L'altra cara del Príncep de Gal·les

Un relat de: Aleix de Ferrater

-Home, per fi em treuen a passejar! –cridà satisfet el nostre amic.
Feia moltes setmanes, potser mesos, que estava tancat al magatzem de la barreteria. De tant en tant el pujaven a dalt, el deixaven en mans d’algun client perquè el provés, se’l remiraven de dalt a baix i de baix a dalt, se l’acomodaven més per aquí, una mica menys per allà, se’l treien, tornava a les mans de l’encarregat i, un altre cop sense èxit, retornava al magatzem, al soterrani, desesperant el temps d’una altra oportunitat perduda.
Però aquell dimecres tot semblava que anava per bon camí. Aquell home es mirava el nostre amic amb serietat, pel davant, pel darrere, d’esquerre a dreta i de dreta a esquerre, sense manies, sense perdre’s cap detall, amb avidesa.
-Però quines intencions té aquest paio? –es preguntà el nostre amic- Se m’enduu o ha vingut aquí a perdre el temps?
L’home, el paio, fitava el nostre amic sense perdre’s cap mil•límetre quadrat de la seva pell. Davant el mirall, ara s’aixecava una mica la barbeta, somreia com si saludés a algú, agafava el nostre amic amb una mà, ara amb les dues, el voltava tafanejant tot el seu interior i així totes les voltes i més voltes imaginables.
-Redéu! –exclamà impacient el nostre amic- El que s’ha d’aguantar per a satisfer aquests cagadubtes!
-Tu rai! –afegí la barretina polsosa del maniquí de l’aparador- Aquest et repassa per a emportar-te. Jo sí que em quedaré aquí per a vestir sants!
La barretina tenia raó. El nostre amic ja s’havia dit per dins quan va veure aquell home: “Avui, sí!”. Ho sabia, ho desitjava. L’experiència ho era tot. Havia disposat de molt temps per a estudiar fisonomia, per a distingir i classificar clients. I també havia gaudit molt, diguem-ho tot, fent-la petar amb els seus companys de gremi al soterrani, el gremi dels barrets difícils. N’havia après molt observant ben bé totes les reaccions dels compradors més exigents i fins i tot dels més perepunyetes.
Coneixia prou bé les demandes que més sortida tenien, els frescos Canottiers, els elegants Panamàs i les sempre divertides i pràctiques boines. La resta ho tenien molt magre. I ja no diguem res dels de primera categoria, de gamma alta, sang noble o reial com la del nostre amic. D’acord que el preu no era assequible per a tothom, però és que no anava dirigit a tothom; era una qüestió de prestigi. La classe social que el podia lluir mai es qüestionava aquestes futeses. Un Príncep de Gal•les era un Príncep de Gal•les i punt.
A més, la força encara regnant de la majoria de les monarquies europees ajudava a mantenir i ressaltar aquest prestigi. I aquell paio feia tota la pinta de tenir-lo. Sí que era un pèl extravagant, però o bé l’adquiria algú com ell o bé el nostre amic s’hauria de quedar una temporadeta més al seu racó del soterrani, que ja començava a avorrir, de tan poc moviment com hi havia.
-Bah, -es digué en veu baixa el nostre amic- porta’t bé que això sembla que ja està fet.
Aquell paio era un home encara jove. Segurament no hauria superat la trentena, alt i prim, lluïa un modelet que semblava el darrer crit de París. Hi havia, però, una cosa lluent al seu cap que no li acabava de fer el pes, però vaja... El seu bigoti dibuixava una cara de conill i les orelles llargues i sortides encara ho accentuaven més.
-No te’n fotis, –es digué en veu baixa- no te’n fotis que sembla que avui sí te n’aniràs.
