Bona diada relataires

D'aquí estant mon cau
riure lliure em sentiràs
prescindint de tu, bord, que exclamaràs:
“Que n'és de babau!”

I tot i així caminant em sentiràs riure
tamborinant i
desbocat
doncs de tu me'n fotré a la cara
abans el fred no m'atrapi,
doncs dins meu brillarà un estel
mentre l'alè no se'm glaci;
i abans que la nit m'arribi
ja hauré sortit a buscar-te,
abans que els ulls no se m'acluquin
ja hauré començat a trobar-te.


Doncs tant alt vaig ser parit
que només vaig contraure un deute:
el de sentir el batec de la vida
i de tan sols deure'm a mi,
de ser nascut entre homes lliures
que mai es deixaran marcir.

I tot aturat-me sabré
que no tinc el cor de pedra
tot i estar aquí ancorat a terra,
que la meva ànima s'afama de mar
i que lliure anhela solcar el vent
que de quatre flames s'inflama
i que bategar la sento lliure i fervent.

Doncs jo miraré als núvols:
Esclata, esclata tempesta!,
sobre els braus oceans!
Deixeu-me nuu enfront les ones
per desbocar-nos plegats
per sentir que els batecs se'ns fusionen
i així me'ls deixeu escoltar.


I si un altre dia veig
que tu encara em planys,
de tu me'n fotré a la cara
per repetir-me a l'ombra del faig:
que tinc un deute amb la vida
que de fet tots contraiem
que tant alt vaig ser parit
que només em dec a mi
per riure i viure lliure
fins la fi
per lliure viure i riure
i decidir viure,
reescrivint-nos el destí.

I ric i riuré sabent-ho
que per més tempestes que damunt m'esclatin
i per més pluges que m'atrapin
mai no m'aturaré.
Que per difícils les coses i
foscos els temps,
els enrevessats carrerons
jo travessaré.

I així per mi seguiré rient
travessant els carrers erms
fins escoltar la brisa tot dient:
“que rica i plena la veig ara
quan a la fi ningú l'amara
quan lliure ha trobat la llibertat
de viure i riure aquí al teu costat”.