L'estació

Un relat de: Aleix de Ferrater
La nit era més fosca que mai. Plovia lleugerament. Arraulit sota el vell paraigua en Joan arribà davant l’estació a dos quarts d’una. El darrer tren ja fèia més de dues hores que havia passat. La carretera estava en silenci. El carrer Sant Pere, també.
Un cotxe però, va travessar lentament el poble. En Joan no es mogué ni un pam fins que va desaparèixer. Va mirar a dreta i esquerre abans de creuar. No es vèia ningú, ni una ànima pel carrer. De sobte, una càlida ràfega de vent va girar-li el paraigua. Encarant-lo contra el vent però, el va redreçar de cop. Decidí plegar-lo; amb aquelles quatre gotes fèia més nosa que servei.
Tornà a observar el seu voltant. Només se sentia el vent i el percuteig de la pluja sobre l’asfalt. Va creuar la carretera amb decisió i entrà a l’estació per les escales de la dreta. Dalt del darrer graó una ràpida llambregada va confirmar-li que no hi havia ningú. Amb quatre passes s’eixoplugà sota la vella coberta de fusta, davant les portes tancades de la cantina, el vestíbul i el despatx del cap d’estació. L’acompanyaven dos bancs de fusta, dues papereres i quatre llums inutilment encesos. El rellotge marcava tres quarts d’una.
Va deixar el paraigua repenjat a la paret, al costat del banc que tocava la porta del despatx del cap d’estació i va obrir la bossa negra que sempre l’acompanyava. Del seu interior n’extregué una jaqueta molt gastada, d’antic color blau marí, una gorra que semblava vermella i un petit banderó plegat, també del mateix color. Es tregué la caçadora de pana i es posà la vella jaqueta. S’ajustà cerimoniosament la gorra i agafà el banderó. Va amagar la bossa i el paraigua sota el banc. Va fer una darrera ullada al seu voltant i decidit, s’encaminà al capdavant de l’andana, pocs metres més enllà del darrer fanal, allà on ningú no el podria veure. Havia deixat de ploure.
Emparat per la foscor observà la perspectiva de l’estació, es tregué un xiulet de la butxaca, se’l posà a la boca i uns segons més tard va simular que el fèia xiular, aixecant el banderó vermell, restant immòvil amb la ma dreta alçada.
Silenci. En Joan restà uns instants en silenci, amb el braç dret enlairat, el posat seriós, concentrat, amb els ulls clavats en la llarga andana que s’estenia al seu davant, deixant que els seus pensaments anessin retrobant lentament el seu espai i el seu temps.
Poc a poc, molt poc a poc abaixà el braç pret, agafant el banderó amb les dues mans i acompanyat només pel seu silenci, tornà sota la coberta de l’estació. Es va treure la vella jaqueta, es tornà a posar la caçadora de pana, recollí curosament la vella roba, la plegà amb delicadesa, la desà a l’interior de la bossa negra i sortí de l’estació pel mateix lloc per on havia entrat.
-¿Què Joan, -preguntà la seva dona- com ha anat la partideta avui?
-Bé, -respongué ell secament- com sempre.
La Carmeta deixà les agulles de cosir sobre el sofà, abaixà el volum del televisor que l’acompanyava i mirant de fit a fit el seu marit li digué:
-Joan, vols dir que no hauries de fer alguna coseta més? Des que et vas jubilar de l’estació no fas res més que jugar partidetes i més partidetes al Casino. Mira quina hora és, quarts de dues! Potser…
-Carmeta, deixa’m en pau!

Comentaris

  • Serenitat[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 11-07-2012

    És el que m'ha transmés. Aquesta serenitat trista i alhora tendre que m'ha acompanyat durant tota la lectura. Hi ha moments molt lúcids que has descrit amb molta maestria. És difícil, al meu parer, aconseguir imatges que transcorrin amb lentitud, permetent al lector que assaboreixi els detalls, i alhora que la història resulti amena i que convidi a seguir llegint. Agraeixo a l'editora que l'hagi destacat perquè m'ha permès gaudir d'aquests minuts de deliciosa lectura.
    Una abraçada

  • Vols dir[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 01-06-2012 | Valoració: 10

    que la Carmeta , que coneix molt bé el seu marit després de molts anys de convivència ,no sap on va cada nit i i li segueix el joc preguntant-li com ha anat la partideta ?
    M'encanten els teus relats , amic Aleix ! Són HUMANS !!! No has pensat en editar-los ?
    Una abraçada amb tot el meu afecte.

    Nonna

  • Un relat profund[Ofensiu]
    Artis Pla i Calders | 29-05-2012

    amb molta teca dins de les seves belles paraules.

