Pell doliva: segona part

Un relat de: venuseva

Son. Gairebé no hem dormit. Dos llits. Ell i ella. Tu i jo. Fum i son que ens envaïen. No hi feia res. Parlaven. Parlaves. Jo estava en un altre lloc. Una altra realitat. realitat passada. Dos dies abans. On tu no apareixies. Però obria els ulls i eres allà. Llit dominat per la claror i la teva mirada. Pels teus petons. Per les teves carícies. Jo em delia per aquell piset a la platja. Per les seves mans. Per aquelles espelmes que es van convertit en una. Eres bonica. Però jo em sentia lluny. Molt lluny amb la noia de la platja. Em preguntava perquè. I tu m'explicaves amb devoció aquell llibre, aquelles històries de quan eres petita. No ho entenia. La teva mirada; clara. El teu somriure; deliciós. Les teves mans; suaus. Em vaig adormir. El teu braç em rodejava. Però uns instants abans d'adormir-me vaig veure una última imatge. Clara. Nítida. La Mar, la noia de la platja fent l'ullet, mirant-me seducatora amb un pal de billar a les mans. I vaig saber que, inevitablement, que aquell calfred m'havia apunyalat el cor. I que potser sí, potser m'havia enamorat.

Comentaris

  • Oliva lluny, però ben endins[Ofensiu]
    Jan des Val | 29-10-2006 | Valoració: 10

    Aquesta part és, per a mi, la més poètica. Els sentits deixen pas als sentiments. Allò tangible s'esvaeix per fer aparèixer allò intangible i tanmateix ben present.