detallada amb una delicadesa genial Aleix. De nit les mans busquen el tacte d'altres. Noto el baf que s'escola entre el somriure que hi ha sobre la bufanda verda, i com el fred convida a abraçar-se, caminant vers els punts suspensius. Una meravella company. Gràcies per escriure'l i deixar-lo aquí.

primera persona. Innocent, infantil però tant rebossant d'imaginacio com en un diari, aquest univers que crea l'Alexander - potser sense ni adonar-se'n - és una mostra del que som capaços de fer de petits i que de gran moltes vegades perdem.
Els seus habitants que excaven túnels per banyar-se amb aigua calenta, els arbres plataners i maduixaires, l'element prestat de la cua de marsupilami i els núvols de suc de taronja... Les lletres i les frases et prenen colors, i el cercle íntim de l'Alexander és perfectament expressat i més endavant fins comparat amb els dibuixos dels seus companys que tenen la mateixa força amb diferents característiques imaginatives però amb preferències de cadascú. Afegeixes traces de la família i el detall - per a mi genial, doncs tinc germà petit i ho he vist -, d'en Pere que sempre vol fer com el germà gran. Un relat sucós, tendre i tranquil. Em fa sospirar per tornar a tenir vuit anys.

i molt ben portat fins al final de tot, fins l'esclat de la darrera paraula, fins la veritat.

Entre verd i vent, camp i vida i llibertat. Genial

que ha d'arribar encara, m'ha semblat llegir-hi. Com si imaginessis el futur. Com una declaració d'intencions en més d'un sentit, no tan sols és l'oda a la terra i a la llengua, sinó aquest "carpe diem" que es mescla entre la melangia, aquesta crida a aprofitar ara de fer tot allò que el dia demà potser només podrem imaginar-nos quan no siguem tan forts i vitals com quan som joves... vital i melancòlic alhora.
Per cert, moltes gràcies pel comentari Escandalós. M'ha fet molta il.lusió!

voladora primera persona amb paraules-imatge molt impactants i visibles. Amb molt poques línies contes tot aquest petit món que s'eixampla i pel que volem. Les frases, alhora, et van carregades de música i de petites raons del per què d'aquest gust per la boira. Dóna gust de llegir-lo. Preciós i molt viu allan: un regal. Una joia de món feta de boira. Gràcies.

Genial des de l'úter fins que veu la llum. Primer amb paraules càlides que embolcallen, que bressolen. M'hi has posat a dins! Llavors el moment natural d'eclosió, i el final: apoteòsic. Molt i molt bo, de debò! No puc dir res més: s'ha de llegir.

primera persona el d'aquest relat. Una personificació molt divertida i amena de llegir que marca perfectament les pautes de presentació, desenvolupament i desenllaç final amb un ritme àgil i natural amb frases principalment curtes que pinten més que no expliquen, la qual cosa és ideal per a la imaginació del lector i atrapar l'interès d'aquest esperant la resolució. Molt equilibrat i escrit amb rigorositat.
Només un apunt perapunyetes: Vols dir que "Exxxx" no et quedaria millor com a "Ecs"?
Te la torno, i gràcies per passar!

Un relat divertit. Una idea bona la d'aquest personatge privat i ben parides i divertides també les relacions i anàlisis que fas en clau personatge-història. Sí que és cert això del començament de la frase. Un director de cinema - que no recordo va dir que una bona història comença amb una explosió i d'aquí en amunt. I cert també això de començar en diàleg, doncs d'entrada amena moltíssim el relat i les descripcions d'entrada per situar, en canvi, carreguen una mica. Per anar bé a la quarta o cinquena frase ja cal tenir-lo enganxat, i relats llargs - jo en peco d'això -, sé que no tenen massa sortida.
Tot és anar practicant, i si un es pot divertir amb relats com aquest, la veritat, molt millor.
M'ha agradat molt!

de moments que ens van ser més favorables. Això m'ha semblat trobar en aquest relat i en en Joan, preparat a consciència aquesta nit per d'alguna forma - entenc jo - mantenir-se viu en un present que ja no li és tant favorable. M'agraden aquesta mena de personatges amb una "espurna" de bogeria, o potser que fan coses incomprensibles i secretes en el que no cal mostrar tota la informació perquè t'interessi saber més de la seva història. Que s'amaguen, quementeixen però no per fer cap mal sinó per d'alguna manera salvar-se ells mateixos d'alguna cosa difícilment explicable i compartible amb els demés... Unes quantes línies fermes i lligades per suggerir un passat i evocar molta història entre elles.

