Abans de res, abans de tot

No fa gaire vaig llegir que, científicament, és indemostrable la no existència d’algun déu creador. Ara bé, si repassem les epopeies antigues, l’abundància de déus suposà l’aparició de tot un cúmul d’éssers capriciosos, bel·ligerants, cruels fins i tot, massa semblants als humans, que dirien els cínics.
Segons els poetes mitòmans l’univers començà essent un caos, una massa desordenada de coses mal aparellades que s’entrebancaven entre si. Fins que un déu sense nom ni identitat ho va endreçar tot i ens va regalar un món habitable. Tot seguit aquest déu s’inventà una llavor celestial -un ou, potser?- a partir de la qual un ajudant terrissaire va modelar els humans.
Però aquest primer intent no durà gaire. Aviat aquesta primera humanitat, fidel i devota al principi, esdevingué impia, àvola, artera, envejosa, sanguinària i ferotge, tot de resultes del seu afeccionament desmesurat a les riqueses, les armes i la guerra.
Llavors, com que a l’amo del cel no li semblà prou honest el panorama, s’inventà un diluvi destructor per tornar a començar. Hom diria, tanmateix, que el gran deu se sentí com aquell escultor maldestre que volia modelar una gallina i li va sortir un ou, o com aquell inventor entusiasta que pretenia crear un univers equilibrat i pròsper i li va esclatar als nassos.

Tot i així, no massa temps després, cansat el deu suprem de tant silenci o tal vegada avorrit de tanta quietud, va permetre que dos ancians, un home i una dona, els únics supervivents del diluvi, anessin llençant darrere l’esquena els ossos de la mare terra. I, oh meravella, dels rocs -ous, potser?- que ell llençava en sorgiren homes i dels llençats per ella, dones. Quant a la resta de bèsties i bestioles, la terra tova i humida les va anar infantant amb la col·laboració inestimable d’un sol esplendorós.