sempre és una tremolor, allan, retrobar la teva poesia. un petó de Lady

és que em quedo embadalida amb els teus poemes... no sé, podria escoltar com la ploma et canta aquests versos vegades i vegades amb tanta mestria...

Petons,
Lady Shalott

dones força per lluitar, per donar a conèixer l'aroma i desfer-te del que et fa presonera... ben bé sí que embriaga. Estic totalment d'acord amb el missatge del poema, de donar a conèixer la veu, de la trista i vella història de sempre, i cal lluitar encara que faci por. i jo en tinc molta casi sempre, però suposo que cal fer-ho.

Per cert, realment m'ha agradat molt el poema que has escrit al comentari.

Petons de dama,
Lady Shalott

quan el vaig llegir al repte, i m'agrada encara més ara. jo no m'en vaig sortir, mira, i tu has teixit a l'espill de la dama un brodat preciós.

Petonets,
Lady Shalott

M'han agradat molt aquests haikus, tenen el color i l'olor de la terra, l'alè suau de les fulles dormides, i el raig de sol que s'atura breu als arbres... la natura agresta i la natura dormida.

Petons,
Lady Shalott

l'aigua que crida i que xiscla, a vegades, com les gavines amb els ulls ben oberts.
Els versos son nítids, els colors càlids i ben matisats, un poema que es decanta amb un riure fosc, molt dolç.

Petons,
Lady Shalott

t'hi batega el poeta de pit amplíssim, hi ha l'encís clar i blanc de la matinada, en aquests versos.

Molts petons,
Lady Shalott

l'amant del mestre pintor
que amaga els pits
al contrallum d'esquena
nua
esquinçada la pell
i l'esguard
es contrau l'ombra
amb la rigidesa del
pinzell
estima la mirada greu
sempre, a tothora
mai deixis d'estimarla.

és un plaer llegir les teves creacions, Bruixot, faré una ullada més sovint al teu racó.

petons,
Lady Shalott

hem i no em :)

son també els meus crits, cuidem-los bé, no fos cas que se'ns morissin.

Aquestes criatures tan i tan belles, t'estrenyen i es desclouen i cauen en horitzontal... potser em de deixar que plorin, una mica.

Petons,
Lady Shalott

pel primer paràgraf he pensat que l'estil del relat, la manera de descriure els colors o les imatges a partir d'aquests, em recordava segons com a la Rodoreda. Després aquesta sensació s'ha començat a esvair i al segon paràgraf hi ha com un canvi inesperat del llenguatge (tot i que les repeticions continuen). I acte seguit no precipitadament però si a ritme accelerat em trobo amb unes escenes d'erotisme prou ben aconseguides.
Al tercer paràgraf tornem amb els colors... t'he de dir que he gaudit sobretot amb aquesta manera tan peculiar d'escriure o descriure al llarg de la narració. Les emocions, aquest dolor, el fil vermell de sang, arriben intactes a la lectora que aplaudeix complaguda.

Em penso que t'aniré seguint de ben aprop...

Petons,
Lady Shalott

continuïs escrivint aquests poemes, que segueixis parlant de la solitud, i de la passió i dels encavalcaments per aquest mar salvatge i estimat.
Deixant de banda alguns castellanismes (quebrats, oleatges) que penso que s'han escapat, m'agrada la veu que duu, potser trista, atenuada gairebé, explicant aquell record, aquell amor aquell petó o aquell altre. La vida, la viscuda, inesgotable roman sempre pels poetes, encara que sovint tingui aquell color de cosa bella però oxidada.

Petons,
Lady Shalott

amb que escrius aquests versos no es pot passar per alt, m'agrada molt el missatge del poema, i mirar als ulls, amb una intuïtiva certesa, potser, amb la complicitat de la poesia, i de la màgia i la bellesa que evoca tot el que es diu.

Per cert, tu també vas a la pompeu? a la de la villa olímpica? Vaig estar així així de no fer traducció, ho vaig canviar a l'últim moment.

Petons,
Lady Shalott

dir-te el què, però m'agrada. És estrany, és una sensació estranya el que he tingut al llegir-lo. Sobretot per l'últim vers, bé, és com inesperat, no em concorda gaire amb el ritme de la resta del poema, però potser és part de la gràcia. Sempre és un plaer retornar al teu espai de poemes, on els silencis blancs i els encanteris, beguts d'altres boscos són d'insistent espant, i sempre sempre abundants.

Petons,
Lady Shalott

la teva ploma traça unes pinzellades molt belles que no es deixen endur, al capdavall, per la fatiga quan la vida ens arrossega. o ens trepitja el peu nu.
Nàufrags o no, la immensitat del mar és plena, salvatge i terriblement lenta. Cal continuar navegant amb els colors...

Molts petons,
Lady Shalott