  • Records de nostàlgia[Ofensiu]
    Karkinyoli | 29-05-2012 | Valoració: 10

    He escollit aquest relat a l'atzar, o potser no, el títol m'ha cridat l'atenció.
    I bé, he trobat un relat deliciós amb molt bones imatges que m'han encongit una mica el cor, en Joan, nostàlgic de la feina o potser hauria de dir, nostàlgic de qui va ser...
    Més enllà d'una història molt ben construïda i amb unes paraules perfectament triades, em trobo amb un text que fa pensar: totes aquelles coses que ens dolen i ens saben greu, però no som capaços d'expressar.
    En fi, enhorabona!!!

  • Molt bé, Aleix![Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 02-03-2012 | Valoració: 10

    Un relat que regalima nostàlgia, un relat que enganxa, un relat que el desitjaries més llarg, un relat que no voldries que s’acabés tan aviat, però, segurament, que té la llargada justa.
    És curiós, és un relat que vas penjar en el mes de juliol de l’any passat, i jo em vaig jubilar oficialment el 31 de juliol...
    Molt bo, Aleix, molt bo!
    —Joan—

  • De tast[Ofensiu]
    Joan Delgado | 28-12-2011 | Valoració: 10

    La teva història destil•la melancolia. Si fos un vi diria que deixa notes amargues rere un fons lleugerament vellutat.
    Bon relat, sí senyor.
    Enhorabona.

  • viure el passat[Ofensiu]
    Urepel | 11-12-2011

    de moments que ens van ser més favorables. Això m'ha semblat trobar en aquest relat i en en Joan, preparat a consciència aquesta nit per d'alguna forma - entenc jo - mantenir-se viu en un present que ja no li és tant favorable. M'agraden aquesta mena de personatges amb una "espurna" de bogeria, o potser que fan coses incomprensibles i secretes en el que no cal mostrar tota la informació perquè t'interessi saber més de la seva història. Que s'amaguen, quementeixen però no per fer cap mal sinó per d'alguna manera salvar-se ells mateixos d'alguna cosa difícilment explicable i compartible amb els demés... Unes quantes línies fermes i lligades per suggerir un passat i evocar molta història entre elles.

    Personalment però hi he trobat que "mates" el relat massa ràpid amb el diàleg final. M'explico: Tot el relat és molt i molt descriptiu, molt detallat. Unes 5/6 parts és així de detallat i deliciós i, al final de tot, guardat tot l'equip ja entres "a matar" amb una frase de la Carmeta. I que no està malament, però que personalment jo hi hagués afegit tres o quatre frases d'aclimatació al nou ambient. No ho sé: o fins i tot canviant l'ordre de les agulles de mitja, la televisió i sofà que són "visibles" just abans de l'entrada de diàleg. Vaja, que em resulta un pèl brusc al final, però repeteixo que és una sensació totalmentn personal. El relat segueix essent magnífic.

    I et torno l'abraçada per mil. Moltes gràcies per passar-te Aleix.

  • ben encertat[Ofensiu]
    Onofre | 21-11-2011 | Valoració: 10

    Sí que es cert que els pensaments han de "retrobar el seu espai i el seu temps".
    Jugar potser és això, posar l'univers -el de cadascu- al lloc que li pertoca.
    I per a jugar no hi han edats. Qué és sinó el que fem aquí?

  • gran relat[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 12-11-2011

    amb un ritme precís, lent, molt lent l'he llegit, i l'he fet meu i l'he viscut. Gran enyor d'una feina que s'ha fet amb amor, i sabent que ja ningú la farà després d'ell. Ben dibuixat el cansament, el desfici, la pluja que cau, com un detall per fer companyia i que és molt més que un detall per acompanyar l'escena, deixa de ploure quan es troba en situació, no plou on ell és feliç.

    Ja et dic, un gran relat.

    Ferran

  • Vincle i solitud[Ofensiu]
    Unaquimera | 01-11-2011 | Valoració: 10

    Tal com et vaig dir, tinc diversos relats teus “endarrerits”, és a dir, per descobrir encara... així que avui m’he passat per estrenar un d’ells.
    He escollit aquest pel títol, ho confesso. Sempre he sentit una especial atracció per aquests espais tan especials.
    També ho he triat amb el convenciment de què, fos quina fos la lectura triada, no em decebries.
    I així ha estat, en efecte.

    Sense carregar les tintes, has reflectit perfectament la solitud del protagonista i el seu vincle amb el passat, del qual no s’acaba de separar.
    I has creat ambient amb tot luxe de detalls, sense arribar a cansar, però, mercès a la seva disposició i oportunitat.

    Segur que tornaré aviat per tornar-te a llegir... sempre em deixes amb ganes de fer-ho!

    T’envio una abraçada tardorenca,
    Unaquimera

  • Molt bon relat![Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 26-09-2011

    Has aconseguit crear una ambientació més que real: mentre anava llegint m'ha semblat trobar-me en un raconet de l'estació tot observant, amb certa tristesa, com en Joan s'autonodreix de l'ofici que el va fer feliç fins que li ha arribat la jubilació. Desplegues una sensibilitat increïble, i deixes el lector corprès. I ho fas amb una naturalitat admirable.
    Et felicito molt sincerament, company.
    Una abraçadota ben encarrilada,

    Mercè

  • L'estació...[Ofensiu]
    Ze Pequeño | 19-09-2011

    He d'admetre que he entrat a llegir aquest relat pel títol. Les estacions sempre m'agrada imaginar-les buides, de nit potser, sense vida... aparent. M'atrauen les estacions quan les imagino així, i alguna cosa em deia que si llegia un relat amb aques títol, l'encertaria.

    El principi del text m'ha despistat. No podia imaginar-me qui era la persona. Algú que ha perdut el tren i no té on anar? Un lladegot? Un fugitiu? Algú que ha arribat al lloc equivocat? En cap moment he imaginat un jubilat del lloc. Amb aquest principi, has fet que volgués seguir per veure qui era i què hi feia allà.

    M'ha agradat el ritual, des que entra a l'estació, fins que surt. especialment, vull destacar el mot cerimoniosament, s'ajustà cerimoniosament la gorra. Aquí veig com és d'important per ell. No és una rucada, és una cosa que per ell adquireix el to de cerimònia. Imagino els gestos, lents, però ferms, elegants fins i tot, amb aquella petita solemnitat amb què fem coses absurdes quotidianes, però importantíssimes per nosaltres.

    Fa lleugera llàstima el protagonista del relat. Perquè hom imagina el bon home, que ha dedicat tota la vida a fer el que millor sabia, i que ara que ja no ho pot fer, no li troba sentit a la vida. Però és llei de vida, i bé que ho sap el senyor en el moment en què li amaga a la seva dona el que realment fa. D'alguna manera, el protagonista sap que és el que li toca viure, que no ho canviarà i, potser per això, no es veu capaç de dir-ho.

    Bon relat, company! Sabia que optant per llegir-lo, l'encertaria!


    Abraçadotes.

    Salz.

  • el relat[Ofensiu]
    liudmila | 07-09-2011 | Valoració: 10

    et "porta" a la vida dels seus personatges... Està molt bé escrit...

  • Nostàlgia[Ofensiu]
    Englantina | 18-08-2011

    Ai, la nostàlgia... tot allò que hem sigut, ho seguim recordant i revivint sempre.
    El retrat impecable d’un home torturat per la nostàlgia de la professió i que se sent terriblement sol i obligat a mentir per les circumstàncies. Una història trista i tendra, un reflex de la nostàlgia que l´ésser humà va acumulant a mida que envelleix.
    M’he de recordar d’anar llegint tot el que escrius, Aleix. M’encanta.
    Gràcies per comentar el meu relat de terror. Va ser la resposta a una convocatòria del repte clàssic, i crec que em vaig passar.... però que et comparin amb una història del Hitchcock, no ho pot dir tothom, hahahaha!
    Una abraçada.

  • la feina dignifica[Ofensiu]
    xelofont | 07-08-2011

    En temps de dificultats es absurd dir que la feina no dignifica, pero està bé recordar que no pots fer de la teva feina, sobretot si saps que un dia ja no hi tornaràs, un cent per cent de la teva vida...el teu relat m'entristeix i m'ha fet recordar un dia que entremig d'avis vaig pensar que molts d'ells no s'atrevien a mirar enrera perqué els havia passat la vida i ni se'n havien adonat...la llibertat de fer cada dia el que un vol a vegades es pot fer molt dur, per aixó mai ens hem d'oblidar de qui som per sobre del que fem...ui, perdona, tot aixó per dir-t'he que el teu relat m'ha emocionat...et vaig descobrint i llegint. gràcies

  • viure al núvols? nooooo...[Ofensiu]

    no inventem imatges complaents? per que no recrear i simular que son reals?. Això ho podria argumentar un psicòleg i segur que diria que mentre no perdem de vista la realitat, aquest és un exercici beneficiós.

  • petjada del temps[Ofensiu]
    ales de foc | 26-07-2011 | Valoració: 10

    Relat emotiu que porta al lector al passat del senyor Joan. I que el mateix senyor Joan reviu el seu passat en el seu present. Som rutina i nostàlgia
    molt ben escrit
    una abraçada literària

  • Nostàlgia i soledat[Ofensiu]
    Declivi Decliví | 24-07-2011 | Valoració: 10

    El que fa la nostàlgia... i la soledat! M'has recordat l'amic d'un amic que s'enviava cartes a ell mateix per no sentir-se sol. Vés a saber, potser encara ho fa.