I efectivament, tal dit, tal fet. El nostre amic i aquell paio, aquell home van sortir plegats de la barreteria. Fresquejava, es notava l’humitat malgrat la càlida capsa de vellut morat que l’acollia.
-Què, -preguntà aquesta, sorneguera- vas calentet aquí dins, oi?
-Sí. –li respongué el nostre amic- No em puc pas queixar. No hi estic gaire acostumat, la veritat, però sí, si està força bé.
-Jo sí que em queixo! –afegí la capsa amb mala cara, un xic més morada que de costum- Això d’anar sota l’aixella dels altres no m’agrada gens!
El passeig continuava, l’humitat també; fins i tot es podia sentir el brunzit d’un vent amenaçador entre els estrets carrers de la ciutat. Cinc minuts més tard van notar com l’home, el paio s’aturava, s’asseia prop d’una font timidament remorosa i es posava la capsa sobre les cames.
-Per fi! –digué aquesta, inspirant profundament.
L’home, el paio, va desembolicar-la amb evident nerviosisme i ansietat. Restà uns instants en silenci, observant el seu preciat contingut.
-Tanqueu la porta! –cridà el nostre amic.
-Però home, no siguis així! –digué la del vellut morat- No veus que ha arribat el teu gran moment?
El nostre amic li va fer cas, intentant tranquilitzar-se. Començava a notar unes pessigolles desconegudes per a ell, que s’anaven estenent per tota la pell. Suposava que havia arribat el gran moment, aquella gran finalitat de la seva existència, que tant havia desitjat i tant havia comentat amb els amics del gremi, al soterrani de la barreteria: l’escalfor, el prestigi i la presència.
Tendrement, dues mans nervioses el van agafar, talment com si fós un nadó o els drapets d’una mosseta, van apropar-lo, primer al pit del paio i després, a poc a poc, cerimoniosament, van enlairar-lo fins la trona reial, el seu lloc sagrat, el cap.
-Eeeeeeex, què és això! –cridà tot d’una el nostre amic arrufant el nas- Si sembla… si és… gomina!
-Vols callar, capsigrany! –digué la capsa de vellut, encara escapçada- Que no te n’havies adonat quan se t’emprovà a la botiga? No saps que la gomina és la darrera novetat de París pels cabells d’aquesta gent? És el darrer crit, la darrera moda!
-La mare que els va…!
Uns segons més tard però, ja s’hi havia acostumat, o millor dit, enganxat.
-Mira, -digué resignadament el nostre amic- enganxat com estic, potser així evitaré sortir volant d’aquí dalt.
Tot semblava retornar a una certa normalitat. El nostre amic, dalt del seu tron reial semblava el més feliç del món. L’home, el paio, també. Se’l notava satisfet de la seva presència, orgullós de la gran adquisició a la barreteria. Fins i tot, se’l podia sentir cantar baixet una coneguda cançó d’un tal senyor Ramon, que empaitava les criades i gemegava tururut.
De cop però, enfilant una ampla avinguda, una forta ràfega de vent va fer saltar el nostre amic del seu lloc privilegiat. Començà a rodolar per terra amb una velocitat que no havia experimentat mai.
-Atureu-lo, agafeu-lo! –cridà l’home, el paio corrent amb els braços desesperadament oberts.
-Prooooou, que em marejo! –cridà el nostre amic esverat.
Un marrec que contemplava l’escena, veient l’elegància de l’home que corria, va agafar el nostre amic al vol i va sortir corrent com un llampec cap a l’altra costat de l’avinguda. Finalment, el paio s’aturà, el nano corria molt més que no pas ell. No hi podia fer res, l’havia perdut. S’havien perdut per sempre. Panteixava, tremolava, sanglotava.
Una veu greu, però, avellutada, cridà sola, abandonada a terra, desesperada i morada:
-I a mi què, que em bombin?


