmem que no! M'ha fet reflexionar. Realment tens molta raó, tenim prejudicis i despreci inconscient, potser, cap a la pobresa i el diferent que en ocasions ens sembla massa poc per a nosaltres. Però molts coincidim: Racista? Jo? Mai!

Que bonic aquest comiat, i que serè! Sovint la vida ens aparta dels que estimem però sabem que sempre els tenim allà, o aquí i que hi són per tot. Això no canvia.

M'ha fet feliç aquest relat. Tan de bo cada granet de sorra sabés que és meravellós! Perquè ho és. Com dius, fa el món.

Em vaig oblidar de valorar-te... Un 10!!!

És molt original aquest relat. La llengua es va modificant i sembla que el narrador no se n'adoni... I es preocupi perquè en un futur no passi una cosa que ja està passant quan ell escriu...

Si fos avui seria un dia feliç. Però l'endemà ja hauria passat l'instant i ja no es podria pensar si fos avui...

És cert que a vegades fem mal sense adonar-nos-en. I això no vol dir que fem menys mal. S'ha de vigilar molt. Anar amb peus de plom. I tot i així, a vegades vas pel mercat, dones un cop de colze a la dona del costat i a l'innstant un cotxet t'atropella per darrere. I sense mala fe!

M'ha encantat aquest relat. Aquests tants relats en un. Tantes idees recollides. I quin final! Ets un geni!

Està molt bé aquest relat... Està bé l'intent de desmostrar que els mestres o educadors estem estressats. Però en realitat les vacances ho compensen una mica, eh?? Jeje

Je, je! Que cert que és!! Molt ben trobat i molt ben expressat :)

A viure! Amb ella o sense. Però a viure tu. Que bé que hagis escrit més, jan des val!!

Quina il.lusió m'ha fet tornar a llegir un relat teu, Jan des Val! Guspires de felicitat he sentit jo també :) I és cert, sovint amb unes guspires n'hi ha prou per tornar a respirar una mica i agafar il.lusió. Felicitats pel relat!

Cada vegada ens acostumem més a la violència, i ja, gairebé no ens immutem quan moren persones que no coneixem."Mira! Quants morts..." I, au, a menjar l'amanida de pollastre. És cruel el món. I com diu el protgonista de la història, tots ho som... I també és cert que a les classes d'anglès et dents fora de lloc. Perquè??

Veig que les persones seguixen igual... El fill trobant el pare pesat i el pare trobant el fill un gandul... Però en uns països sense violència. I per fi... PAÏSOS!!

Horroritza. Horroritza pensar estar en aquella selva. Però gairebé igual que horroritza pensar que hi ha conills al bosc corrent perquè les escopetes i els trets no els enxampin, ni a ells ni als seus semblants...