- perfecte -

Instants després de seure van deixar-li el cafè amb llet al davant. Ell va deixar caure sobre la mà parada de la cambrera la moneda de dos euros amb la que havia estat jugant. La cambrera li va somriure. En Joel havia robat la moneda de dos euros, però la cambrera no ho sabia i li va somriure igual en rebre-la. Va anar a buscar-li el canvi.
En Joel no va mirar el seu cul allunyar-se. En Joel va mirar-se el cafè amb llet just al seu davant. Li va semblar que era un cafè amb llet perfecte i sense errors. No es podia queixar d'això. L'escuma sobresortia mig dit per damunt la vora de la tassa i sobre l'escuma es fonien aquells grumolls de cacau en pols que a ell tan li agradaven. Grumolls que li recordaven al cacau en pols que prenia de petit a casa els seus pares. La tassa també s'assemblava a les que suposava encara tindrien els seus pares a casa. La tassa blanca jeia sobre el plat, i sobre el plat hi quedava prou espai per la cullera i els dos sobres allargassats de sucre. Un sobre de sucre se'l va guardar a la butxaca. El sucre evitava que el seu estomac es rebel·lés; el feia callar. Va agafar i estripar-ne l'altra, i el contingut refinat i granulat d'aquest va penetrar l'escuma recordant-li a un volcà a la tassa.
Llavors la cambrera va tornar i va deixar-li el canvi en un platet on també hi havia el rebut. El canvi eren vuitanta cèntims. Amb la cambrera en Joel hi havia parlat més de dues i tres i quatre vegades. Sobretot de cinema. Li agradava parlar amb ella de cinema. Li agradava la veu dolça de la cambrera parlant de cinema o de qualsevol cosa. En Joel li havia deixat propina més de dues i tres i quatre vegades per caure-li bé. Ella en tenia vint-i-quatre, en Joel vint-i-set. La cambrera duia arracades grans, en Joel no duia cap arracada. La cambrera es pintava els llavis d'un vermell fosc com el del vermell de la part baixa del símbol de “Lucky Strike” del paquet de tabac d'en Joel. La pell fina de la cambrera feia olor a gel d'herbes seductores. La pell damunt la que reposava el perfum d'herbes era pell del mateix color que agafava la llet al bolcar-hi dues cullerades de cacau en pols. Els cabells de la cambrera eren llargs i negres. Se'ls recollia sempre amb bastons japonesos els cabells aquells, molt foscos, molt llargs i que mai havia vist lliures i desplegats. També tenia una piga damunt el pòmul dret i la piga saltironava sempre que li parlava de cinema amb aquell accent portuguès amagat entre el català. La cambrera era quasi tant perfecte com el cafè amb llet. Almenys les natges que sempre mirava en Joel quan s'allunyava de la taula semblaven balancejar perfectes. Sempre li mirava les natges. Per ser del tot perfectes només els hi faltava que no tinguessin xicot. Tots els culs i natges del món amb cabells negres recollits en bastonets i amb llavis somrients pintats de vermell que en Joel veia eren quasi perfectes. Tots o quasi tots tenien xicot. En Joel coneixia al xicot de la cambrera. El xicot de la cambrera tenia cara de mosca. Tenia pinta d'home-mosca i també la rondava sempre com si ho fos. En Joel havia compartit dos mesos pupitre amb l'home mosca aquell. També ell tenia els cabells negres, però curts. En Joel però ja no mirava el cul de la xicota de l'home mosca, perquè era un cul quasi perfecte. En Joel esperava i només que mirava la tassa. Es deia a sí mateix que aquell era un cafè amb llet perfecte, sense errors evidents, un cafè com el cul de la xicota de l'home mosca.
En Joel va esclafar l'escuma del cafè amb llet amb el revés de la cullera d'acer inoxidable. Va remenar-lo sense pressa fins que l'escuma i el cacau van acabar pràcticament diluïts del tot. Aleshores va agafar la tassa i s'hi va escalfar un moment les mans. El va tastar. No era massa calent, i tampoc era massa fred. Era un cafè amb llet al punt, un cafè amb llet perfecte. Els vuitanta cèntims que la cambrera li havia deixat seguien al platet. Els va mirar. Va recordar que la moneda de dos euros amb que l'havia pagat era robada. El cafè amb llet era perfecte, però a en Joel li va semblar que fallava alguna cosa, que no era del tot bo. Els vuitanta cèntims de canvi sobre el platet eren robats. Es va acabar el cafè amb llet perfecte d'un glop.
Va alçar-se d'allà on era i va sortir a fora. Va dir-li a adéu a la cambrera i ell se'n va anar a buscar-se a fora entre l'hivern. No va tenir valor d'agafar els vuitanta cèntims. Caminava pels carrers amb les mans entaforades a les butxaques. A les butxaques hi va trobar alguna cosa que xisclava: un sobre de sucre. En Joel el va mirar. El sucre era robat, el sobre de sucre no l'havia pagat i xisclava, però les butxaques sí que les havia pagat.
Se'l va tornar a guardar. L'estomac li havia deixat de xisclar i en Joel caminava. I sense saber per què caminava i mentrestant anava pensant que: “Perfecte, perfecte...”.