Filla,

Perdoneu la intromissió, no participo en el Minirepte, tan sols vull fer un advertiment als forumaires que es passin per aquest REPTE, respecte a les innovacions que s'estan proposant. Des de les que he proposat jo mateix per renovar: nom dels reptes, nick dels reptes, usuaris, contrasenyes, correus-e i contrasenyes dels correus-e de TOTS ELS REPTES EN FUNCIONAMENT, fins a la proposta d'UNAQUIMERA, per a recordar-vos a tots les NORMES i REQUISITS que des de bon principi els REPTES van adquirir i que, en alguns casos, no poso exemples, han anat degenerant en altres NORMES, que no s'ajusten a la REALITAT, LA OFERTA o la DEMANDA d'aquests REPTES (excloent la voluntat del jutge pel que fa a altres NORMES més flexibles en aquest cas).

Podeu seguir el debat en aquests enllaços que us deixo:

El batibull de noms, nicks, usuaris, contrasenyes i correus-e dels reptes, quin cacau!

Com estan les coses amb els reptes i propostes de canvi

et busco i t'escric perquè la facis tornar. Estic en un frenètic i malaltís estat d'angoixa. A una passa de la bogeria, sí, doncs encara ets al seu ventre i per tu pateixo. Ella se n'ha anat. Oh, esclar, sí, ja ho sé: dones!! Però es que aquesta dona és diferent: aquesta dona és capriciosa i fugissera. L'odio tant com l'estimo i desitjo. Per merèixer-me-la a ella i merèixer-te a tu tard o d'hora visc jo. Però arriba, se'n va, torna a venir, se'n torna anar; arriba, se'n va i torna a arribar. Cony, que jo en seré part també de tu! No tinc alguna mena de dret de pare, ni que sigui el de deixar de patir?
I l'estimo i molt en el fons crec que ella també a mi. Tu naixeràs un dia, i t'asseguro que no només a tu et doldran els entrebancs que a la vida t'esperen. Com els moments feliços, també els sotracs és millor passar-los acompanyats.

Però així és ta mare: capriciosa. Vull que ho sàpigues. Jo voldria tenir-te ara aquí i no lluny. Vull veure't créixer ara que encara no et conec. Vull tornar a sentir els teus copets al seu ventre quan plegats t'imaginem. Vull que torni i me'ls deixi escoltar. Vull que quan trenqui aigües es quedi per sempre, que ara torni i un dia puguis sortir de la impressora forta, feliç i preparada. Vull que tots dos anem a la copisteria per mudar-te i fer-te enquadernar. Oh filla!, obra mestra de ta mare inspiració: jo també en sóc part. Digues-li que torni! Vull fer-te de pare ara. Et vull veure créixer al seu ventre lentament i esperar que un dia, sola, t'escapis per enfrontar-te sola al món cruel, plorant com a pare i home que ha parit.

Responent a la vostra rialla de felicitat, us dic bona nit i me'n vaig a dormir satisfeta de vosaltres i de mi mateixa.
No hi ha millor complaença per una mare que veure felices les seves filles en braços del seus marits. I aquí estic un altre cop, com cada nit, asseguda al llit, mirant-vos, riallers i feliços en les vostres fotografies de damunt el meu tocador, dient-me... ets afortunada Nuri!
Conversant un dia amb la meva gran amiga Mari Carmen, li deia, —saps, hem tingut sort amb els nostres fills, són responsables, treballadors, bons pares, bones mares... i ella, molt sàviament, em respongué, —sí Nuri, tens raó, però no oblidis que nosaltres els hi hem dedicat la vida, educant-los en valors i ajudant-los en els seus aprenentatges el millor que ho hem sabut fer. Tenia raó molta també.
Ara, quan us veig abocades en la meravellosa tasca d'educar els vostres fills, m'adono que aquesta manera de ser, sigui heretada o apresa, és el veritable fruit de la meva existència.
I continuaré donant-me a vosaltres i als meus preciosos nets que em fan renéixer la il•lusió de viure. I gaudiré compartint les vostres vivències, perquè tu, Sandra, i tu, Meri, sou la meva continuïtat.
Visc tan intensament el goig de ser mare, em sento tant realitzada que podria dir que ja em puc morir. Però, no filles, no temeu que amb l'edat m'he tornat egoista, sí, ara vull viure per gaudir del plaer de tenir-vos a tots al meu costat.