Personalment però hi he trobat que "mates" el relat massa ràpid amb el diàleg final. M'explico: Tot el relat és molt i molt descriptiu, molt detallat. Unes 5/6 parts és així de detallat i deliciós i, al final de tot, guardat tot l'equip ja entres "a matar" amb una frase de la Carmeta. I que no està malament, però que personalment jo hi hagués afegit tres o quatre frases d'aclimatació al nou ambient. No ho sé: o fins i tot canviant l'ordre de les agulles de mitja, la televisió i sofà que són "visibles" just abans de l'entrada de diàleg. Vaja, que em resulta un pèl brusc al final, però repeteixo que és una sensació totalmentn personal. El relat segueix essent magnífic.

I et torno l'abraçada per mil. Moltes gràcies per passar-te Aleix.

relat. A més de desgranar tota aquesta colla de truquets ecològics en un relat, hi trobo personalment aquest acte de valentia de la protagonista que resols al final. No crec que hi hagi acte més heroïc i esparançador que la de dur un fill al ventre essent de debò conscient de com està el món.

encert en el títol sí, i d'acord amb la teva argumentació.

no em passen a mi mai aquestes coses? Genial

té el que dius, però he llegit també el comentari d'Onofre i complementa molt bé el teu article amb un altre punt de vista i més detallets sucosos. Ara que guardant distàncies jo també personalment ho he vist com tu ho expresses darrerament, no igual, però si resulta com dic paradigmàtic que just uns anys després d'entrar a l'euro, per una raó o altra que escapa del meu enteniment a banda de la incompetència dels nostres dirigents com a principals culpables, els PIIGS - les nacions pobres d'abans - acaben accentuant les seves diferències amb les capdavanteres, tal i com passa amb ciutadans de a peu. Els pobres ho són més i els que ténen calés també n'acaben tenint més.

Cert és que Alemanya sempre ha estat vanguarda d'alguna manera tot i la comparació. Ara mateix ho són també segons un conegut amb qui parlo amb noves tecnologies aplicades a l'ecologisme. Cases eficients i essent dels països capdavanters que menys empren les nuclears fins al punt que probablement seran dels primers a no tenir-ne. Què s'hi cou a Alemanya que aquí som incapaços d'aplicar a la nostra manera? No ho sé, però si ara tinguèssim que fer una crida de guerra rotllo "la dictadura dels mercats i del capital", està clar quines nacions o quina nació tindria més números per rebre més acusacions, fundades o no això tan és ara per ara...

Per altra banda, i tornant ara al comentari d'Onofre i amb els exemples que ha exposat en favor d'aquesta nació d'avanguarda i líder europea - més faltaria -, només afegir que aquesta "pobresa" i sacrific que ells accepten o que tenen tant assumit - i amb la que estic completament d'acord - fa de més ben digerir quan un simple lloguer a Berlín no costa el que costa aquí a Barcelona. Un exemple tòpic i típic, però es que resulta quasi sempre impossible fer una comparació exacta d'argumentaris a favor d'uns i altres, també nacions, sense caure en petits errors d'aquesta mena. Detallets.

versos, curts i directes, fa molt mal de llegir-los. Síc, com cops amagats. Molt efectius.

Sempre personalment, al tercer - ja que s'entén que és l'home qui l'escriu -, no li posaria "fer l'amor". Un home així, crec jo, no fa mai l'amor.
- per cert, gràcies pel comentari -