Terra de sal

Un relat de: Urepel
Quan sortim de casa és abril i ha deixat de ploure. Han passat dotze mesos i ja m'he acostumat als quarts matiners del campanar al centre. El meu pare segueix creient que això em solucionarà la vida, i per això recupera el fil de la conversa d'anit. Evita a consciència però dir dues coses. Una: que ell mateix s'està fent gran, i dues: que això que faig ara no és una opció, sinó una falta d'opcions. I continua:
- (...) i si a començaments d'any calces els brots – fa, pacient i entès del tema -, abans de primavera ja els podràs arrencar. Si es que al final en fas, de cebes, clar. Perquè primer les cebes han de germinar. Pensa que el d'aquí abaix, en Solsona, saps qui vull dir, no? En Solsona, el que està al costat de la benzinera. En Solsona, saps?
Sí, i sé també que un any enrere era abril i que no m'inflava tan el cap. Llavors era al dos-mil-onze, i jo em trobava entre parèntesi decidint què havia de fer a continuació. Els primers dies de l'abril anterior també els vam encetar amb pluja i a diferència d'ara els vaig passejar tots i cadascun sol, amb un paraigua sota aquesta i amb la idea d'aclarir-me. Involuntàriament em trobava que les meves passes sempre em conduïen a la platja. Llevat dels Nadals i alguns dies de vacances, la meva vida l'havia construït lluny del poble. A ciutat m'hi havia estat setze anys, i en tot aquest temps no havia vist mai un horitzó tan clar i net com els que ja havia oblidat tenia allà a cinc minuts de casa els pares. Pel passeig aquell el riu Segre partia en dos la ciutat grisa i copada, encerclada més enllà per camps de fruita i de vinya. L'horitzó de l'altra llera era ple de grues i hi havia la universitat. Jo creava allà, a l'altra llera.
En qualsevol altre circumstància tornar al poble hagués estat com una glopada d'oxigen eventual, però no ja aquell abril. Llavors caminava sol i anava al passeig de mar. Tirava pedres a l'aigua salada. Les escoltava enfonsar-se amb clucs i plofs. Mentrestant mirava les barques feinejar al meu davant i escoltava els trens allunyant-se rere meu. La vida – havia sentit -, eren una successió de trens fent parades. El meu tren però s'havia escapat i accidentat.
Els meus pares vivien més amunt, a un carrer paral·lel a aquella platja i a les vies del tren, paral·lel també a les palmeres pansides de punta a punta del passeig on solia anar. Allà era on em refugiava ara: a un barri dels antics, un d'aquells d'abans on tres blocs d'apartaments havien substituït les cases més antigues de pedra desocupades. Apartaments calcats als que jo mateix i tants més com jo havíem projectat per tot arreu. Era un vell carrer mariner nascut centenars d'anys enrere, quan encara s'amaraven les barques de pescador a la sorra gruixuda i no hi havia projecte de passeig de mar i ni tan sols una trista palmera. Eren majoria encara les cases baixes amb patis al darrere, de façanes estretes i blanques, de finestres baixes i històries resclosides a l'ombra. Les voreres eren esprimatxades, fetes de rajoles en flor que rebien la descàrrega directa dels desaigües tots els abrils plujosos com aquell. L'aigua va caure durant dies aquell abril, incansable. Ho feia sobre teulades vermelles descolorides i amb verdet. S'escolava pels desaigües, queia a les voreres que la vessaven a l'asfalt, la conduïa fins les rieres. Al poble n'hi havia tres, de rieres, però el carrer on vivien els meus pares només en comunicava a dues. Una coberta, l'altra no. Quan tornava a casa passava per la petita, amb un filet d'aigua marronosa corrent pel mig evocant-me rocs i branques arrossegats per rierades passades. Abans però em trobava el restaurant, l'Ateneu i el museu al centre reformat. Els edificis modernistes em miraven com vells somrients i maliciosos, mostrant-me les dents fetes de totxos i uns vitralls com ulls incisius que em passaven comptes per la meva estavellada i meteòrica carrera d'arquitecte.
En començar el merder el meu pare va proposar-me de tornar a casa. Jo li vaig dir que estava bé, que me'n sortiria, però ni ell ni ma mare van creure'm doncs parlava amb la mateixa alegria que tindria un condemnat a mort. Així em sentia jo almenys. La segona, per a mi, havia estat una separació xunga. El que va passar amb la Mercè és que no va ser una separació com amb la Sara, sinó un divorci en tota regla. Entre tots dos hi havia prou temps en comú perquè aquest hagués deixat pols als racons, i en el nostre cas la pols era en Ferran, de tretze anys. La custòdia d'en Ferran, la casa que havíem comprat, la hipoteca de l'altre pis, el cotxe, el gos, la televisió, els ordinadors, col·leccions de devedés, els llibres, la bicicleta estàtica... Tot això que ben poc importa fins que cal decidir qui s'ho queda. El jutge ens va ajudar a decidir-nos, i l'home va ser just doncs no ens va decebre ni a mi ni a la Mercè, ni a cap dels dos advocats. Va fallar tal i com fallaven els jutges per aquells temps: la casa i en Ferran se'ls va quedar la Mercè, i a mi em van quedar els deutes, el cotxe i el gos. El pis se'l va quedar el banc, i la cirereta del pastís era estar com m'estava llavors: acomiadat i sense feina, tocat de mort i amb el meu projecte de vida totalment esfondrat dels ciments.
Així que vaig acabar carregant el cotxe amb quatre trastos, posar-li el cinturó de seguretat a la Laika i tornar a casa. Vam arribar aquell mateix divendres amb pluja, i ja descarregat el cotxe la gossa va entrar a casa dels pares i ensumar tota la planta baixa per acabar enroscant-se al costat de la llar de foc apagada. Jo vaig pujar al primer pis, al meu propi racó: una habitació vella i humida que dava al carrer ara reconvertida en traster. Encara hi havia el meu llit i per la finestra vaig veure la pluja d'abril que us dic sobre les teulades, baixant pels canalons, caient al carrer, a l'asfalt i somiquejant fins les rieres que se l'enduien a mar. Em vaig deixar caure al llit. Llavors vaig començar, a plorar, sí, plorar, molt. Vaig buidar-me com la pluja d'abril vessant llàgrimes amargues a un coixí d'olor familiar com l'habitació, com la casa o el mateix poble recollint les desferres de la seva descendència. Com d'altres no volia ser allà i alhora no podia ser enlloc més. No em quedava res del que havia construït en vida, i tenia trenta-nou anys.

