Detall intervenció

només afegir que...

Intervenció de: Lady_shalott | 31-01-2008


totes les imatges son precioses! però Dona amb màscara vermella m'ha enamorat!!


Respostes

  • RE: RPV 21: LA MÀSCARA.
    T. Cargol | 30/01/2008 a les 10:02

    Tema molt adequat per l'època de l'any i, endemés, propens a les especulacions poètiques. a "El reino de los cielos" Ridley Scott posa un personatge , el rei cristià de Jerusalem coma leprós que du una mascara: era el millor de la película, per a mi.
  • Cançó llunàtica
    Salgado | 31/01/2008 a les 11:17

    La lluna, la bruna,
    ens disfressa quan vol,
    antifaç de fortuna
    seguint el seu estol.

    Busca la rua de la disbauxa
    i desfes-te en rialles i bogeria.
    Ningú no et castigarà
    perquè tot és permès en aquest dia.

    No val el seny, només la rauxa
    en la pluja de confetti
    que a qualsevol hora caurà
    peti el veïnat que peti.

    La lluna, la pruna,
    festa per a qualsevol.
    De regles, només n'hi ha una:
    tothom fa el que vol.

  • RE: RPV 21: LA MÀSCARA.
    megane | 31/01/2008 a les 12:48

    No se si podre participar. Tinc examens encara. Recuperacions. Votare si puc.
    M'agrada el tema. I els quadres. Bon Repte.
    m
  • Anar de tord
    bufanúvols | 31/01/2008 a les 12:54

    I ara els tords juguem a cuit a amagar,
    que anar a vistes amb els hominids
    és afollar la fruita, volar entre vents,
    viure fins demà passat de gorra, en doina
    mirant com l'aigua riu ximpleta
    perquè sap que ella estimarà fins al cel.
    Voldràs que déu em mati a mata-degolla
    sense dogma, sense misteri, a prima faç
    del caçador d'ulls de ca i poc belluguet
    que ha estat bebent a la barraca
    i que potser en compta cinquanta com jo.
    A puta i cavaller, tot li està bé,
    i aviat em feriràn de l'ala i moriré,
    per algun ramal proper al niu de tota soca,
    abans que un Duc em furgui pel cap
    amb les dents i la llengua ensangrentades.
    I caminarà badoc fins el seu amo,
    pensant-se digne de la moral compassió
    de no haver-se'm endrapat d'un mos redó.
    Ai, no me'n penso cap de bona!
    Sento els trets de l'est i de l'oest,
    i aquesta vida mia és penada, però la bona:
    si a mig matí algú us anuncia que no hi sóc
    digueu-li que vaig sortir de l'ou
    per anar de vida a mort seguint la comparsa.
  • Llavis closos
    Lady_shalott | 31/01/2008 a les 15:37

    Llavis closos
    entre l'esquerda de la pell
    damunt els pits et xiscla
    el corb negre
    les ales del fosc ocell

    ha escomès el coll rient
    per dins i nu
    i tan blanc com la carícia
    a frec de galta i dessolada
    posseïda pel monstre vermell

    t'endus l'espera
    obsedida i freda
    però el dolor et
    canta als ulls

    oh, no t'amaguis
    tu, bella esplèndida!
    que la teva actitud
    desperta en mi el plaer
    de la mort dormida
    del vespre altiu

    com el pit d'un cigne
    encetat roent
    serà com el bec d'ocell
    que es clou damunt la presa,
    submís i complaent.

    • només afegir que...
      Lady_shalott | 31/01/2008 a les 15:46

      totes les imatges son precioses! però Dona amb màscara vermella m'ha enamorat!!
  • RE: RPV 21: Ai!
    rnbonet | 31/01/2008 a les 17:17

    En aquest no participe! Ni al Repte del Valeri ni al nano.... I si guanye, com m'ho plantege? (És broma, però tot...)
    És que me'n vaig uns quants dies... i abandone casa. I m'oblide de tooooooooottttt!!!
    Excepte allò de SALUT I REBOLICA!
  • Per a megane i rnbonet: Per feina, nois!!!
    Unaquimera | 31/01/2008 a les 17:53

    Estimats relataires tots dos: Ja diuen que "El primer és el que va davant" així que... per feina, nois!!!

    - megane: et desitjo mooolta sort als exàmens i les recuperacions. Vinga, que tu pots! A per ells!!!

