Llocs

Un relat de: Urepel
Va arribar a la ciutat un matí gris i depressiu de finals de febrer. Va trobar un carreró estret on no s'havia de pagar per deixar el cotxe i allà mateix va clavar el fre de mà. Va treure's de la butxaca el telèfon mòbil i trucar. El paio aquell va donar-li la direcció exacta i se la va apuntar a la llibreta. Va baixar del cotxe i començar a preguntar.
Mitja hora més tard arribava a una plaça gran amb una mena de far al mig. Cafeteries, bars, una Sony Gallery i botigues de mòbils, immobiliàries i una ferreteria. A l'altra banda un edifici alt, façana de vidre i metalls cromats. El número de l'edifici era el vint-i-tres, el mateix que li havien dit. Va pitjar el número de pis corresponent i van dir-li que esperés, que de seguida baixava algú.
Va esperar, i aquest algú va baixar. Es van donar la mà, l'home es deia Carlos i era pràcticament calb, duia ulleres rodones i petites subjectades molt a la punta del nas. De vestir duia camisa espigada crua, i una americana, blau-marí, i anava sense corbata. Era baix, més baix que ella.
Van caminar tots dos deu o dotze minuts fins arribar a la porta del bloc. El carrer era ombrívol, enfonsat i humit, comunicat per escales a banda i banda. Hi havia un grupet de set nens discutint – com ho fan els nens - per una pilota de plàstic. Els nens eren marroquins, negres i blancs. El més alt de tots era el líder, es veia, doncs era segur d'ell mateix i dominava. Duia una pilota de plàstic blava per damunt dels caps dels altres. Un altre nen li reclamava, deia que era seva. El nen més alt va dir:
Vamos arriba!
I saltant de dos en dos els escalons va obrir la marxa mentre que els altres el seguien cuita-corrents.
A en Carlos li agradava el cinema. No havia parat ni un moment de parlar-li de cinema. Va dir-li que ja no feien pel·lícules com les d'abans, pel·lícules bones, d'aquestes de passar l'estona, saps, bon cinema. Cinema d'hòsties, “bon cinema”, sí: Van Damme, Steven Seagal i Brucel Lee eren els seus referents. Estava acabat. Deia que no calia sortir de casa per veure bon cinema, tot estava a Interent. En Carlos estava separat, feia uns anys ja. Tenia tres discs durs plens de bon cinema a casa i ella podia imaginar-se com eren els caps de setmana d'en Carlos. “En tinc més de cinc-centes”, va dir orgullós, traient pit a l'ascensor. “Vols que te'n deixi unes quantes?”
- No caldrà, gràcies – va dir ella.
- Segur? No em fa res, eh!
- A mi si. Una amiga meva va muntar un videoclub i es va arruïnar.
Carlos va callar, i les portes de l'ascensor es van obrir. Van sortir i passar dins l'apartament i l'home li va mostrar el bany: estava bé. Va mostrar-li el llit plegable: sí, se'ls coneixia aquells llits, molt pràctics. Va mostrar-li l'aire condicionat també, els armaris de la cuina, la cadira, la taula aquella de dos pams per dos pams arrambada a la paret i la nevera, el microones, el forn i una escombra i la única finestra... A ella li va agradar la finestra. Li va agradar força. Va treure el cap a través d'aquesta i va veure més món del que havia vist mai abans per altres finestres a les que hagués viscut. Hi havia més de cinquanta metres de carrer ample i llarg davant seu. Veia balcons, façanes, una mena de mercat o de plaça coberta amb les persianes metàl·liques tancades i els sis o set nens que ja havia vist jugant a pilota. Hi havia uns quants cartells de “en venda”, “es lloga” i dels que preguen: “es ven o es lloga”. Hi havia també una botiga de roba d'anar per casa amb un cartell que resava “es traspassa per jubilació”, i també, a un costat, un bar amb taules i cadires vermelles de plàstic a defora. Va pensar que aquell bar hi acabaria anant tard o d'hora.
- Què et sembla? - va dir en Carlos, referint-se a l'apartament.
- Està bé – va dir -. I la tele on és?
- Oh es que...
En Carlos li va contar un drama de la hòstia sobre la tele. L'altre inquilí, saps, havia passat alguna cosa... Això excusava les fotos de l'apartament que ella havia vist per Internet, amb una tele que ara no veia enlloc. Ella se'n va cansar de tanta explicació, estava cansada i volia posar endreç com abans millor. Li va dir tres vegades que tan se valia, que era igual això de la tele. Al final ell li va prometre que n'hi duria una abans del dijous - aquell dia era dimarts -. A ella li va semblar bé, en tant que callés d'una vegada – però això darrer només ho va pensar.
Llavors va tornar a sortir, i van baixar amb l'ascensor i van tornar a l'edifici aquell a peu per firmar tota la paperassa i ella va treure's de la butxaca del darrere dels texans dues terceres parts dels diners que havia aconseguit arreplegar per tornar-ho a intentar. Les dues terceres parts del que tenia eren sis-cents euros, suficients per a pagar fiança i primer mes de lloguer. Amb els altres tres-cents, havia de tirar.
Va baixar i sortir sola de l'edifici. Ja estava fet, i ara que estava fet va trobar-se al carrer i mirar-se el clauer que tenia a les mans. Es va sentir poderosa altra vegada, com si tingués les claus de la vida a les mans. El sol va treure el cap entre els núvols grisos i ella se'n va anar a buscar el cotxe. Va aparcar-lo sobre la vorera prop del nou edifici. Va carregar les bosses de plàstic, les motxilles i les caixes de cartró a l'ascensor. En acabat va anar a aparcar a un lloc segur i connectar la nevera, provar les llums i anar a buscar un supermercat i una llibreria. Va tornar, va arreglar quatre coses i menjar-se mig litre de gelat amb cullera gruixuda i caure rendida al sofà llit, acabat de fer.