Però d'això, com dic, ja en fa tot un any. Encetem ara un nou abril i ens passegem tots tres per les afores: el meu pare, jo i la Laika. Ha deixat de ploure i l'asfalt desprèn la brillantor d'humitat que es pot flairar a l'aire. Sobre nostre el matí es tinta de blau i el dia comença a brillar clar. Es pensa que no l'he escoltat, i per això m'ho repeteix:
- En Solsona, saps? En Solsona...
- Sí que em sona – dic jo -. En Solsona, sí...
- Doncs aquest en fa cada any. I quan comença a recollir posa el cartell i au: els ven tots. I més que en podria vendre si ho volgués, però com que ja és gran l'home, com jo, només que en fa quatre per a ell i els que li sobren els ven, saps?
- Sí pare, però ell està a tocar d'autopista, i per això ho ven. Qui vols que vingui aquí dalt? - dic, referint-me a l'horta -.
- Collons, ja ho sé això! - diu ell, passant-se el palmell de la mà per la papada canosa i aixecant les celles espesses -. Jo et dic que els calçots agraden a tots, que no és com amb les mongetes, saps? Ara tothom les compra de pot, per no posar-les en remull. No en tenen ni puta idea, però els calçots estan de moda, jo et daria veus i en Ramon mateix - que té parada a plaça - te n'agafaria. I la parella nova aquesta de la bodega també. Els de davant de casa vull dir. Aquests també te n'agafaran perquè...
- Que sí pare, que sí, que sí, QUE SÍ... ja veurem...
- ... no, el que vull dir que aquesta noia de la bodega són com aquells dos que em volien llogar el terreny l'any passat, saps? No hippys, perquè no són hippys, però són d'aquests, ja ho saps què vull dir: que se n'han adonat que les coses canvien. No només hi venen vi i te'l serveixen sobre botes de fusta de mentida com fan a tot arreu per semblar rústics, sinó que fan com abans. Sempre tenen producte local. La gent el torna a demanar molt. Ara les maduixes de Canet, que ja saps tu que o bé són d'en César o d'en Pep Ventura, que són els únics que encara en fan. I si no són d'aquí són de Sant Iscle, o de Sant Pol, que també hi queda alguna cosa. Producte proper. L'any passat mateix vaig veure que hi tenien cireres d'en Roca, i mongetes del ganxet també. Ta mare, ja ho saps, no hi va ja al supermercat a comprar la verdura. Hi compra altres coses al súper, però la verdura no. Perquè l'ha de comprar allà, si la té al costat de casa i d'aquí, a veure, diga'm? Fins i tot a la ràdio ho diuen ara, això. Estem tornant al que fèiem abans. Si s'hagués pensat anys enrere, saps, encara quedaria tèxtil i tot, i encara ara...
Encara ara estic amb antidepressius, però la millor teràpia – diu el meu pare -, és fer alguna cosa, sentir que serveixes, compartir, parlar, no tancar-se, no fer-ne mala sang. Hi ha dies que és més complicat com quan veus la depressió crònica en que s'ha instal·lat el món, però jo me n'estic sortint. Per això passegem plegats tots tres cada dia a trenc d'alba. Arreglem l'horta unes hores, la qual havia quedat abandonada anys enrere. La preparem. Ell creu que pot tornar a florir com abans. Per anar-hi cal enfilar l'altra riera, la que queda més lluny de casa. Travessem el túnel sota l'autopista, passem de llarg la piscina i el rial amb tot de canyars fins arribem a un parc nou i abandonat a ple polígon. La creu ens mira presidint el turó. El poble ha crescut molt en molt poc temps i cada cert temps veig nous graffittis a l'estómac del túnel, la mateixa filera de cotxes aparcats intercanviant-se els llocs a tocar de la vorera de la piscina i totes aquelles naus buides i fantasmals. Quan obrim la tanca veig el sol naixent a l'horitzó mediterrani, al fons, i estranyament resulta ara, cada dia, un gran moment.