    - ramon: No t'oblidis dels qui quedem per aquí, reptant i mantenint aquest petit cosmos en marxa... Cuida't molt i torna amb les piles carregades... bé, tampoc no massa, eh, que ens rebolicaràs del tot a tots!

    Una abraçada per a cadascú, de les que duren,
    Uq
  • Opacitat a Venècia (màscara 2)
    Naiade | 31/01/2008 a les 21:26

    Fantasma de nit
    amagat entre les ombres
    que recorres carrerons
    recargolats i enganyosos.

    Refugiant-te en l'anonimat
    ocultant-te entre la foscor
    de racons humits i putrefactes
    ofegant la teva ànsia.

    Silencis forçats
    afilant l'aguait
    observant l'entorn
    evitant ser vist
    per la massa enjogassada.

    Tumult heterogeni
    circulant arreu
    cridòria, desinhibició i disfresses
    gaudint la festa ancestral
    deixant-se endur per l'eufòria.

    Monstre camuflat
    protegit per rígida mascara
    que et fa irreconeixible
    esperant el moment oportú
    per deixar sortir la bestia que portes dins.

    Capa llarga t'amaga la silueta
    guants foscos aferrant dins les robes
    l'objecte que esperes t'ajudi
    a portar a terme el teu delit.







    • RE: Opacitat a Venècia (màscara 2) Aquest és el que val
      Naiade | 31/01/2008 a les 21:30

      Opacitat a Venècia

      Fantasma de nit
      amagat entre les ombres
      que recorres carrerons
      recargolats i enganyosos.

      Refugiant-te en l'anonimat
      ocultant-te a la foscor
      de racons humits i putrefactes
      ofegant la teva ànsia.

      Silencis forçats
      afilant l'aguait
      observant l'entorn
      evitant ser vist
      per la massa enjogassada.

      Tumult heterogeni
      circulant arreu
      cridòria, desinhibició i disfresses
      gaudint la festa ancestral
      deixant-se endur per l'eufòria.

      Monstre camuflat
      protegit per rígida mascara
      que et fa irreconeixible
      esperant el moment oportú
      per deixar sortir la bestia que portes dins.

      Capa llarga t'amaga la silueta
      guants foscos aferrant dins les robes
      l'objecte que esperes t'ajudi
      a portar a terme el teu delit.






  • RE: RPV 21: LA MÀSCARA.
    Sergi Yagüe Garcia | 01/02/2008 a les 10:35

    Jo, l'indret

    Tanco el glaç inert d'aquesta pell de cera
    I m'hi amago per no trobar-me.
    Sóc jo, desconegut a la tenebra, silent,
    Sóc jo, longànime, l'indret.

    No busco amagar-me a les ombrívoles estances,
    Sou vos qui no mostreu vostra semblança,
    Parapetat rere la veu obtusa de l'afàsia
    Que mostreu com un escut, una disfressa.

    Ofreno pal·lidesa amb ulls estèrils, buits forats,
    I parlo àton amb la boca esculpida com un frau.
    A la carn marcida de la impostura interposada,
    El silenci és una tija empeltada a l'arrel de les paraules.

    Tanco les paraules amb la pell de la disfressa,
    I m'hi trobo amagat, silent, a la tenebra,
    I la màscara és una tija empeltada a les estances de l'afàsia,
    Vos sou jo, longànime, l'indret.

    Sergi
  • Carnestoltes
    F. Arnau | 01/02/2008 a les 19:39

    Posa't la carassa
    i ves-te'n de casa,
    no importa que sigues
    ni pobre ni ric,
    ni el color de pell,
    ni fatxa o vermell,
    ni moro o cristià,
    basc o català...

    Viu l'anonimat
    amb impunitat,
    canvia de parella
    amb assiduïtat,
    veuràs com t'agrada
    la promiscuïtat,
    fruir d'ésser lliure,
    encara que siga
    només unes hores.

    No és temps de patir,
    és temps de gaudir,
    gaudeix de la carn
    doncs, açò s'acaba
    i ve la Quaresma,
    tornaràs a ser
    esclau de les lleis,
    de bisbes i reis...


    ***


    FRANCESC

  • Quina era la màscara?
    Rocafort | 01/02/2008 a les 21:31

    Tenia la cara fina com un nen
    Una mirada franca com un àngel
    Un somriure que et meravellava
    Irradiava bondat per tot el cos.

    Però quant ningú se la mirava
    O es podia amagar en la foscor
    Es tapava amb una màscara
    I escampava el terror.