    Ah, si, crec que tu sí que ho saps: m'he caviat de Sergi Elias Bandres al pseudònim de Xirigau.


    Sergi

  • Aleix,[Ofensiu]
    free sound | 19-07-2011 | Valoració: 10

    bonica imatge de com ens anem fent grans,
    tota una vida fent el mateix,
    que quan ja podem gaudir de les hores,
    a vegades ens costa saber fer...
    M'has endinsat en el món d'en Joan, que poc a poc s'ha fet gran...
    Molt bon relat!!!!
    Felicitats i gràcies pels comentaris tan amables.
    Una abraçada (avui remullada), però molt bon estiu!!!!

  • Hola Aleix[Ofensiu]
    allan lee | 19-07-2011

    tendresa i compassió desvetllen aquest relat. ës molt visual, de fet sempre t'he llegit escrits a on és molt fàcil al lector de ficar-s'hi a dins, per aquesta posada en escena tan gràfica que tens la gràcia de brodar. Veig a aquest senyor enmig la gran estació vella, amb la mà alçada, el xiulet a punt...em provoca més que res una gran tristesa. Ell som nosaltres, Què farem, on anirem...? un gran relat. una abraçada

    a

  • Impactant[Ofensiu]
    Materile | 19-07-2011 | Valoració: 10



    Hola, Aleix!

    Els teus relats m'agraden molt, molt. Són plens de sensibilitat, acompanyats de decripcions que poden ser visualitzades vivament.

    És un relat preciós que m'ha traslladat quan el meu pare es va jubilar. La seva feina no tenia res a veure amb la d'aquest pobre jubilat, però també el va afectar moltíssim, tant que va decidir no viure i va agafar una depressió...

    Sempre he pensat que la falta de comunicació ens tanca moltes portes que acaben per asfixiar-nos.

    Gràcies per deixar-me veure aquest bosquet que hi ha davant del meu.

    Materile





  • tan trist i tan maco[Ofensiu]
    magalo | 18-07-2011

    Està tan ben escrit que m'he entristit molt pel teu protagonista. Troba a faltar tan la seva feina que el consola anar-hi a estones encara que sigui d'amagat. Lo més trist és que està ben sol. Arribar a casa no l'ajuda gens.

    un petó
    Marta

  • La buidor del jubilat[Ofensiu]
    J. M. Vidal-Illanes | 18-07-2011 | Valoració: 10

    Encara que el protagonista no fos un cap d'estació, vaig viure de prop una situació semblant. M'agrada com controles la situació de conflicte i com filtres la informació. Al final el relat és molt redó. No visc a Barcelona, però si mai hi vaig miraré de passar a veure la teva "gàbia"... amb una mica de sort et podré saludar. Una abraçada i molta sort. Et seguiré llegint.

  • Recordo...[Ofensiu]
    AVERROIS | 18-07-2011 | Valoració: 10

    ...perfectament que quan era petit anava a l'estació amb el meu avi a veure arribar els trens. La imatge del cap d'estació m'ha impactat, ja que ho has descrit perfectament.
    Hi ha molta gent, com el teu protagonista, que una vegada jubilats, si els agradava la feina, se senten buits i no saben reemprendre la vida amb uns nous horitzons.
    Aleix, com sempre genial!
    Una abraçada.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Aleix de Ferrater

Aleix de Ferrater

120 Relats

2340 Comentaris

160232 Lectures

Valoració de l'autor: 9.98

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona el 12 de setembre de 1959. Sóc llicenciat en Ciències de la Informació, encara que actualment no treballo com a periodista.

Literàriament, he guanyat els Premis de Poesia Sant Joan 1995, organitzat per l'ONCE de Catalunya, el Premi de Poesia Jo Escric 2007, el Premi de Poesia Roc Boronat 2007 i el Premi de Poesia Guillem Colom i Ferrà, Vall de Sóller 2015. També he quedat finalista dels XXI Jocs Florals de Ribes de Freser 2017 en la categoria de narrativa.

He publicat els llibres "Escoltant la sal" (Fundació Cabana, Jo Escric 2007), "Arrels d'escuma" (Editorial Omicron 2008), "Flaix que enlluerna" (Editorial Omicron 2010), "Absolutament d'ànim" (Documenta Balear, 2016) i "L'excés" (Ediciones Oblicuas, 2019). .

Aiximateix, tinc publicats relats i poemes en llibres editats conjuntament amb diversos autors i editats per l'Associació de Relataires en Català, com "Tensant el vers" (2011), "Temps era temps" (2012), "Llibertat" (2012), "Traços de desig" (2014), "Somnis tricentenaris" (2014), "Mitjans de transport" (2017) i "Virtuts" (2018).

Finalment, he escrit el pròleg del llibre "Malos hábitos" (Rúbrica Editorial 2010), de la poetessa Aurora Garrido.