Responent a la vostra rialla de felicitat, us dic bona nit i me'n vaig a dormir satisfeta de vosaltres i de mi mateixa.
No hi ha millor complaença per una mare que veure felices les seves filles en braços del seus marits. I aquí estic un altre cop, com cada nit, asseguda al llit, mirant-vos, riallers i feliços en les vostres fotografies de damunt el meu tocador, dient-me... ets afortunada Nuri!
Conversant un dia amb la meva gran amiga Mari Carmen, li deia, —saps, hem tingut sort amb els nostres fills, són responsables, treballadors, bons pares, bones mares... i ella, molt sàviament, em respongué, —sí Nuri, tens raó, però no oblidis que nosaltres els hi hem dedicat la vida, educant-los en valors i ajudant-los en els seus aprenentatges el millor que ho hem sabut fer. Tenia molta raó també.
Ara, quan us veig abocades en la meravellosa tasca d'educar els vostres fills, m'adono que aquesta manera de ser, sigui heretada o apresa, és el veritable fruit de la meva existència.
I continuaré donant-me a vosaltres i als meus preciosos nets que em fan renéixer la il•lusió de viure. I gaudiré compartint les vostres vivències, perquè tu, Sandra, i tu, Meri, sou la meva continuïtat.
Visc tan intensament el goig de ser mare, em sento tant realitzada que podria dir que ja em puc morir. Però, no filles, no temeu que amb l'edat m'he tornat egoista, sí, ara vull viure per gaudir del plaer de tenir-vos a tots al meu costat.

Imagina, Llum, que el món desapareix i l'has de crear de nou, com si fossis una deessa. Què hi retornaries del món que coneixes? Què eliminaries i oblidaries per sempre? Ets omnipotent, si tens imaginació.

Suposo que primerament seria la Mar perquè esdevingués el centre d'aquest nou món, on alliberar-se de la realitat i poder somniar. I tot seguit, l'horitzó i les carenes per poder refer viaranys i sendes i avançar enllà sense límits. Deixem ocells? Mamífers? Tots els animals existents ara i els ja extingits? Millor aquesta darrera opció, Llum, no creus? I l'amor, la felicitat, la serenor, la pau i la vida en general sense les coses dolentes que nosaltres mateixos hem creat. Ni les presses, que tot ho contaminen...

T'atreveixes a imaginar més? Ara que la teva infantesa és la perla de la felicitat en el joiell del meu cor...

*

Veus? Els núvols suren pel cel carregats d'aigua. I no saben quin rumb els farà portar el vent. I malgrat tot, es deixen estirar cap al desconegut, en plena muntanya o enmig del desert. Amb una destinació ignota, que sembla que ni el vent la sàpiga. I nosaltres, mers observadors d'aquest fenòmen, només podem meravellar-nos de les formes que creen aquests dos elements aparentment tan diferents, com poden ser l'aire i l'aigua. Esdevinguda vapor, l'aigua sap deixar-se acaronar...

Apropa't, Llum, i veuràs la immensitat de la Mar quan el sol l'escalfa lentament i la converteix en núvol...

*

Aquí torno a ser, rellegint aquests esbossos que encara no he pogut enviar. Et sé endins meu, Llum, tan endins que ets part meva: la meva ànima, la meva il·lusió. I tinc cura dels teus pensaments i de la teva creixença. Fins i tot ara, que encara ets idea, fonament, sense poder avançar... Encara no pots...


d.

Estimada criatura:
Avui sé del cert que nies endins meu.
Hem segellat un pacte de sang, malbaratant gotes de la meva.
Em diuen que, malgrat tot, estàs bé i estalvi.
Jo, al teu costat tan gran i tan vella, estic aterrida: tremola la mà que t’escriu aquests mots mentre sento a les entranyes el teu anhel de vida.
La lluita entre temor i desig és ferotge; jo sóc el camp de batalla.
M’has envaït el ventre mentre la màgia circulava per les venes, el cor bategava d’il•lusió i la carn s’alimentava d’amor. La llavor és excel•lent, doncs.
Però ara, a soles, em declaro espantada.
Perquè puc intentar ser i fer, però em sento feble, minsa, amb la pell esborronada, els ossos fràgils, la força escassa, el coneixement ignorant i la valentia en fugida.
Perquè m’empenys a pensar en el futur i a sentir-se adulta en el present, mentre enyoro un passat en què se sentia menuda, protegida, irresponsable, a recer dins una infància inconscient.
Perquè intueixo que m’exigiràs maduresa, equilibri i perseverança, tresors que no he descobert en si mateixa, encara, i que ignoro si desitjo posseir ja i per sempre.
Perquè m’apresses a considerar perills, transitar camins incerts, imaginar ocasos funestos per al que tot just és una alba.
Perquè et porto a un món que no m’agrada prou. La por i la vergonya em tenallen l’alè.
Perquè des d’aquest moment sé que no podré negar-te res important, però no et malmenaré.
Perquè m’ofereixes un pròleg que durarà tot just uns mesos: és poc temps per entendre el codi elemental d’una obra que escriuré la resta de la nostra vida, plena de capítols inimaginables i personatges sense cara ni nom, encara.
De tu depèn d’ara endavant la meva felicitat, perquè ja estic absolutament enamorada de nosaltres.
La teva mare.


