Tremolor

Un relat de: allan lee



Hi ha una tremolor de fulles que es despleguen
en l’aire humit, com un presagi de renaixement,
però tu saps, i jo sé, estimada meva, que el cicle
implica la fatal devastació, l’aniquilament
de tot el que creiem intocable. No és hora, ho saps,
de plorar pel desconsol que ara ens nega, i per tot
aquest dol que es prepara. Guardem-nos els plors
per l’ irreparable, pel cantó udolant del precipici.
Al límit de l’espadat, quan no hi hagi res més
per lligar-nos, ni un arbre, ni un boix gastat; llavors
serà l’hora de commoure’ns per les vides no viscudes.
Però ara, enmig del foc i la voràgine del vent,
al lloc exacte guixat de colors sobre l’asfalt,
jugarem al joc de la nostra malaltia, jugarem
com mai abans ho hauríem fet. Eh! Aquí arriba
el valor, la fortalesa, en forma de dona bella i forta,
cabells d’or, ulls blaus de tempesta. Què hi fa
ballar llargament el ball que ja coneixes...?
No serà altrament el què ja saps: un negre cel,
udols de vent, omplir-te més encara de tendresa.




Comentaris

  • Tallem, és bona.[Ofensiu]
    Pau Mora | 27-11-2011

    Sembla com si hagués vist una part d'una película èpica i clàssica, amb bons decorats, bons actors, bons efectes especials i un gran director; de les bones; però de la qual no en tenia constància. Naturalment no he entès res de res.

  • Inspiracions[Ofensiu]
    Onofre | 27-11-2011 | Valoració: 10


    No ha d'arribar mai l'hora
    sempre serà eternitat,
    tu i jo sols a la vora
    de la rotllana del foc
    que lentament crema el soc.
    El falç orgull traurà afora
    que no amagui veritat
    i cremarà per pietat.


    I viurem
    aquesta rodona hora
    sempre
    tu i jo sols a la vora,
    junts i sempre.
    Sempre serà eternitat,
    que
    no ha d'arribar mai l'hora.

  • aquest joc, aquesta malaltia[Ofensiu]
    franz appa | 02-10-2011

    "omplir-te més encara de tendresa."
    Què és sinó la vida, aquesta malaltia, aquest joc, al límit d'un espadat.
    L'udol que tant et persegueix en els teus poemes es transforma en el darrer vers en aquesta infinita tendresa que només l'home i la dona han dreçat, contra la tempesta, per aclarir redols de pietat en l'espai infinit que traça el seu propi joc despietat.
    Poques imatges puc considerar més apropiades que la dona bella i ferma, la portadora de tal tendresa, de la voluntat de ser i de continuar.
    Una abraçada!
    franz

  • Lady_shalott | 16-09-2011

    sempre és una tremolor, allan, retrobar la teva poesia. un petó de Lady

  • Guardem-nos els plors per l'irreparable[Ofensiu]
    Queca | 26-08-2011 | Valoració: 10

    Bonica! Com sempre, fantàstic.

    Gràcies, de veres.

  • Tremolant de tarda[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 14-08-2011 | Valoració: 10

    Llegint aquest magnífic poema m'has recordat molt i molt els grans poetes anglesos i nord-americans de finals del dinou o principis del vint. La forma magistral de barrejar sentiments i natura és tan natural com la vida mateixa. És un gran plaer llegir-te de nou. Una forta abraçada!

    aleix

  • Felicitats[Ofensiu]
    bombetadellum | 04-08-2011 | Valoració: 10

    Impressionant

  • M'he encisat[Ofensiu]
    Josep Ventura | 31-07-2011 | Valoració: 10


    amb la tempesta i el núvol negra cosit de cintes de llamps
    i prenyat d’aigua, pedra i vent i del raig de sol que com
    una sageta el travessa i pinta en el paper aquest poema que
    em captiva.

    abraçades

    Josep

  • Poema d'aquells de 10[Ofensiu]
    Marc Freixas | 29-07-2011 | Valoració: 10

    Increïble... com m'ha agradat llegir aquest teu immens poema.
    Hi ha tanta bona poesia a relats
    que al final ja no sabré com fer-ho per tenir-vos tots a preferits.
    Ara veig clar que no em puc perdre els teus poemes... a més són dels que agrada rellegir en calma.
    Una abraçada ben literària Sílvia... i real!!
    Eh, te'n vas a preferits ara mateix.

  • impressionant[Ofensiu]
    magalo | 28-07-2011

    En mig de l'amenaça de les tenebres que acabaran amb la vida, la nostra, la de tot esser viu, queda encara l'esperança de viure ara intensament el moment que ens ha tocat. El futur és incert., visquem el present.!
    Descrit amb unes bellíssimes, esfereidores i esperançadores paraules. L'he llegit dos cops per si se m'habia escapat cap detall.
    enhorabona!
    Marta

  • Magnífic![Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 28-07-2011

    Impossible quedar-se impassible davant aquest poema, allan lee. Amb els teus mots remous cels i terres, injectes sava arreu on en manca. Vius els sentiments amb tanta passió, amb tanta duresa i tan dolor que qui trepitja el teu llogaret bosquetà no pot fer altra cosa que rendir-se davant aquest garbuix d'emocions que flueixen com l'aigua que a voltes ho arrossega tot , ho capgira tot per sortir triomfant riu avall. Com si res.
    Unes imatges precioses, evocadores de pensaments que et fan tremolar.
    L'enhorabona, poetassa!
    Petonet!

    Mercè

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de allan lee

allan lee

47 Relats

594 Comentaris

209593 Lectures

Valoració de l'autor: 9.94

Biografia:
Em dic allan lee per Geddy Lee, Alan Lee, Edgar Allan Poe ( music, il.lustrador i escriptor respectivament).
També em dic Silvia Armangué Jorba.


allan.armangue(arroba)gmail.com