Marca Blanca

Un relat de: Urepel
Ella és la que en sap més de comprar, de triar, d'economitzar. Ull crític, però ell n'ha d'aprendre igual i per això ara hi van plegats. Ell preferiria fins i tot planxar abans que passar-se un divendres al vespre fent cua al supermercat. Sap que el seu interès per aprendre a comprar és descafeïnat, per això aguditzar l'enginy mirant als prestatges plens de productes l'esgota tant com la mirada de raig X dels super-herois. Al començament li pregunta fins i tot quins iogurts agafa, si els de sempre que tant li agraden a ella de la fruita esbocinadeta - i que tampoc li semblen tan cars -, o bé els d'oferta de marca blanca aquells. Perquè, no vindrà d'aquí no?
Però ella li diu que agafi els de marca blanca, doncs les marques més conegudes sempre es cobren el nom. A més, recorda, amor, que no és per gust que t'has acabat d'esborrar del gimnàs al que ja mai anaves, que tampoc és que ella mateixa no s'hagi de canviar l'abric vell aquell que ja sap no abriga una merda i que li faci gràcia d'esperar a les rebaixes. Doncs com tothom ells dos estan reduint despeses, i ja veurem, ja veurem aquest any, què passa amb la paga de Nadal. Aviam que no tinguin regal de reis avançats i que el cap d'un o l'altra no rodoli allà on treballen. A ells, que són dels que encara estan de sort.
Ara han après que recordar-se d'apagar tots els llums abans de sortir de casa o apagar l'aixeta mentre ell s'afaita o no banyar-se sinó dutxar-set té premi cada mes o cada dos mesos. A més que a la fi han après a re-programar el coi de termòstat per endarrerir l'hora en que la calefacció s'endega. Ell surt també cada matí una mica abans per evitar les autopistes. Vint dies sense pagar 6,78 per quaranta-tres quilòmetres d'anar i tornar també es noten. Ella – que treballa més a prop i ja no té cotxe -, pica el bitllet un dia sí un dia no. Si mai veu el revisor canvia de vagó, com quan estudiava a la facultat i els diners que li donaven a casa els feia servir per a d'altres coses. I encara que tingui l'edat que té, i encara que li bategui com una bomba i li estigui a punt d'esclatar, fa el cor fort i sempre se n'empesca alguna amb aquella cara de bona nena de no haver trencat mai un plat. Aquella cara que ja no és ben bé de nena i que no porta ja ni trenes i que fa una llarga llarga llarga temporada que no passa per la perruqueria. Aquella cara amable més de mare ja que no de companya i que li diu que agafi els iogurts de marca blanca.
Així que ell deixa dins el carro el paquet de iogurts marca blanca. Dubta si agafar-ne un altre paquet. Als llargs passadissos del supermercat sota els fluorescents tot és ple de marques blanques. Els mateixos metres quadrats de prestatgeries de sempre han de cedir espai ara a productes que es fan la competència entre ells. Però ell se n'oblida. Empeny el carro i travessa el passadís mentre se'n va mirant el contingut: macarrons, verdures congelades, iogurts, formatge, embotit, galetes i cereals; suavitzant, detergent, crema hidratant, gel, pasta de dents, xampú i pastilles de sabó; cacau en pols, cafè, sucre, pa de motllo i mongetes, llentia ràpida, filets de peix congelat i carn envasada... “Marca blanca, marca blanca, marca blanca i més marca blanca”, pensa ell, abans de xocar.
Un xoc tímid, però amb el carro d'una dona de campionat. Fa “Oh”, i ella “Ups!” perquè tots dos miraven allà on no tocava. Cap dels dos sap ben bé de qui és la culpa. Ell li fa una repassada ràpida amb la vista d'home emparellat: Texans justos amagant carn, abric negre fins a mitja cuixa, prominències respectables com a pits, cabellera enrinxolada brillant i escumosa, una bufanda de camí a la ullada als seus llavis vermells i sucosos, una piga al damunt una comissura, els ulls blaus rere les amples pestanyes i, rere el seu rostre d'òpera prima l'altre rostre, el de l'altra dona, el de la seva dona que com d'altres es mira el sobtat accident de metall com qui es mira un cotxe circular que acaba de tocar el clàxon: passivitat. Ella s'està col·locant els guants amb els que triarà la verdura. No s'ha adonat del - ara sí -, concentrat escaneig i incisiva atenció d'ell.
Perdó – diu ell.
Perdona – fa ella.
I la dona passa de llarg i se'n va allà al fons de les neveres dels làctics. Ell s'atura per mirar un formatge que no comprarà i comprova a una banda amb el formatget a les mans que la seva dona segueix arrencant les bosses de plàstic i segueix d'esquenes havent-se oblidat de l'accident. Vista a l'altra banda, AR: llargues passes de llargues i carnoses cames caminant i movent el cul sota una cascada de cabells embravits regalimant-li fins a la cintureta de l'abric ajustat que se'n va a la secció dels iogurts.