L'endemà va aixecar-se molt aviat, a un quart de set del matí. Va fer-ho espantada, sentint-me a un lloc estrany. De seguida però se'n va recordar: va recordar la sortida del poble amb el cotxe carregat fins dalt el matí anterior, va recordar el viatge per carretera, els peatges, l'arribada a la ciutat i en Carlos, l'apartament nou, les dues bosses de supermercat, la roba que havia col·locat a l'armari, els llibres a ran de terra i la novel·la nova a la cadira del seu costat fent de tauleta de nit amb el punt entremig.
El matí era fred. Va col·locar una tassa plena de llet desnatada al microones i endegar-lo. Va obrir la persiana i la finestra perquè es ventilés el pis i asseure's a esperar al davant, amb els braços creuats. El carrer era fosc, fred i il·luminat d'alts fanals taronges. Li va venir una esgarrifança del fred, però una esgarrifança agradable. Llavors va sentir el ting del microones i va aixecar-se, bolcar-hi a dins el mateix cafè soluble que ja havia tingut a l'altre pis i remenar amb la cullera mentre que tornava a seure. Es va dir que li agradava aquell lloc, que estava molt bé. Li agradava molt més que aquella habitació que havia compartit a la Gran Via, li agradava més que el pis brutíssim de Saragossa on s'havia estat amb l'Ariel, l'argentí; li agradava molt més que l'apartament de Tarragona i infinitament molt més que l'habitació de cals seus pares. S'hi estava bé a cals seus pares, però només hi havia estat bé fins a certa edat, fins que va començar a adonar-se que també necessitava el seu lloc. Llavors ella ja en tenia trenta-set, i encara trobava que hi havia de tornar massa sovint, a cals seus pares. Pensava que qualsevol lloc era infinitament millor que l'habitació de cals seus pares, ja fos a la quinta punyeta, ja fos a qualsevol lloc on no conegués ningú. Els temps eren els que eren, bufaven vents no gaire favorables però ella no es rendia, no es desanimava i ho seguia intentant.
Va mirar el rellotge que li penjava del canell: eren quarts de set del matí. Fins les vuit no obrien l'empresa de neteja on l'havien contractat. Va fer un glop del cafè amb llet i es va quedar mirant el carrer nou. Seria aquell el lloc, és a dir, el lloc definitiu?

Comentaris

  • Casa nova, vida nova[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 30-06-2012 | Valoració: 10

    T'ho diu un que ha viscut en onze pisos diferents. Cada pis, cada casa, és una etapa nova, un perquè nou. Tirar endavant, sempre! M'ha encantat aquest nou relat teu, ple de detalls, d'espais concrets amb nom i cognom, amb quotidianitat propera i visió optimista, malgrat el rerefons difícil que s'entreveu. Una forta abraçada i endavant sempre!

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Urepel

Urepel

82 Relats

89 Comentaris

63688 Lectures

Valoració de l'autor: 9.84

Biografia:
Maresme, 21/3/81.

"Vull viure sense idealisme i sense ètica. Però no sóc lliure. Sóc incapaç de destruïr". Anaïs Nin.

"Si un home no va al ritme dels seus companys, potser sigui perquè sent un tambor diferent. Deixeu-lo que segueixi la música que sent, per lluny que sigui i tingui el ritme que tingui". Thoreau.

http://www.youtube.com/watch?v=KkF1kwwXdec