La mort blanca

"Què és Pau, digues, què és la mort blanca?"

Panteixava, el pendent era dur i molt sec, tot escarpat d'una gran queixalada. I jo sentia que la neu s'anava apilant dins les botes, a la part de dins, poc després hi tindria capes de glaç, els cordons rígids i els mitjons humits. Ell mirava endavant, no aconseguia veure el punt, les ulleres li estrenyien tot el front i part de les galtes.

-Cada any hi vinc, i cada any ho trobo preciós, veus, hem pujat per damunt dels núvols. Sembla que siguem al cel.

Vaig aprofitar per treure'm les ulleres i relligar-me els grampons, diagonal creuant enrere... per la clivella, i els dits casi ni els sentia, ben agafats al peu.

Quan ens vam tornar a posar a caminar, el pes de la motxilla se'm concentrava a les espatlles i com dos draps m'anaven marcant el frec a la pell una vegada i una altra. Jo tenia la mirada clavada al clatell de les seves botes, un pas davant de l'altre, un repòs ple de mort, un repòs ple de vida. Vaig començar a respirar més ràpid, calma't em deia, falta poc, falta poc, el Pau no tornaria a aturar-se. El paisatge, mira el paisatge, tan blanc i tan verge, un mar de neu, i de núvols, pensa en els núvols i aquest cel tan angoixant que s'estén davant teu, aquest desert d'esquena i d'una llum tan innocent... Pau, Pau... no podia cridar-lo, em posaria a plorar si la veu sortia. Vaig caure de genolls damunt la neu. El fred em va pujar fins la gola amb la sang, però se'm va quedar al pit. I el cor no em parava, respirava cada vegada més i més ràpid, Pau, Pau! vaig aconseguir pronunciar amb la veu trencada, i tal com em temia, em vaig posar a plorar. Amunt avall el pit i l'aire no m'entrava, no puc respirar, no puc... no puc... i plorava més fort encara, de por i d'angoixa, assedegada, com més m'esforçava pitjor, i feia aquell so tan horrible, aquell crit d'ofec que s'alçava amunt i amunt. Ell es va quedar parat, davant meu, i això encara em va desesperar més, i com més respirs i més crits d'aquells feia, més m'espantava jo, i més plorava. De sobte, em vaig trobar una bossa a la boca, respira em deia una veu, infla, desinfla...
Em sentia alleujada, com un àngel, podia volar, vaig tancar els ulls, podia alçar-me lleugera, fora l'ànsia i l'alè malalt de la veu, amunt amunt. Vaig alçar els ulls, i el Pau em mirava. Duia la meva motxilla agafada d'una mà, ah, per això em sentia tan lleugera.

-Era com un àngel- li vaig dir
-Estàs millor?- després l'expressió distreta, se li va entristir la veu- tu i els teus àngels, tota la vida et perseguiran els àngels...
-Què ha estat això? Fa temps que fem muntanya i mai ens havia passat.
-No hi pensis més, tens el cap en un altre lloc, continuem o no hi arribarem mai.

A poc a poc, la neu va deixar de cremar-me els ulls, i l'aire era net i carregat d'agulles finíssimes que em foradaven els llavis per tots cantons. Però la llum, déu meu la llum, els colors fent pampallugues m'alteraven l'ànima, em ballaven a les ninetes, llavors em vaig quedar badada davant la neu i els àngels. Tenia raó el Pau, quan era petita i jugava amb els coloms, i amb la Joana, sempre ens ho deia, tota la vida us perseguiran els àngels... Després em vaig estremir, cinc dies de travessa i res de semblant, un impuls, uns ulls molt àvids i un respir al clatell, jo envoltada de suor, i les ales que em començaven a créixer, tot allò que cremava i encara la suor calenta i salada.

-Dues passes- vaig sentir com em cridava de lluny- i ja hi som.

El paisatge, el fons... era tan excessiu, massa violència dins la neutralitat del blanc. Moure els braços, amunt avall, em vingueren unes ganes boges d'explicar-li tot allò a en Pau. Vetllar aquella munió de cossos que giravoltaven damunt meu. I després, recordava la veu del Pau renyant la Joana, et prens la muntanya com un joc, que si àngels... que si... àngels. No. Els àngels només eren meus. De cap altra. La Joana fora. Quan siguem al Món Perdut, allà t'ho explico... el què, què em volies explicar Joana? Amb la pell tota pelada, que no era ella, i els ulls espessos amb massa aigua. Quin cos vas ser el que no vaig veure? Fer companyia, enterrada... l'olor impermeable d'un somni, o potser, aquelles tres ganivetades d'aire quan la mà m'estirava endins, i m'empenyia la gola cap a l'ofec, vora els seus ulls que eren meus, i la galta plena de pols de neu.

Va costar d'empassar-me aquell dia, sempre desbaratat a punt de sortir pels ulls, i jo que el feia callar. Quin dia tan net i tan clar, havia dit.
Quan siguem al Món Perdut t'ho explico tot... germana.
Jo tremolava, clavada al cel, i aquella mica de blau em va començar a revifar d'una manera molt lenta, i ja veia el refugi lliure, i per fi s'havia acabat. La casa allà dalt, a tocar del cim, tota esberlada.
Només aquella pregunta, endurida, satisfeta, em voltava encara per la neu. "Però què és Pau, digues, què és la mort blanca?" havia preguntat la Joana just abans...