Pell d'oliva: tercera i última part

"He mirat les escales que conduïen als serveis. Ella no hi era"

Em feia mal la panxa i no tenia valor d'entrar al local. Finalmet però ho he fet. M'ha fet un salt el cor. He vist la noia de la platja prenent un red bull tot albirant què veia. No hi he anat. No he pogut. M'he col.locat en una altra barra. Estava tan preciosa! Com just fa una setmana, quan la vaig veure pujant les escales que conduïen als serveis. Poc a poc l'he vist venir. M'ha pessigat el cul i m'ha fet dos petons. Ha desaparegut i ha tornat a aparèixer. Màgica, com sempre. M'ha dit que espantava, que potser les coses s'havien d'agafar amb calma. La seva mirada em temptava, però he simulat que no i he arrancat a ballar. "-M'en vaig"- m'ha dit de sobte. I jo m'he quedat quieta, dient un "molt bé" que encara no sé ben bé d'on ha sortit. I se n'ha anat. i no li he dit res. Perquè no he pogut. I m'he maleït per no haver tingut valor de parlar amb la meva noia de la platja, la de la pell d'oliva. I com fletxes que quelcom em dispara al cor, em vénen al cap aquelles espelmes que just fa una setmana es van convertir en una. I l'hem bufat entre totes dues, i s'ha apagat.

I em pregunto perquè som d'aquesta raça les persones. Em pregunto perquè quan alguna cosa ens importa de veritat no parem fins a perdre-la, fins a destruïr-la, fins a desintegrar-la. Em pregunto perquè no la sabem regar en la seva mesura justa. No, nosaltres l'ofeguem, com jo a la noia de la platja, o la deixem podrir, com la noia de la platja a mi.
Ens mirem amb recel per l'excés d'aigua o la manca d'aquesta. I els ulls s'ennuvolen, la mirada s'omple d'odi. Les espelmes ens cremen. I ja mai més podem tornar a gaudir de la calma d'aquells cors de pell d'oliva, d'aquella confiança, inexplicable, amb la que vam comptar el primer dia. Ja mai més podem mirar-nos amb l'expressió radiant d'aquella nit. Perquè si ens desitjem ho fem en silenci. Perquè a part de destruïr el que estimem amb cor i ànima, les persones tenim la gran capacitat de ser orgulloses. Però fins a quin punt podem arribar? Fins al punt de patir en silenci per por que ens fagin mal? Fins al punt de no atrevir-nos a acaronar la llum de la punta de la felicitat? Les persones callem, hivernem. I perquè no hauríem de fer-ho? A ningú li agrada patir, oi?


I m'he posat a plorar, com ploro ara, en veure la noia, igual que el primer dia, encisadora, increïble, impenetrable, desapareixent per les escales que conduïen als serveis.