    Desprès de molt temps de maleses
    Aconseguiren atrapar-la en la negror
    La portaren davant el jutge
    I la condemnaren a mort.

    Quan la van dur al patíbul
    Per tal de tallar-li el coll
    La gent no podia creure's
    Que fos culpable de tot.

    Es que et dones compte, amiga
    Que hi ha molta gent al món
    Que porten màscara cada dia
    Per no mostrar-nos tal com son.

    I que només quant s'amaguen
    Sota una màscara o a la foscor
    Son capaços de ensenyar-nos
    El seu veritable jo.





  • Màscara sobre fons blau
    gypsy | 02/02/2008 a les 00:18

    Et miro des del meu cau obscur,
    sóc solitud amarada de temps passats,
    respiro dins el mantell negre atorgat
    als qui sobreviuen en cataus de silenci,

    i et veig resplendent, curulla de vida,
    tu! que no duus la màscara ni el misteri
    de l'eterna malvolença del quadre
    que m'empresona i em fa esclau

    d'una imatge que em gleva la sang
    en un llenç inert com de mort
    i anhelo el blau dels teus ulls
    quan mires al cel i ets cel imponent,
    quan camines per un camp de roselles
    i ets rosella submisa al vent,

    mentre jo t'observo engabiat
    en un sepulcre de bellesa,
    fet a cops de pintura i d'odi
    turment de pintor llatzerat,

    quadre exposat als ulls del món,
    homes i dones esdevindran
    màscara observada un instant,
    pensant que en sortiran il·lesos.








  • La màscara (he triat la "màscara descansa)
    pentinella | 03/02/2008 a les 17:48

    Estàtica,
    l'infinit l'observa,
    hieràtica,
    és món de fredor,
    superba,
    amb rictus de mort damna
    la fràgil vida làbilç
    que ens recorre a tots.

    Gelada,
    amb la daga sega,
    obscena,
    descarna tot cor
    lasciva,
    amb la mort fa conxorxa
    i cruel ens planifica
    un fi esgarrifós.

    Roïna,
    la corrou l'enveja,
    altiva,
    es rosega voraç,
    mesquina,
    vol mort sobre la vida,
    de goig desposseïda,
    i joia, i carn vivaç.

  • Unaquime, et mereixes el premi per la convòcatoria, les màscares i la publicitat. La meva participació al repte:
    Epicuri | 03/02/2008 a les 19:14

    Amb el teatre vares néixer.
    O pot ser no?
    Una que riu, una que plora.
    Quin art ,es més sublim?

    Personalment, ho tinc ben clar:
    El més difíciles fer riure.
    Després. De debò, espantar.
    Fer plorar no costa gaire.
    Somriure i pensar, més complicat.

    Carnavals, ara es celebren.
    Tot l'any,les màscares a sobre van.
    Des de el bressol fins a la tomba,
    les lluïm i anem canviant.

    Trio la que descansa;
    a sobre del vermell drap:
    Nua, autèntica, buida.
    Deixant l'esperit, lliurei en Pau.

    S'entén el físic,
    sense una màscara?

    • Corregint espais, aquesta es la que val
      Epicuri | 03/02/2008 a les 19:35

      Amb el teatre vares néixer.
      O pot ser no?
      Una que riu, una que plora.
      Quin art ,es més sublim?

      Personalment, ho tinc ben clar:
      El més difícil es fer riure.
      Després. De debò, espantar.
      Fer plorar no costa gaire.
      Somriure i pensar, més complicat.

      Carnavals, ara es celebren.
      Tot l'any,les màscares a sobre van.
      Des de el bressol fins a la tomba,
      les lluïm i anem canviant.

      Trio la que descansa;
      a sobre del vermell drap:
      Nua, autèntica, buida.
      Deixant l'esperit, lliure i en Pau.

      S'entén el físic,
      sense una màscara?


  • "Harpia" disfressada de mortal
    mjesus | 03/02/2008 a les 19:19

    Disfressat i tot, m'enganyes
    duus al bec paraules afilades
    que altiu escampes
    i agullonen les meves entranyes.

    Per ulls: un esvoranc
    fosc i profund que fa feredat;
    a la mà un colom blanc
    per ablanir la farsa que has plegat.

    Ensenya'm els ulls, els de veritat
    i no aquesta màscara de covard!
    ¿Què amagues a l'altra mà, a resguard
    de mirades estranyes?

    No puc permetre que burxis més les ferides
    brindaré cofoi, de saber-me vençut
    i quan pugui… desvetllaré els teus secrets!

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: