27 de desembre de 2024

No va estat malament, el discurs d'enguany: "És un motiu de profunda satisfacció adreçar-me a vosaltres, compatriotes que no súbdits, per desitjar-vos un molt bon Nadal. La meva família, l'Inyaqui i els meus set fills, estem tots reunits..." Una bona reina la Cristina. Cristina I de Borbó. Qui ho havia de dir fa tan sols vint anys!

- Va, Joan. Para de somiar despert i despatxa la Sra. Tomàs, que fa una hora que s'espera!
- Que s'esperi, collons! No estic pas sense fer res, jo!
- Va, Joan, no em facis emprenyar i despatxa la senyora.
- Bones festes, Sra. Tomàs. Que voldrà allò de sempre?
- Bones festes, Joan. Tu sempre tan amable. I no com en Blai que sempre sembla que està empipat!
- Té moltes preocupacions ell, ja ho sap, Senyora Tomàs.
- Preocupacions, preocupacions, ja prou que les hi trauria jo si no fos perquè és tan esquerp!

Catalunya independent! Fa goig de pensar-ho. I aquest jovent que no ho valoren. Clar. Ells han nascut amb el nostre país lliure. Explica a la canalla que ara és el PPC, Partit Popular Català, qui s'oposa a pactar amb Espanya uns acords de lliure associació! I això que encara té dirigents que ja eren al partit quan aquest s'oposava al tímid estatut del 2005. Diuen no sé què de sobirania i que per alguna cosa som a la UE, Unió Europea. És cert que el paper que va jugar llavors el veterà Joan Carles va ser decisiu: va evitar un segur bany de sang. Catalunya independent, però amb la Cristina de reina. I mai no hi ha hagut millors relacions amb Espanya! Ara som com una família unida, però que cadascú viu a casa seva. Ens estalviem així d'haver de suportar els abusos d'uns i altres, les manies... Per contra, ens respectem i estimem. I ara sí que som solidaris de veritat. Però no a la força! Pot ser millor? Qui parlava fa vint anys que Catalunya no podia anar sola pel món, que era un món d'interdependències, que no hi havia lloc per a nous països independents i bla, bla, bla? Som independents, sí, però no estem aïllats, ni molt menys. Com qualsevol altre estat del món. O és que Polònia està aïllada? O Rússia, o Xile, o...Va ser bo quan Andorra va demanar de fusionar el seu estat amb el nostre! El referèndum va tenir uns resultats impactants: un 81 per cent que sí a Andorra, un 93 per cent que sí a la resta de Catalunya. Llàstima que França no hagi estat tan democràtica i s'entesti a conservar les comarques de la Catalunya Nord! Qui sap què ens portarà el futur!

- Escolta, Joan, estic fins els pebrots de la teva actitud. O fas la feina amb ganes o ja pots plegar!
- Em dones festa? De veritat?
- Festa? No en vas tenir prou amb Nadal i Sant Esteve? Estic fart, Joan. Si dic que pots plegar és perquè ja et pots donar per acomiadat!
- Va, pare, on és el teu esperit nadalenc?
- Ni esperit nadalenc ni hòsties! A treballar et dic!

Potser sí que el que necessita el pare és un dona! Em sembla que la senyora Tomàs, també vídua, seria una voluntària de primera. Però des que va morir la mare, el pare no ha volgut saber res de cap altra dona. Fa tres mesos ja va fer catorze anys de la seva mort! Mira que me l'estimava la mare. Veient-nos, ningú no ho hauria dit, però. Ens vèiem poc i quan ens vèiem discutíem per no res. Bé, discutir, discutir, no: es pot dir ben bé que ens barallàvem. Érem massa semblants la mare i jo. En canvi, amb el pare era diferent. S'estimaven i ho demostraven a cada moment. El pare, que més aviat passa per sorrut, amb ella era la persona més dolça del món. I ella amb ell, era encisadorament detallista. Ja va ser casualitat que el mateix setembre que va morir la mare s'hagués proclamat la independència de Catalunya. L'Onze de Setembre de 2010! La mare va ser a temps de veure-ho. Estava morta de por. Havia viscut la guerra i deia que això no podia portar res més que una altra guerra. Jo li deia que no, que molts països s'independitzen sense guerres, que cada any n'hi ha més d'estats al món, que independitzar-se no vol dir res dolent, que no ens independitzàvem per odi -que no en sentíem- sinó per amor, per amor al nostre país. Ara ja no se'ns poden burlar com cada any feien per l'Onze de Setembre: "una gent que celebra les derrotes". Que babaus que eren els que deien això! Bé, babaus, babaus potser no. En realitat, malintencionats. Una altra manera de ridiculitzar el nostre país! Tothom qui volia sabia que no celebràvem la derrota del 1714 sinó que l'Onze de Setembre era un homenatge a tots aquells qui estimaven la seva nació i varen lluitar fins al final per seguir-la veient lliure. Jo, personalment, sempre havia estat orgullós d'aquella festa i en canvi trobava tristes les d'altres països, festes nacionals que celebren conquestes militars, expansions, colonitzacions, annexions o genocidis.

- ¡Sra. Rodríguez, cuánto tiempo sin verla! ¿Qué hace usted por aquí?
- Doncs, mira, Joan. He volgut tornar a venir a viure a Catalunya. En el fons, aquest és més el meu país que Andalusia. Però parlem en català, home de déu!
- No, no. Yo le hablé siempre en castellano y prefiero seguir haciéndolo. Esa es la verdadera libertad, sin imposiciones de ningún tipo. ¡Mira que sorpresa me ha dado! ¿Así, dónde vive ahora?
- A l'Hospitalet. Mira que ha canviat en pocs anys! Ara és una ciutat moderna, neta, humana. No pensis, Barcelona també m'agrada, però és massa gran. A més, ara, des que és capital, no ho sé, està despersonalitzada. Sembla un parc temàtic.
- Quite, quite. Ahora está mucho mejor todo aquí. Y Andalucia, ¿cómo está?
- Molt bé, molt bé. Maquíssima i cada vegada més rica. Me l'estimo molt, però, la veritat, allà quasi no hi tinc ningú i aquí hi tinc tot el meu món.

Que bé que ara puguem anar al cinema i veure pel·lícules en català amb tota normalitat sense haver d'anar a l'altra punta de la ciutat. I al quiosc hi ha diaris i revistes en català per triar i remenar. I televisions. És un país petit, és clar, i això obliga a protegir la nostra cultura. Però ara ningú no ho discuteix. Passa el mateix a Suècia, a Noruega, a Holanda... Va ser bo el novembre quan el PPC volia restringir l'entrada de premsa escrita en anglès i sancionar tot allò que no vingués exclusivament etiquetat en català i castellà. Són conservadors. Ara, per ells, no hi ha res millor que la nostra constitució. Que és intocable, vaja. Ja m'imagino els problemes que hi haurà quan s'hagi de retocar alguna vegada per adaptar-la als nous temps!

- Sr. Pérez, bon dia!
- Bon dia, Joan. Que no hi ha el teu pare?
- Ha sortit un momentet a fer el talladet de mig matí.
- Què, ja vas veure el partit de la selecció?
- I tant, magnífic! Es nota l'aportació dels jugadors andorrans. He, he, he... Per mi que guanyarem el torneig!
- Sí, sí. Aquest any, sí. Ja som a la final, contra els EUA. És curiós que encara no l'haguem guanyat mai aquest campionat. Per mi que fan venir seleccions massa potents. Haurien de convidar Suïssa, Aràbia Saudita, Bèlgica, Bulgària, el Paraguai... Però, no, sempre volen que el Torneig de Nadal de Catalunya sigui el millor del món amb seleccions com Brasil, Camerun, Alemanya, Argentina, Itàlia, Mèxic...
- Miri, també està bé fer venir aquests grans equips. Així, si mai aconseguim anar al Mundial ja estarem acostumats a jugar contra ells.
- Què vols que et digui? Ens acostumem a perdre, i això no és bo! Però bé, jo crec que per al Mundial del 2026 ens classificarem!
- Tant de bo. I que ens toqués contra Espanya a la final!
- A la final? Ha, ha, ha... Però si la selecció espanyola no passa mai dels quarts de final!
- Té raó, ha, ha, ha...!

Va estar bé això de donar l'autonomia a la Vall d'Aran. Ara té els mateixos drets que Andorra. Les dues úniques entitats autònomes de Catalunya. Jo no ho trobo bé perquè sempre m'havia semblat que Andorra és el mateix país que nosaltres, mentre que la Vall d'Aran té una cultura pròpia, ben diferent de la catalana. Penso què passaria si els aranesos es volguessin independitzar. Ja m'imagino els espeternecs del PPC. Però em temo que els socialistes, els convergents o ICV tampoc no ho facilitarien gaire. I Esquerra Republicana? No sé què hi diria, però, de fet, no tindria gaire importància. Ha esdevingut un partit purament testimonial. Qui ho havia de dir? Va tenir un paper importantíssim, fonamental, quan anàvem avançant cap a la independència. Però és clar, ja som independents i, a més, a ningú no se li acut en aquest moment de voler la república. Fa gràcia que es digui que els catalans no som monàrquics, però que som "cristinistes". De fet, mira que ho fa bé aquesta senyora! A més, tot i tenir tants fills, se'ls veu una família molt unida. Vaja, un model molt bonic per a tothom. He de trucar la Wafae. Li he dit que avui plegaria aviat, però al pas que anem, no podrem tancar fins passades les vuit. Haurem d'anar demà a comprar els Reis pel als nostres néts. En Saïd vol una bicicleta, en Roger, un RetroSpectator 4D i la Wafae petita no ho sé perquè encara no parla.

- Joan, si no vens ara mateix al taulell, ja et pots donar per acomiadat!
- Ja vinc, pare, cada vegada estàs més pesat! Des que va fer cent-dos anys que està inaguantable. A veure quan es jubila d'una vegada!