I llavors torna a la seva dona, la que li correspon allà, amb els guants transparents a les mans comprovant un a un els tomàquets i les cebes, les pastanagues i les taronges i les peres; tot triant. Se la mira i remira dins aquell abric seu de fa més de dos anys i que no abriga una merda. Li mira els cabells llisos recollits en una cua, la bossa de mà immensa aquella penjada de l'espatlla imitació de tous que va comprar, les botes altes “tan bé de preu” que a la fi va trobar doncs el sabater ja s'ha jubilat, aquelles arracades de sempre, la cara de sempre com un mapa nou que a mesura de plegar i desplegar ja s'està arrugant i la pell de les mans esquerdada.
I dirigeix de nou la mirada a la nevera dels làctics. Unes mans fines, sense guants, colrades de sol, sense anell que miren i trient amb gràcia entre els iogurts de fruita esbocinada de marca. Al seu carro colors de marca brillants. Ell es mira el seu, de carro: coloraines apagades. I per què n'hi diuen marca blanca, de tot això?, es pregunta. Què és una marca blanca?
La seva dona s'ha trobat amb els del tercer- primera i parla amb la veïna. També estan comprant, però a diferència d'ells aquests si que estan arreglats; fa uns mesos que han tancat el forn del barri que regentaven. Ara només hi queda la carnisseria al carrer, però tan cara que ningú hi va. Té els dies comptats. Ell, sí, cobra alguna cosa de l'estat, però res: misèria. Ella fa mitja jornada a algun lloc i a hores fa escales i replans, lavabos... Però cada vegada hi ha menys per netejar. La gent ja s'ho fa ella mateixa, com ells.
Pel marit d'aquesta noia tampoc ha passat desapercebuda la secció de làctics. S'excusa dient-li que se'n va a buscar els iogurts. Ella diu que val. El carro que ha deixat allà quiet és ple de coloraines de marca blanca. El tio en sap un niu. Ara fa pelis pirata. Un dia n'hi va comprar dues, però ho va fer més per quedar bé que perquè de debò li interessés. No ho tornarà a fer perquè el seu germà és aquell que encara té un videoclub, un negoci que fa cinc o sis anys que escora com un vaixell torpedinat. Només faltaria que el seu germà vingués algun dia a casa i li trobés el prestatge ple de còpies pirata del veí. Li donaria un atac de cor. No li daria temps a morir d'inanició.
Les dones parlen, ell s'avorreix. Al final li diu a la dona que se'n va a buscar un altre paquet de iogurts, que el límit marcat per la data de caducitat queda molt lluny i que val la pena agafar-ne un altre. Ella se'l mira amb ulls castanys i li somriu alhora que li diu “com vulguis”. Ell se'n torna cap a les neveres on hi ha els iogurts. El seu veí ja hi és, al costat de la cascada de rínxols amb llavis vermells. Fa veure que li costa molt de decidir quins iogurts ha de comprar. Es diuen:
“Ei, què tal, com anem?”
“Bé, bé, i tu, i vosaltres?”
“Anar-hi anant, tu...”.
Però no li perden ull, i acaba la circumstancial conversa. La dona tria els iogurts cars i els deixa al seu carro. Tots dos recorden Nuris, Martes, Laies i Judiths que han conegut en temps millors que el que viuen. La veuen allunyar-se. Recorden Montserrats i Ruths i Mars com femelles de primera línia de producció. Fores de sèrie ara lluny del seu abast.
El de les còpies pirata és el primer de fer via al seu carro i a la secció de verdures. Ell en canvi s'hi queda un moment més, i de lluny veu les dues dones aquelles a la fruiteria xerrant. Qui són? Mira al veí deixant els iogurts marca blanca al seu carro i recolzar-se desganat a aquest, al costat d'una d'elles. Aleshores se n'adona i torna a veure la seva dona allà, blanca, amb guants transparents i triant la fruita i la verdura. Mentre elles xerren ella palpa un tomàquet, un altre i un altre més i acaba per comprovar amb l'olfacte per si hi ha rastres d'alguna de podrida. La seva dona va despentinada, està grassa perquè només li falten quatre mesos i té la pell de color blanc malaltís i les galtes rosades. La seva dona no és la Ruth ni la Laia ni la Montse ni cap Judith que hagi conegut abans. La seva dona és ara com un record. Qui és aquesta? Qui és la seva dona? Que hi fa ell allà amb ella? Què hi fan tots dos allà? Què hi fa ell amb els iogurts aquells a les mans? La seva dona, els iogurts, són marca blanca. Mira el matrimoni del seu mateix bloc. Són un matrimoni també marca blanca. La seva dona abans no ho era, marca blanca. Però el temps l'ha fet així.
Mira enrere. La dona 10 ja no hi és, i ell camina envers la seva. Deixa el seu paquet de iogurts d'oferta al seu carro. Ella li diu sense mirar-lo que s'ha de passar per la bodega i també comprar pa al sortir. Ell diu que bé.
Sospira, mira enlaire. Es mira als miralls que hi disposat sobre els calaixos de la fruita i les verdures. I ell? Qui, què és ell? Ell també és una marca blanca? Merda. Per saber destriar entre el desitjable i l'acceptable n'has de saber. És una marca blanca? Ella en sap, d'anar a comprar, de triar, d'economitzar, d'estrènyer-se el cinturó, de tot això. Més que no ell. De fet, qui va triar a qui? Ell a ella o ella a ell? Ella a ell, segur. Ella va triar-lo a ell. Per què? També ell era una marca blanca?

