El cromlec dels dotze menhirs

Al vespre algú empastifà amb femta el cor del cromlec, just a l’indret on havien immolat vedells, xais i verges innocents. Tot i que els sanguinaris guardians de l’oracle jutjaren l’acte com a sacrilegi digne de la pena capital, ningú no els va fer cas, ans al contrari, els desterraren del poblat i els prohibiren de retornar-hi per sempre més.
Acte seguit, el consell d’ancians va fer enderrocar els menhirs del cercle, llevat d’un, el més alt de tots, perquè restés com a testimoni de la barbàrie que en nom dels déus havien suportat des de temps immemorial.
L’estatus de descreença durà tot just una generació. Amb els anys, els dubtes i la por de tot allò desconegut -tempestes i terratrèmols, plagues i malalties, la pròpia vida i sobretot la mort- provocaren el trontoll d’aquell antic compromís i el retorn a les supersticions. Així doncs, les noves generacions no tan sols recuperaren els onze menhirs enderrocats sinó que entre àugurs, endevins i poetes crearen un món paral·lel, un Olimp habitat per personatges immortals, tant o més inaccessibles i distants que els que havien rebutjat els seus avantpassats. Aquestes noves nissagues, mogudes més que més per la necessitat d’empara i valença, arribaren a venerar-los i considerar-los com a llurs divinitats protectores.

Això no obstant, els mitògrafs els convertiren en éssers molt allunyats de tot allò que els seus valedors consideraven digne i honest. Els representaren com a criatures llibertines, capricioses, pèrfides, deslleials, rancunioses, desproveïdes d’humanitat i, el que era pitjor, capaces de menysprear els qui, suplicants, s’agenollaven als seus peus.

De fet, amb més o menys pompa i grandiloqüència, s’havia retornat a la cruel realitat d’aquells dotze menhirs del cromlec. La divinitat, si és que existia, no podia ser tan humana. Fins que un bon dia algú ho va posar en clar: si els bous, cavalls o lleons fossin capaços d’imaginar i pintar, imaginarien i pintarien els seus déus idèntics a ells mateixos.