Sé d’un lloc, sé d’un temps

Cada mes de setembre em revé la imatge d’una terra esquerpa, sotjada pels uns amb l’ai al cor i escrutada pels altres amb les armes a la mà. Aleshores només era un nadó acabat de néixer, però tard o d’hora tot se sap quan un es va fent gran. Per sort o per desgràcia.

Després, aquella terra isolada es va anar fent familiar i curulla de tendresa. La casa aixoplugava i resolia qualsevol dubte i qualsevulla inquietud. La falda i les mans, sovint aspres de tanta feina, la convertien en una llar segura i plaent, íntima i amorosa.

Créixer fou aprendre a conviure i a esbrinar, malgrat alguna traveta i molts entredits, el perquè d’enganyifes, prohibicions i falses promeses. Tant de misteri m’encoratjava a cercar àvidament la veritat i a perseguir la llibertat per tastar-la, assaborir-la, pair-la.

Amb els anys, el meu futur s’havia convertit en la recerca obsessiva d’una mena de paradís, proper o llunyà, utòpic tal vegada, però possible, malgrat les corrues de miratges i d’intents fallits. Tot esdevenia un laberint de pals relliscosos, de camins sense cruïlles, de matinades i vespres rutinaris. Ens havíem acostumat a viure envoltats de silencis i, mancats de guies, esdevinguérem furtius molt confiats, massa innocents, poc o gens resolutius.

Fins que un dia el vent ens dugué la veu d’un cap de colla que cantava ben alt i fort, d’un temps que ja és un poc nostre, d’un país que ja anem fent. I amb ell ens engrescàrem a dir la nostra, a cantar de matinada i a estirar ben fort l’estaca de l’avi Siset.

Definitivament, el paradís era al vent, al vent d’una cançó. I jo hi era.