El quart Reich

Un relat de: copernic


A la tardor de 1941, Alemanya era un imperi que tenia ocupats militarment països com Àustria, els Sudets (l'actual Txèquia), Polònia, Dinamarca, Noruega, Bèlgica, Holanda, Luxemburg, França, l'antiga Iugoslàvia, Grècia i alguns països africans. Només tenia problemes a Rússia que se li resistia. Les ambicions inicials del Tercer Reich, materialitzades en l'annexió de zones de parla alemanya havien posat en guàrdia els aliats, que només varen reaccionar després de la invasió de Polònia declarant la guerra a Hitler. França, ja des del 1940 va quedar dividida en dues parts, la del nord controlada directament pels nazis i la del sud a través del govern titella de Vichy. Els únics que podien parar el gran dictador eren Anglaterra, que havia resistit els atacs de l'aviació teutona i els Estats Units, que quedava lluny del teatre d'operacions, la vella Europa, que no havia pogut neutralitzar la guerra llampec ideada pels nazis.

Setanta anys després, Alemanya torna a ocupar Europa, ara econòmicament. Amb Irlanda, Portugal i Grècia sostingudes directament per Bundesbank, en l'horitzó s'albiren altres intervencions no gens subtils com les d'Itàlia, Espanya i fins i tot la mateixa França, que podria tornar a caure altra vegada sota la influència dels seus veïns de l'est. Anglaterra, que fa la guerra pel seu compte, tampoc està en el seu millor moment i a l'altre costat de l'Atlàntic, l'oncle Sam està a punt de fer fallida. L'imperi del sol naixent agonitza esclafat per terratrèmols, tsunamis i desastres nuclears i l'única potència que pot fer una mica d'ombra és la Xina, que creix desmesuradament perquè la seva economia està en plena expansió, després d'haver figurat durant molts anys en la llista dels països subdesenvolupats.

La història alemanya té una estructura cíclica. Després de la Segona Guerra Mundial, esclafada, dividida, ferida en l'orgull nacional, comença una lenta però sostinguda recuperació econòmica que la converteix en un dels membres fundadors del Mercat Comú, embrió de la futura Unió Europea. Quan, a principis del 90 cau el comunisme i és produeix finalment l'esperada unificació, la pobresa de l'antiga República Democràtica és un llast molt pesant que durant uns anys retarda el creixement. Avui, els germànics s'han recuperat de la crisi i tornen a crear riquesa quan a la resta d'Europa la recessió es fa més crua i les retallades socials i sanitàries empobreixen el continent. Alemanya torna a dominar el món, el món de les finances ara. És el quart Reich, després de tres intents més o menys fracassats de crear un gran imperi.


Comentaris

  • cert paradigma[Ofensiu]
    Urepel | 28-11-2011 | Valoració: 9

    té el que dius, però he llegit també el comentari d'Onofre i complementa molt bé el teu article amb un altre punt de vista i més detallets sucosos. Ara que guardant distàncies jo també personalment ho he vist com tu ho expresses darrerament, no igual, però si resulta com dic paradigmàtic que just uns anys després d'entrar a l'euro, per una raó o altra que escapa del meu enteniment a banda de la incompetència dels nostres dirigents com a principals culpables, els PIIGS - les nacions pobres d'abans - acaben accentuant les seves diferències amb les capdavanteres, tal i com passa amb ciutadans de a peu. Els pobres ho són més i els que ténen calés també n'acaben tenint més.

    Cert és que Alemanya sempre ha estat vanguarda d'alguna manera tot i la comparació. Ara mateix ho són també segons un conegut amb qui parlo amb noves tecnologies aplicades a l'ecologisme. Cases eficients i essent dels països capdavanters que menys empren les nuclears fins al punt que probablement seran dels primers a no tenir-ne. Què s'hi cou a Alemanya que aquí som incapaços d'aplicar a la nostra manera? No ho sé, però si ara tinguèssim que fer una crida de guerra rotllo "la dictadura dels mercats i del capital", està clar quines nacions o quina nació tindria més números per rebre més acusacions, fundades o no això tan és ara per ara...

    Per altra banda, i tornant ara al comentari d'Onofre i amb els exemples que ha exposat en favor d'aquesta nació d'avanguarda i líder europea - més faltaria -, només afegir que aquesta "pobresa" i sacrific que ells accepten o que tenen tant assumit - i amb la que estic completament d'acord - fa de més ben digerir quan un simple lloguer a Berlín no costa el que costa aquí a Barcelona. Un exemple tòpic i típic, però es que resulta quasi sempre impossible fer una comparació exacta d'argumentaris a favor d'uns i altres, també nacions, sense caure en petits errors d'aquesta mena. Detallets.

  • No us en fessiu![Ofensiu]
    Onofre | 09-10-2011 | Valoració: 9

    "... la pobresa de l'antiga República Democràtica és un llast molt pesant que durant uns anys retarda el creixement. Avui, els germànics s'han recuperat de la crisi i tornen a crear riquesa quan a la resta d'Europa la recessió es fa més crua i les retallades socials i sanitàries empobreixen el continent. Alemanya torna a dominar el món, el món de les finances ara. És el quart Reich, després de tres intents més o menys fracassats de crear un gran imperi. "

    Ja em perdonaràs benvolgut Enric però a Catalunya encara no s'enten el paradigma alemany. A Catalunya i a España encara parleu de crisi, i això no ho és una crisi. És una Recessió.