Comentaris

  • Objectes només en apariència inerts[Ofensiu]
    Unaquimera | 24-01-2012 | Valoració: 10

    Que alguns objectes en apariència inerts poden tenir vida pròpia, opinions i gustos, pors i desitjos, és cosa sabuda entre els lletraferits. tu ho ets, i en aquesta ocasió tu ens ofereixes, benvolgut Aleix, una nova visió divertida d’un relat anterior que fa palès aquest fenomen.
    Si abans el protagonista va ser en Ramon de Vilabella, ara el nostre amic “xupa càmera” absolutament i arravata el lloc de primer actor a l’humà, ben acompanyat de secundaris amb classe, com la barretina o la mateixa caixa morada.

    Un bon exercici d’imaginació, aquest!

    T’envio una abraçada nova, com l’Any que hem encetat i que desitjo que et sigui bo de veritat i ens permeti continuar en contacte,
    Unaquimera

  • Boníssim relat[Ofensiu]
    bloodymaruja | 18-01-2012 | Valoració: 10

    He passat una estona divertida amb el relat. Quina imaginació!! i tan ben lligat !! Felicitats, Aleix.

  • La inspiració a les butxaques[Ofensiu]
    Declivi Decliví | 18-01-2012

    Vaja, Aleix, m'agrada molt el teu comentari però no m'acaba de convèncer, amb el respecte adient i del tot, això de posar-me el lector a la butxaca. Pensa, i ho hauràs notat, que busco una comunicació, un intercanvi d'idees, crítiques o no. M'agrada llegir qualsevol relat i dir què en penso amb la màxima sinceritat; i de tota manera t'agraeixo el teu comentari que és clar que m'afalaga.


    Sergi

  • Un existencialisme d'aquests dies exasperants[Ofensiu]
    Declivi Decliví | 13-01-2012 | Valoració: 10

    Jo crec que m'he deixat caure en l'absurd al llegir-te, estic mig adormit, si algun dia no hi ha humans a la Terra, segur que els animalons i els animals, oloren barrets.


    Sergi

  • Ai, el vent![Ofensiu]
    Materile | 13-01-2012 | Valoració: 10

    Aleix, has escrit un relat molt viu: les coses estàtiques prenen vida! Moltes vegades m'he preguntat què dirien les "coses" si poguessin parlar, si prenguessin vida...Has fet un relat boníssim, divertit, àgil i VIU. Gràcies per aquesta estona tan divertida i ben portada.

    BON ANY I UNA ABRAÇADA,

    Materile

  • Aleix de Ferrater[Ofensiu]
    Pau Mora | 06-01-2012

    no et conec personalment però no dubto de que no hi ha ningú a qui li quedaria millor un Príncep de Gal·les. Espero que els reis t'hagin portat el que volies ben embolicat en una caixa avellutada per dins. Bon any.

  • Un cop de vent[Ofensiu]
    franz appa | 06-01-2012

    Diem sovint: si les parets parlessin. Si parlessin elles, i tots els objectes que hem inventat per defensar els nostres secrets, per aïllar-nos, per amagar les nostres petites o grans misèries... O els que, simplement, ens dotem per investir-nos de determinat prestigi, d'algun accent especial, d'un vernís de rellevància que potser, per nosaltres mateixos, no som capaços de tenir...
    Un cop de vent, simple i casual, fa trontollar i perdre's aquesta feble capa de preeminència, i amb la facilitat que un barret canvia de mans, queden en evidència les mancances de la personalitat.
    Aleix, han donat veu a aquests objectes, i a un cantó i a un altre del vol del nostre orgullós Príncep de Gal·les, trobem una galeria de només dos personatges que ens marquen la barrera social que, epr desgràcia, és molt mésdifícil de traspassar que una avinguda ampla.
    Salut i bon any!
    franz

  • Fresc, fresc sobretot,[Ofensiu]
    allan lee | 04-01-2012

    i alegre, amb aquesta alegria dels menuts prohoms que tenen veu en un ambient familiar i alhora fantàstic, he passat una bona estona, i això és un el.logi, perquè trobar relats amables, ben escrits i resolts no és cosa de cada dia. Una abraçada, Aleix, i segueix escrivint tan i tant bé, per tots nosaltres,

    a

  • Genial[Ofensiu]
    Libèl·lula | 27-12-2011

    M'ha encantat. Ostres, quina bona estona.
    Molt bones festes. Per cert, sí que seguiran les meves "Cartes per Elisa".
    Una abraçada forta.

  • Divertidíssim[Ofensiu]
    brins | 24-12-2011 | Valoració: 10

    Quina estona tan agradable m'has fet passar amb aquest relat, Aleix. Hi has abocat un sentit de l'humor encantador i hi has utilitzat un recurs literari que a mi m'agrada moltíssim: la personificació.