Unaquimera

T'estimo i t'estimaré
Sergi Elias Bandres | 24/11/2011 a les 21:02

T’ESTIMO I T’ESTIMARÉ

Fill meu a la ventura o a la desventura, no et rendeixis mai contra les adversitats, que si la vida duu dolor, aquest s’apaivagarà amb la teva força. Sé que les coses no són clares en aquest món, lluïta per ferte-hi un lloc i mai facis cas de les perversitats que vénen i van.
La teva ànima i el teu escut serán proteccions contra qui vol mal, afronta-ho sempre pacíficament i busca camins sense la covardia de tanta i tanta gent que dóna gat per llebre. No t’estiguis mai de fer el que vols i fes-te estimar per la gent que t’és sincera.
Ja saps des d’on t’escric i que encara, després de tants anys, i sempre, rera les cel.les amb les quals jo no volia jugar m’han privat de veure com has crescut. Fes cas a la teva mare que sempre et té present i dóna-li petons i mímala, sempre t’ho agraïrà.
Encara que jo estigui tancat involuntàriament i injustament, vull que sàpigues que sempre tens un pare que t’ha estimat, t’estima i t’estimarà passi el que passi, si la vida dóna tombs segueix essent tu.
Ja saps que ploro, a vegades, i les cartes aque et vull enviar me les limiten. De fet no sé ni si llegiràs el que t’estic escrivint. Sigues prudent i sincer, d’aquesta manera trobaràs l’amor en una dona que et respecti, de la mateixa manera que la teva mare ens estima a tu i a mi, aquesta dona, que de ben segur trobaràs, t’estimarà.
No deixis mai dur-te per les coses brutes del món, cal cuidar-se, tenir una bona feina i ser feliç.
Amb l’última llàgrima d’aquesta carta em despedeixo, esperant sempre tornar a veure’t. Saps que ho espero i ho ansio.

El teu pare, que t’estima, fill

La carta

Amb les mans tremoloses es treu un sobre de la butxaca, un sobre que conté una carta per al seu fill… per al seu fill!

En ella li diu tantes coses... Les hi diu, però, de manera atropellada, sense connexió entre elles, de la mateixa manera que sempre li ha parlat; de la mateixa manera que sempre li ha costat de fer-ho.

Entre ell i el seu fill, mai no hi ha hagut una gran comunicació, no s’han arribat a conèixer. Ha viscut per treballar i fer diners, molts diners. Això li ha qüestionat la relació familiar; la dona sempre li ha retret la seva falta de dedicació a la família.

Sí! En aquesta carta li diu tantes, tantes coses... Es retreu a si mateix aquesta manera que ha tingut d’enfocar la vida, aquesta manera que ara considera tan equivocada. N’ha fet molts de diners però no li han donat la felicitat ja que no ha pogut viure el caliu de la família i ara, ara ho troba a faltar. Massa tard, però ho troba a faltar.

Mira la seva dona, aixeca lentament la tapa de l’urna que conté les cendres del seu fill i crema la carta perquè es fonguin cendres amb cendres en una càlida abraçada.


24/11/2011

Deixa’m que t’expliqui fill, lo molt que et va estimar l’àvia Violett els primers anys de la teva vida. Tu, aleshores eres molt petit i per això ara la recordes vagament. Encara em sembla veure-la allà a Anglaterra, un dels estius que hi anàvem, asseguda a la confortable cadira de vímet del envidriat que comunicava amb el seu petit però exuberant jardí. Mentre llegia un llibre, alçava la mirada per damunt les ulleres, buscant-te, i et trobava a fora, traginant amb dificultat una regadora plena d’aigua que les teves petites mans amb prou feines podien agafar. Ella t’havia dit quines flors podies regar, i quan estaves de les grans, buscaves les petites, les que es barrejaven amb la gespa que cobria tot el terra. Amb quina tendresa somreia al veure el teu entusiasme. T’adorava .Que ràpids passaven els dies!, i llavors, la distancia truncava la seva felicitat. Podien passar mesos fins que et tornés a veure. El pitjor eren els comiats, quanta tristor reflectida als seus ulls! Jo em sentia malament, com si li usurpés alguna cosa que també era seva. Jo, la teva mare, sentint-me culpable perquè et quedaves amb mi, tot per mi, i ella, només podia resignar-se a tenir unes quantes fotos teves o vídeos, on poder mirar la teva carona, somniant que en uns quants mesos et podria tornar a abraçar. Fins que una malaltia se la va endur amb tots els seus somnis.
Han passat els anys, però vull que sàpigues que aquell amor tan gran que ella va sentir per tu, no va morir amb ella, es va quedar amb el meu, i amb els dos junts jo t’he estimat i t’estimo el doble.