    Sabieu que un cirurgià alemany guanya molt menys que un conductor d'autobus municipal luxemburguès?
    Sabieu que els treballadors francesos considerats en la seva totalitat guanyen més que els alemanys?
    De que estem parlant ?
    Alemanya no ha sortit de la crisi. Alemanya encara no ha entrat en recessió.

    La pobresa ... "NO" és un llast pels alemanys... És la seva virtud, la seva "riquesa".
    Això a Espanya ni s'enten ni s'entendrà mai.
    Existeix un concepte, una idea, una noció en economía que es diu COMPETITIVITAT.
    Els alemanys, als alemanys els hi encanta ser els reis de la competitivitat. I molt probablement perquè és la clau de la sostenibilitat.
    La sostenibilitat és un altre dels conceptes o nocions que a Espanya no s'entendran mai. I, malauradament, a Catalunya ho dubto, i molt.

    Alemanya, els alemanys ens tenen agafats pels collons a tots amb les pinçes de la competitivitat. I ara ens tenen atrapats en un faraònic deute del que no ens em podrem desfer mai més (Espanya no és pas el país més mal siutuat, ni de lluny). Resulta que tot aquest deute (com el que va comportar el senyor Narcis) està nominat o denominat amb euros, ves per on.

    Resumin: els alemanys, als que conec molt be, son uns dropos. Però això no ve al cas. El que ve al cas és que, paradoxalment, molt paradoxalment, als alemanys no els fa peresa el treballar més que als altres per menys diners que els altres. Això no s'enten a España, ni a Catalunya, ni tampoc ho entenc jo, però és així. I les coses son com son, tant si les entens com si no.

    Au, ja ho he dit i m'he quedat tant tranquil. (I ja sé que me'n arrepentiré)

    Eh! No us en feu, eh?






  • a més a més...[Ofensiu]
    Claruska | 04-10-2011

    A més, (perdó) el sistema d'españa no és completament "democràtic", tu no pots triar a qui vols... a els paisos britanics, per exemple, sí. I a alemanya sí que tenen una bona red de sindicats, reals. Amb un sistema de treball d'un màxim d'hores que no poden variar, evitant explotacions, etc... en fi, està molt ben montat.

  • Molt cert, Alemanya, un exemple de societat reflectia en l'economia... [Ofensiu]
    Claruska | 04-10-2011

    Exacte. Allà sí que ho tenen ben montat, no com aquí a España, on l'economia sembla un partit de tenis de pallasos que no entenen ni d'economia, ni d'ética, ni tenen idea de la importància del treballadors, empresaris emprenedors, ni dels llicenciats. L'educació i la sanitat? Crucial, i què fan ells... retallades, que es retallin els seus sous, per incompetents. El pitjor és que la gent els el·legeix, i els paguem nosaltres... però quina culpa tenen, si no se sap quin és el pitjor. Tot polític en el poder es corromp. No m'estranya que avui dia joves promeses se'n vagin d'España... si no hi ha sortides! I això de l'adaptació del pla bolonya? La idea està bé, adaptar-se al nivell de tot europa per poder intercanviar llocs de treball... sí sí... clar, intercanviar? ... já... abans hauríem de millorar la cosa aquí, no? Passada la llicenciatura què coi ofereix espanya avui dia? I com voleu que vingui ningú aquí? És un país de sortida, no d'entrada. La gent se'n va a alemanya, EE.UU, dinamarca, a les illes britaniques, a llocs on paguen als llicenciats el doble del que els pertocaria aquí, el que en teoria els correspondria. Evidentment que la economia no es pot comparar amb la d'ells, però la cosa està molt malt montada, i sembla que tornem a aquells temps retrògrades... al govern fa falta educació, coneixaments d'econmia, saber administrar i repartir, un xic d'humanitat i professionalitat. Menys batalles separatistes entre regions, menys promeses que no es compleixen, o lleis que es canvien així perquè sí... per desviar l'atenció. No, volem un govern apte, gent competent... que ens faci sortir d'aquest munt de merda que s'està creant, abans de que faci boom. L'única cosa bona que tenim, la sanitat pública. I esperaaa... que dintre d'uns anys no passi coma els estats unis... qui sap. En fi, genial assaig, i perdò pel rotllo, però ho havia de dir.

  • La història fa pensar[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 01-10-2011 | Valoració: 10

    I mira que llegint el teu relat no em pensava que anessis a petar aquí, a la situació de crisi actual. Tens tota la raó del món comparant una situació i l'altra. Sé que no acabarem matant-nos els uns als altres com a la segona guerrra mundial però potser ens matarem d'una altra forma. El futur és molt incert, però m'agrada només una cosa, que farà que ens apretem el cervell per a buscar una sortida. Enhorabona per fer-nos reflexionar! Una abraçada.

    Aleix

Valoració mitja: 9.33

l´Autor

Foto de perfil de copernic

copernic

338 Relats

1182 Comentaris

387540 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
Per qüestions de feina he hagut d'interompre la meva producció periodística i literària. Després del tsunami i amb l'aigua al seu lloc torno a començar: Déiem ahir...