    És curiós que, precisament ahir, el meu home també es va comprar un barret; el que tenia, l'hi van robar en el teatre Poliorama, i com que ja s'havia acostumat a portar el cap protegit, de seguida en va voler comprar un altre. Li va costar força escollir-lo...el dependent es va posar força nerviós...

    Et desitjo que tinguis un Nadal molt bo, Aleix, i que el 2012 et porti un munt de benestar. FELICES FESTES!!!

    Pilar

  • Josep Ventura | 23-12-2011


    Gran abraçada i tots els millors desitjos per aquestes festes
    Bon Nadal
    Josep

  • aleix...[Ofensiu]
    joandemataro | 23-12-2011 | Valoració: 10


    vull desitjar-te un nadal molt i molt feliç perquè te'l mereixes per tot el que dónes.
    Et vull agraír molt el teu contacte durant tot aquest temps i t'envio una abraçada ben carregada d'amistat

    joan

  • TAN ENGINYÓS I DIVERTIT[Ofensiu]
    bloodymaruja | 21-12-2011

    Bon i bon Nadal, que siguis molt feliç !! He llegit el relat d'una tirada: fresc, original i ben portat!!.. També he llegit per aquí que serieu 23 a dinar.. Quina enveja!! Tinc poca familia però estem ben avinguts.. Per Reis marxo a visitar el meu fill que viu a Alemanya amb la dona i 2 petitons que són una joia..
    Un dia que pugui ( que tingui festa a la feina) et passo a saludar a la teva oficina ( gàbia com tú dius) si t'aconsola, la meva oficina deu ser molt pitjor que una gàbia, al menys ets un sol ocell. A la meva hi ha ocellots de totes menes.

  • interessant[Ofensiu]
    Urepel | 21-12-2011 | Valoració: 10

    primera persona el d'aquest relat. Una personificació molt divertida i amena de llegir que marca perfectament les pautes de presentació, desenvolupament i desenllaç final amb un ritme àgil i natural amb frases principalment curtes que pinten més que no expliquen, la qual cosa és ideal per a la imaginació del lector i atrapar l'interès d'aquest esperant la resolució. Molt equilibrat i escrit amb rigorositat.
    Només un apunt perapunyetes: Vols dir que "Exxxx" no et quedaria millor com a "Ecs"?
    Te la torno, i gràcies per passar!

  • Gràcies,[Ofensiu]
    free sound | 20-12-2011 | Valoració: 10

    sempre amb mots d'il·lusió i frescor pels altres.
    Constant i si cal criticant!!!
    ...i per cert Molt Bones Festes per a tu també...
    ...i una abraçada per les dues cares!!!

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Aleix de Ferrater

Aleix de Ferrater

120 Relats

2340 Comentaris

160183 Lectures

Valoració de l'autor: 9.98

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona el 12 de setembre de 1959. Sóc llicenciat en Ciències de la Informació, encara que actualment no treballo com a periodista.

Literàriament, he guanyat els Premis de Poesia Sant Joan 1995, organitzat per l'ONCE de Catalunya, el Premi de Poesia Jo Escric 2007, el Premi de Poesia Roc Boronat 2007 i el Premi de Poesia Guillem Colom i Ferrà, Vall de Sóller 2015. També he quedat finalista dels XXI Jocs Florals de Ribes de Freser 2017 en la categoria de narrativa.

He publicat els llibres "Escoltant la sal" (Fundació Cabana, Jo Escric 2007), "Arrels d'escuma" (Editorial Omicron 2008), "Flaix que enlluerna" (Editorial Omicron 2010), "Absolutament d'ànim" (Documenta Balear, 2016) i "L'excés" (Ediciones Oblicuas, 2019). .

Aiximateix, tinc publicats relats i poemes en llibres editats conjuntament amb diversos autors i editats per l'Associació de Relataires en Català, com "Tensant el vers" (2011), "Temps era temps" (2012), "Llibertat" (2012), "Traços de desig" (2014), "Somnis tricentenaris" (2014), "Mitjans de transport" (2017) i "Virtuts" (2018).

Finalment, he escrit el pròleg del llibre "Malos hábitos" (Rúbrica Editorial 2010), de la poetessa Aurora Garrido.