Comentaris

  • Reflex[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 19-12-2011 | Valoració: 10

    Una tarda al súper és un reflex de la vida. El que hi fem, el que hi comprem, el que descartem és el que fem en la vida. He llegit un relat fantàstic, on es veu perfectament tot això i molt més. La vida de la parella al súper és una gran prova de foc. Ho has reflectit perfectament i m'has fet pensar molt relacionant les marques blanques amb les relacions blanques de moltes parelles. Tot el relat té un bon ritme, que el fa molt proper i amè. Una forta abraçada!

    Aleix

  • No perdre l'autoestima[Ofensiu]
    Carles Ferran | 18-12-2011

    Un bon relat que mostra la renúncia a l’autoestima que mai hauríem de perdre. Només si ens deixem serem un individu d’inferior qualitat . La noia 10 potser no té més mèrit que tenir-ne vint-i-pocs, i als quaranta serà una marca blanca.
    La qualitat, en les persones, no té a veure amb l’embolcall sinó amb el que hi ha dins. Moltes marques comercials fabriquen les marques blanques, i són idèntiques.

l´Autor

Foto de perfil de Urepel

Urepel

82 Relats

89 Comentaris

65768 Lectures

Valoració de l'autor: 9.84

Biografia:
Maresme, 21/3/81.

"Vull viure sense idealisme i sense ètica. Però no sóc lliure. Sóc incapaç de destruïr". Anaïs Nin.

"Si un home no va al ritme dels seus companys, potser sigui perquè sent un tambor diferent. Deixeu-lo que segueixi la música que sent, per lluny que sigui i tingui el ritme que tingui". Thoreau.

http://www.youtube.com/watch?v=KkF1kwwXdec