- (...) de fet tan és el que plantis – continua -. Enciams llargs, fulla de roure, tomàquets, cebes... Ja ho aniràs veient tu mateix. No et faràs ric, no és una feina per fer-se ric, però d'alguna manera t'enriqueix, també. Algú l'ha de fer.
Arquitectes com jo ens vam fondre la nostra feina en cinc o sis anys de bonança. L'estiu anterior vaig fer de cambrer dos mesos i mig. Tot el sou me'l van expropiar, com el pis, el cotxe, la vida. Llavors va retornar a casa amb força el tema de l'horta, la terra. Cal decidir però com ho farem més endavant, quan ells no hi siguin. No podré heretar doncs també m'ho prendrien. Quan ho pregunto em tallen dient que “Encara ha de ploure molt, per a això, nen”; ara tinc quaranta anys.
L'horta de casa corona un pujol aïllat enmig del polígon. Els cotxes i els camions i les persones passen pel costat sense saber què hi ha més enllà del vessant. És un oasi entre naus abandonades d'un poble nascut un dia a la terra. Avui ha deixat de ploure, i el matí neix clar i blau, florit d'abril a l'horitzó. Veig la mar i els núvols esfilagarsats flotant-hi al damunt. El sol naixent i alçant-se al cel Maresmenc. La Vila silenciosa com un mort i l'autopista brunzint al nostre davant. La terra parla, i ho fa sense cridar. Ho fa ara amb una brisa tèbia i salabrosa que arriba de mar i enfila les faldes dels turons minats de pins i alzines, allà on – diuen - hi havia hagut vinyes. Miro a dessota, als esquelets de les naus buides. Al costat d'una hi ha un plomall de canyars supervivents que el vent remou, fent-los dansar. Trenca l'alba el campanar, el lament d'una sirena de terra que sento m'acotxa ara que sóc gran, un any després de tornar, quan torno a començar.

Comentaris

  • Retorn i poesia[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 14-04-2012 | Valoració: 10

    He gaudit molt i molt llegint pausadament aquest relat, aquest relat tan ple de poesia i sentiment com imatges de realitat i futur. La descripció dels carrers, les rieres, la casa paterna, el contrast amb les fàbriques abandonades, el retorn a l'hort de sempre i als aliments de sempre en un to de prosa poètica realment colpidora. L'escriptura és precisa, detallista i la persistència citant la pluja, donen al relat una humitat que encongeix prop de la llar de foc, com la Laika. Un relat per a gaudir a poc a poc. Una abraçada.

    aleix

l´Autor

Foto de perfil de Urepel

Urepel

82 Relats

89 Comentaris

65773 Lectures

Valoració de l'autor: 9.84

Biografia:
Maresme, 21/3/81.

"Vull viure sense idealisme i sense ètica. Però no sóc lliure. Sóc incapaç de destruïr". Anaïs Nin.

"Si un home no va al ritme dels seus companys, potser sigui perquè sent un tambor diferent. Deixeu-lo que segueixi la música que sent, per lluny que sigui i tingui el ritme que tingui". Thoreau.

http://www.youtube.com/watch?v=KkF1kwwXdec